Aquesta setmana Vicent Andrés Estellés, recitat per Ovidi Montllor. Els amants, una de les seus composicions més conegudes. Abrandada, la lectura de l'Ovidi.
No hi havia a València dos amants com nosaltres.
Feroçment ens amàvem del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l'amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l'amor com un costum amable
com un costum pacífic de compliment i teles
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peçó d'una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge,
i tenim l'enyorança amarga de la terra,
d'anar a rebolcons entre besos i arraps.
Que voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l'edat, i tot això i allò.
No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
4 comentaris:
Sempre Ovidi...
perifericedicions.blogspot.com
i quin asquet aquells versos de Margarit, Comentari de text li deia,I tant que n'hi havia d'amants així a València... que dius au Margarit corre a fer cases i estigues callaet...
Grans grans l'Estellés i l'Ovidi...
Si bonic és el foc, no ho és menys la flama: Estellés i Ovidi, quasi res m'has dit.
Jo vaig tindre l'honor que l'Ovidi, en petit comité, ens el recitara en un sopar d'amics que férem en ocasió d'un homenatge que li retérem a Fuster. Ja ha plogut un poc, sí.
Si això era l'any 93 en Olleria, pot ser qu'estiga gravat: de fet, el recital ho està i de l'ajuntâ d'en 'cabant n'hi han fotets...
Publica un comentari a l'entrada