EL SIRVENTÉS 4 / PP

Per segona vegada, el sirventés té caràcter col·lectiu. És per al PP. Se l'ha guanyat a pols. No negaré que no sóc en absolut objectiu, i que partisc d'un posicionament ideològic determinat i en les antípodes del partit que té un pardalot per anagrama. Una gavina. No sé per què les gavines fan gràcia a la gent, perquè en realitat són uns animals carronyaires que s'alimenten de peixos pudents. Els escau que ni fet a posta.

Gens edificant, l'espectacle que estan donant a Madrid amb espies i contraespies. Amb espies i contraespies que semblen utilitzar el manual de l'espionatge de la Señorita Pepis, perquè foten cada nyap que dóna gust. Aguirristes contra gallardonistes, en principi, ara sembla més aviat que el blanc era directament Rajoy. És a dir, aguirristes contra marianistes. Marianistes de Mariano, que no de la Maria Mare de Déu. Encara que en realitat són els mateixos. Té dificultats, la gent de la dreta, per pair la manca de poder. Quan la boquera és ampla i hi ha aigua per a tots (ves per on, el que m'ha eixit!), encara ho poden tapar. El pessebre és el pessebre. Hi ha trifulgues, com ara la dels campsistes contra els zaplanistes, o la dels pesos pesants a Madrid, però les prebendes i les concessions a tots aquells que pregunten qué hay de lo mío? tapa la majoria de boques, quan gaudeixen del Govern de l'Estat (de la Nasión, coño! Prietas las filas!). Però quan la boquera amaina trauen la navaixa i van a mata-degolla. Si a més el lideratge és feble... Sempre s'equivoquen en canviar de líder. Fa una anys (molts anys! Ens fem vells!), en lloc de triar Herrero de Miñón, un bon polític, triaren Hernández Mancha (algú se'n recorda d'ell? Per on deu parar?). Al final hagueren d'esperar que el podrimer a cal PSOE fóra tan gran perquè qui es presentara poguera guanyar les eleccions. Haguera guanyat qualsevol (com ara Carmen de Mairena, que no té ni la meitat de morro que aquesta gent), i tot i això ho feren de xamba i per la mínima. La dolça derrota, ho qualificaren els sociates. Després de vuit anys de govern del menut führer (menut per la mida, no perquè el seu despotisme i el seu autoritarisme siguen limitats, que no ho són), en lloc de Rato triaren Rajoy com a hereu. Hereu a dit, com cal d'un partit amb nul·la consiciència democràtica. El que diga el quefe, i Rajoy de pal de paller. Al meu poble crec que hi ha una expressió (no normativa) que el defineix perfectament: és un tío sinagües. No vull dir que Herrero i Rato siguen sants de la meua devoció, però no són tan impresentables com els que han arribat a dirigir el partit. Amb els anys, Herrero de Miñón ha acabar de simpàtic gerontotertulià que departeix amigablement amb Santiago Carrillo (un altre passerell!), i en neoRato internacionalitzat no deixa de ser un tauró liberal de claus ben esmolats. Però ambdós, sens dubte, haurien estat menys proclius a plegar-se tan submissament a la dreta cavernícola (del ram de la sotana, per entendre'ns). Amb Herrero i amb Rato, potser la dreta hauria estat més temps al poder, però com a mínim hauria estat una dreta una mica menys indecent que la representada per Aznar i Rajoy.

I en clau interna, una mica el mateix, però de delirium tremens. El senyor Camps continua fent-ne de les seues. Li va el vent tant a favor i s'ha envalentit de tal forma que sembla haver perdut el trellat (si és que n'ha tingut mai, de trellat, més enllà del dogmatisme beat). Ara resulta que la sentència del TS contra la possibilitat d'objectar a l'assignatura d'Educació per a la Ciutadania és "un varapalo al gobierno". Ho ha dit en castellà, és clar. És a dir, que la dreta, sobretot la més lligada a la penya del ciri, promou la no assistència a les classes de l'assignatura, el tribunal (tot i que la judicatura està farcida d'elements juràsics que ni intenten amagar el seu tarannà tardofranquista) desestima aquesta possibilitat, i el perdedor és... el Govern! El de l'Estat, és clar. El de Sapatero, per entendre'ns. Encara en veurem de més grosses. El trellat (i la vergonya) d'algú era verd i se'l menjà un burro.