CAMPS, RAMBLES, COSTES, SERRES, I ALTRES ACCIDENTS GEOGRÀFICS

Al meu poble hi havia un jove sense ofici ni benefici. Tot i que no tenia cap ocupació coneguda, el seu ritme de vida era vertiginós (i cutre, tot s'ha de dir): tenia un cotxe de gran cilindrada; una moto de semblants característiques; adornava el seu cos amb joiells d'or d'una mida i un pes ostentosos (i estèticament discutibles)... Un quillo, en definitiva. Dedicava tot el dia a pul·lular, fent el fatxenda, per parcs i jardins freqüentats per altres joves. Quan algú preguntava a sa mare a què es dedicava, la dona unflava el pit, molt pagada, i contestava: "te negocis, i li van molt bé".

Un dia va apreréixer la policia a casa de "l'empresari" i se'l van emportar emmanillat. Ara està a la garjola. I la mare, indignadíssima, repeteix allà on va que veges tu, quina poca vergonya, el seu fill tancat a la presó com si fóra un delinqüent i els de la ETA solts pel carrer, que els entren a comissaria per una porta i els fan eixir per una altra.

Sembla que l'exemple de la bona mare s'ha estés al camp de la política, i els membres d'un partit determinat despotriquen dia sí dia també perquè, amb tanta feina com hi ha per fer, la fiscalia i policia es dediquen a perseguir amb traïdoria els seus honarabilíssims capitosts. Demagògia. Pura demagògia. Haurien d'acabar amb ETA abans de poder tirar el llaç als (pressumptes?) responsables d'altres delictes? Si és així, tots tenim impunitat: podem començar a fer el que ens vinga de gust, com a mínim fins que arribe el desitjat moment de la fi del terrorisme. Però, ja ho hem dit, estan equivocats. La missió de les forces de seguretat és perseguir els terroristes, tancar a la presó el camellet del meu poble, i fiscalitzar l'acció dels polítics. Tot això alhora, a més d'altres coses, sense haver d'esperar. I que no es queixen. Que no repetisquen la tan sobada frase que als altres els fan entrar per la porta de davant i enfilant la de darrere estan de seguida al carrer, perquè ells ho tenen millor encara: els deixen directament a la rua (que és un carrer gallec, com el seu líder), que els tracta de forma ben amatent, com si foren amiguitos del alma als quals quiere un huevo. I una vegada a la rua, o a la rue, o a l'street, o al carrer, que tant se val, ells tenen tirada a eixir de la ciutat, que els agraden més els espais oberts, i amb tota la impunitat del món passegen pels camps, travessen serres i rambles, i fins i tot de vegades s'apropen a la costa (amb predilecció per les zones litorals més extremadament pijes). Tot això, fent-se els ofesos i amb tota la desvergonya del món.
Quin país!