En un mercedes blanco llegó
a la feria del ganado
diez duros de papel Albal
y el cielo se ha iluminado
Viene desde muy lejos y ya
no le queda ni memoria
dice que duende se la cambió
por un ratito de gloria
y en un mercedes blanco llegó
de lunares el pañuelo
todos los chiquillos detrás de él
siempre va mirando al suelo
¡Qué pena de muchacho!
le dicen la gente en los bares
cuando juegan a las máquinas
y recogen lo que les sale
Tres reyes van en un barco
son tres leyes y un secreto
ni ruinas ni cenizas
ni papel que lleve el viento
Pónme, pónme esa cinta otra vez
pónmela hasta que se arranquen
los cachitos de hierro y de cromo
a cantar como tú sabes.
Entrades
2 comentaris:
Aporte una anècdota que crec que és il·lustrativa sobre la dimensió musical del personatge. Quan el FIB va programar a Kiko Veneno, alguns (crec que pocs) sacerdots de l'ortodòxia indie es tiraren les mans al cap. Però el seu concert va ser un èxit descomunal. És un indiscutible. Un músic enorme i un lletrista genial. I la seua manca d'èxit masiu és, paradoxalment, la prova d'això.
Clar que ha donat peu a alguns emuladors més bé discutibles i us estalviaré noms que estan en la ment de tots.
Xavi, el Kiko Veneno és un crac. Com tu mateix dius, que no tinga un èxit masiu ho referma. Dels imitadors més val no parlar-ne.
Publica un comentari a l'entrada