FANTASMES, QUE NO VIRTUALS (i molt menys virtuosos)

En un parell de mesos s'han succeït, com cada any, el sant Jordi, la Fira del Llibre de València i la Feria del Libro de Madrid, entre altres esdeveniments literaris. Per si faltava poc, teníem encara les recialles de Frankfurt. Per tant, els períodics, les revistes i els blocs han anat plens de declaracions i entrevistes a diversos escriptors. Encuriosit, n'he llegit totes les que he pogut, i tot i que la majoria d'autors són ponderats i discrets, la conclusió global no pot ser més lamentable per culpa de les ficades de pota de més d'un.

Sóc conscient que "el paper és molt sofrit" i que de vegades els titulars no reflecteixen el que ha dit (ni el que ha volgut dir) l'entrevistat. Però tot i això, algunes declaracions són senzillament aberrants. Una senyora diu que ha hagut de marxar a viure a l'estranger perquè no suportava la pressió de premsa, editorials i admiradors, la qual cosa li impedia escriure. Si us en diguera el nom, al 90% ni us sonarà, a un 5% li sonarà d'oïdes, i un altre 5% (sent molt generós) n'hareu llegit alguna obra. I això comptant que la gent que llig aquest bloc sol tenir inquietuds literàries. Però si a ella li fa il·lusió viure a l'estranger perquè una vegada mentre feia cua al forn algú la va reconéixer, què hi farem! Un altre (uns altres: aquest ha estat un argument recurrent), tot i autoqualificant-se de "narrador que busca la qualitat, sense concessions a la comercialitat" (les cometes marquen citació textual), diu que el principal problema de la literatura coetània és que la quantitat de títols que apareixen al mercat és excessiva, i que els productes meritoris han de competir amb una faramalla d'obres dolentes que cansen els lectors i donen mala imatge del llibre com a producte. Estic d'acord amb ell, parcialment: alguns llibres no s'haurien de publicar. Començant pels seus, que són una castanya infumable. Un darrer, ahir mateix, deia en una entrevista a El País que "el mundillo literario es un un 90% mundillo y en un 10% literario". Ell, evidentment no en forma part, d'aquest "mundillo" infecte, autor de megaèxits com és que es pot permetre de viure a California amb tots els luxes del món amb els guanys que li proporcionen unes vendes només justificables per unes bestials campanyes de mercadotècnia (cares, però rendibles). Més endavant, no se li ocorre una altra cosa que afirmar que actualment els bons escriptors (tots, sense excepció) estan treballant... a la televisió com a guionistes! Deu ser per això que no mire mai la televisió. D'altres que han aconseguit profesionalitzar-se com a escriptors (ni que siga patint més fam que el gos de l'esmolador), reneguen del que ells en diuen "escriptors de cap de setmana". Fa anys que roda aquest sintagma que tan poca gràcia em fa. Conec un munt d'"escriptors de cap de setmana" (la majoria del meu entorn ho són) que tenen una obra digníssima, tot i que han de robar temps d'allà on poden per escriure, ja que s'han de buscar el sustent per un altre costat. Baixauli, Franco o Lozano Lerma són "escriptors de cap de setmana". Quico Mira i Cabré ho foren, fins que es jubilaren. I conec també escriptors professionals digníssims, i d'altres que fan una literatura impresentable. Tot i això es guanyen la vida escrivint. Això sí, de vegades escrivint prospectes instructius de màquines de cosir. Però si se senten més purs i més lliures guanyant-se la vida només amb la seua ploma (la d'escriure, vull dir) no hi tinc res a dir. D'altres potser posen per davant la responsabilitat familiar.

Fa un temps, diumenge a mitjan vesprada, vaig eixir amb un amic a passejar. En horari tan familiar, com no, ens acompanyaven les dones i portàvem els nostres fills. A mitjan camí els xiquets tenien set. Entràrem a comprar aigua en un bar del poble on no havíem entrat mai i hi tobàrem, recolzats a la barra, deu o dotze personatges de diversa edats i i condició social, però tots decrèpits. Sostenien begudes alcohòliques a les mans, o les tenien al davant, al taulell. En la majoria dels casos, l'estat de consciència era més aviat dubtós i alguns estaven sens dubte a punt d'agafar mosques amb alicates. En eixir, el meu amic em demanà que si alguna vegada el veia en aquelles circumstàncies, que per favor que el portara a casa a hòsties. Jo, per assegurar-me l'èxit, ho faig públic a més gent: si alguna vegada dic bajanades semblants a les que solten sense pudor ni vergonya alguns escriptors autodivinitzats, per favor, torneu-me a la realitat ni que siga amb un bon joc de colps de puny.

CRÍTICA LITERÀRIA 8 / DE TOT COR

Títol: De tot cor

Autor: Andreu Martín

Editorial: Bromera

Col·lecció: L'Eclèctica / 145

Enquadernació: rústica

Nombre de pàgines: 320

ISBN: 978-84-9824-266-9

La primera novel·la que vaig llegir d'Andreu Martín fou Deixeu-me en pau! Recorde perfectament que fou a l'estiu de 1987, perquè la lectura va tenir unes conseqüències personals, que, romancer com sabeu que sóc, us contaré.

Per aquell temps, als meus tendres vint anys, havia acabat primer de facultat. Durant tot el curs havia estat rodant la garbera d'una xicota que, certament, em feia cas, però no tant com jo hauria volgut. Acabat el curs, cadascú va fer cap a un lloc diferent, i fou aleshores quen comencí a llegir Deixeu-me en pau! Si us he de ser sincers, no me'n recorde massa, de la novel·leta. Però sí que tinc clar que un dels personatges rebia uns anònims en clau. La cosa consistia a enviar mitges cartes. Però no la primera meitat ara i l'altra després, sinó mitges cartes en què hi havia un text amb espais que completaven en la missiva posterior. I allà que em tens a mi practicant el gènere epistolar després de fer arreplega de paper de ceba, seguint el mateix sistema del Martí i enviant els mitjos missatges a la meua amiga de l'ànima al seu lloc d'estiueg. En acabar les vacances em va dir que li havien agradat molt, que eren molt originals i l'havien tingut intrigada uns dies, i que això l'havia fet pensar molt en mi (ohhhhhhhh! Que bonic!). Evidentment que no li vaig dir que ho havia copiat de l'Andreu, i allò passà com a genialitat pròpia. Poc després vaig aconseguir lligar-la com sempre havia volgut, i és per això que li estaré eternament agraït.

Potser siga perquè la història d'amor acabà, després he llegit poques coses del Martí (encara que no el faig culpable, en absolut, de la ruptura). Algun Flanagan escrit a quatre mans amb Jaume Ribera i La nit que Wendy va aprendre a volar, encuriosit pel gran èxit que l'obra té entre els meus alumnes de secundària. I ara, De tot cor.

De tot cor, com diu una de les seues frases promocionals, barreja el negre i el rosa. És a dir, té tots els ingredients de les novel·les de lladres i serenos però la trama criminal està inserida en el món de la mal anomenda premsa del cor. Pul·lulen doncs per la novel·la tarats mentals i famosos perquè sí (valga la redundància), periodistes del cor i personatges sense escúpols (valga la redundància), putes i artistes que han triomfat tot i el seu escàs talent (valga la redundància), policies i gent de mal viure (sense redundància)... La trama es basteix a partir de l'assassinat de Tiaguín Moltó, un periodista d'aquells que abans se'n deien "de societat", odiat per molta gent a qui d'alguna manera havia amargat la vida. I amb aquesta excusa argumental, Martín fa un retrat àcid, irònic i alhora commiseratiu d'aquesta rècula de gent que se'ns escola cada dia a casa nostra a través de l'aparell de televisió (si l'engegueu, és clar).

Amb aquests elements Andreu Martín afaiçona una obra de gènere, impecable, amb ofici. I això és meritori. Potser el que més admire d'aquest autor és la facilitat que té per escriure obres de gènere, bé siguen negres, adreçades a un públic juvenil, o fins i tot eròtiques (Espera, ponte así, de títol al meu entendre tan aconseguit i suggeridor). I a més de gèneres en principi tan diferents. És a dir, té facilitat per aconseguir una cosa que jo considere molt difícil: escriure autoimposant-se restriccions en el procés de creació.

De tot cor segueix al peu de la lletra el manual de la intriga: a partir d'un assumpte escabrós es van dosificant les dades, com si d'una partida de cartes es tractara, fins que al final es desembolica la troca. Però no és aquesta una novel·la d'intriga pròpiament dita, sinó que va una mica més enllà, perquè al llarg de la història l'autoria de l'assassí té poca importància (de fet s'endevina ben aviat per on van els tirs), i aquest assassinat serveix només com a fil conductor que permet Martín fer un dibuix encertat del (abominable) món de la premsa del cor. Narratològicament, pocs escarafalls, també. Només una polifonia pel que fa a la veu del narrador (n'hi ha tres) trenca els esquemes canònics. A més d'això, la novel·la no és en absolut pretensiosa: és el que és i no té voluntat de presentar-se com una altra cosa. És, en definitiva, una bona manera de somriure (o riure's obertament) amb (o d') aquella farandula de la qual ningú no reconeix fer massa cas, però que dispara el share de les cadenes quan apareixen en pantalla. En aquest sentit, crec que Martín ho encerta també, en posar els noms reals als personatges que són famosos per algun motiu (canten, ballen, o fan volantins en corda) mentre que imposta la identitat de tots els petardos que són famosos només perquè sí. En algun lloc he llegit (no recorde on) que tot i aparéixer amb noms canviats, molts d'ells són fàcilment recognoscibles. He de dir que jo no n'he reconegut cap ni un. I per la meua salut mental ho agraesc. De tot cor.

OS RECIBIMOS, AMERICANOS CON ALEGRÍA

L'altre dia en un apunt vaig esmentar de passada que més endavant parlaria dels novel·listes nord-americans. La cosa venia a compte d'un comentari sobre la novel·la La carretera, de Cormac McCarthy. I avui ha arribat el moment d'aprofundir-hi.


Potser siga un prejudici, però quan agafe una narració d'un nord-americà ho faig amb desconfiança. I és que el gat escaldat en té prou, amb aigua freda.


La mentalitat americana crec que és paradigmàtica a l'hora de valorar allò efímer i immediat. És com una mena de tarannà adolescent, quasi infantil, de qui ho vol tot i ho vol de seguida. És per això que tenen presa de fer-ho tot en un muntó. La qual cosa es barreja amb un tendència a la megalomania i a la idolatria (recordeu només com els agraden expressions com best-seller, number one, top ten, self made man o king of qualsevol cosa que, malauradament, tant de predicament han trobat entre nosaltres), amb la consegüent creació de gegants amb peus de fang que s'ensorren per la seua pròpia inconsistència. I aquesta mescla de pressa, grandiloqüència i enlluernament efímer, en literatura, els condueix al caos.


Jaume Cabré explicava en un article al suplement de cultura de l'Avui que "el lector ha d’exigir obres genials. Però també sap que no neixen com els bolets. Calen provatures i cal un coixí d’obra normal (mediocre?), que faci gruix i faci tradició, sobre el terreny fèrtil de la qual naixerà, amb sort, una obra genial". Si extrapolem aquesta consideració individual al conjunt d'una literatura nacional, ens adonarem que el americans no compten encara amb una tradició suficient per tenir l'obra genial o l'escriptor genial, o, si més no, encara no tenim suficient perspectiva històrica per considerar algun d'ells com un mestre a l'alçada d'un Cervantes, d'un Goethe, d'un Petrarca o un Shakespeare. Hom pot argumentar que això és del tot impossible, perquè quan aquests escriptors sens dubte magistrals feren les seues obres els EUA encaro no exisitien (en alguns casos fins i tot encara no s'havia descobert Amèrica). Però és que des del 4 de juliol del 1776 ençà, arreu del món hi ha hagut gent com Goethe, com Flaubert, com Lampedussa (encara que entre els italians Collodi em fa més el pes, però sé que és una opinió minoritària), com Camus, com Hesse, com Balzac, com Joyce, com Juan Rulfo (tot i la seua minvadíssima producció), com Borges, com Dostoievski, com Chejov, com Kafka... Crec que cap nord-americà no està al seu nivell.


En canvi, des de l'altre costat de l'Atlàntic, ens bombardegen continuament amb presumptes obres mestre i amb pressumptes "millors escriptors del món". Històricament ho han intentat amb Mark Twain, amb Edgar Allan Poe, amb Hemingway, amb Capote, amb Scott Fitzgerald, amb Faulkner, amb Lovekraft, amb Chandler, amb Bukowski, amb Patricia Highsmith (per citar una dona), Tenessee Williams, John Kennedy Toole ... I actualment ho intenten amb narradors encara vius (i productius) com Cormac McCarthy, Phillip Roth, Paul Auster, Frank McCourt, Tom Wolfe i alguns altres. De la llista (tant dels antics com dels actuals), alguns em semblen dolents, d'altres mediocres, d'altres bons i d'altres molt bons. Però auntèntics genis indiscutibles, cap ni un.

Si us he de dir la veritat, entre els nord-americans només un em fa dubtar. Es tracta de Melville, i només per la seua (obra mestra, sens dubte) Moby Dick. Em para però que la resta de la seua producció siga de tan minsa qualitat. Tot i això, si és amb novel·les com ara La carretera, de la qual vaig parlar en un apunt anterior, benvinguts siguen els americans.

FEMENÍ SINGULAR: SEGONA EDICIÓ

Ja sé que no és la primera vegada que pose aquesta portada al bloc. I no vull fer-me pesat, la veritat. Però si us hi fixeu bé, hi ha un lleuger canvi respecte de les altres caràtules: es tracta de la segona edició.

Estic molt content, i no puc (ni vull) ocultar-ho. La segona edició ha arribat pràcticament alhora que els resultats de vendes de l'any passat. No sé si és correcte parlar de números, i per tant no ho faré. Però sí que em vaig endur una sorpresa (agradable) en saber el nombre de volums que se n'havien venut fins el 31 de desembre de 2007. D'aleshores ençà, la primera edició s'ha exhaurit, i Bromera ha considerat oportú traure'n la segona.

Crec que hi ha moltes causes i molts responsables per repartir-se el que jo considere un èxit. En primer lloc, fugiré de falses modèsties: l'obra ha agradat. Però a més d'això, un seguit d'organismes i persones han hagut de posar el seu gra d'arena per vendre-la. Hi ha l'editorial i la distribuïdora, sense la tasca de les quals és impossible col·locar ni un sol llibre. Hi ha també l'Ajuntament de Teulada (amb esment especial del seu tècnic de cultura, Jaume Buigues), que a més de fer possible l'edició de Femení singular en premiar-la al certament que organitza, l'ha donat a conéixer a les comarques de la Marina. Hi ha un munt de gent que n'ha fet propaganda, començant pels amics que m'han acompanyat a les diverses presentacions. Gràcies, doncs, a Josep Vicent Cabrera, Josep Lozano Lerma, Àlan Greus i Abel Guarinos. Hi ha també la gent de "L'últim toc", companyia de teatre suecana que ha posat en escena alguns dels contes a la capital de la Ribera Baixa i també a Almussafes. No vull oblidar tampoc Voro Vendrell, que ha estat l'únic (que jo sàpia) que ha parlat dels contes (molt positivament) als mitjans de comunicació. També he d'agrair als ajuntaments de Teulada, Alginet i Almussafes que ens cediren espais i recursos per fer-hi les presentacions. També al de Sueca, i concretament a la gent de Cal Fuster. Com no, a la gent del club de lectura del Bloc de Progrés Jaume I de l'Alcúdia, que a més de triar el recull com a lectura, en facilità l'accés als estudiants de l'IES Els Èvols. També a molts companys de professió, alguns coneguts i d'altres anònims, que han triat el llibre com a preceptiu a diversos centres d'ensenyament secundari. Com no, als meus païsans d'Alginet, que l'han convertit en una mena de best-seller local (al quiosc-llibreria on compre la premsa hi havia un munt tan gruixut com el de Harry Potter, i a més col·locat en lloc preferent). I als meus col·legues i alumnes del centre on treballe (l'IES Almussafes), que n'han fet arreplega. I per últim, la sort, que crec que també compta.

Gràcies a tots.

CRÍTICA LITERÀRIA 7 / LA CARRETERA

Títol: La carretera

Títol original: The road

Autor: Cormac McCarthy

Editorial: Edicions 62

Enquadernació: Rústica

Traductora: Rosa Borràs

ISBN: 978-84-297-6008-8

La carretera, de Cormac McCarthy, té tot un seguit de característiques que la convertien en la típica obra antipàtica que mai no llegiria. En primer lloc, havia guanyat un d'aquells megapremis trucats (el Pulitzer). En segon lloc, té una trama que em resulta ben poc atractiva (és una història postapocalíptica, tot i que sense elements que ultrapassen el límit de la realitat, ni tan sols el de la versemblança). I per últim, està escrita per un autor nord-americà (aviat us parlaré de la meua relació amb els escriptors d'aquell país). Però la insistència d'algú que pense que té un (molt) bon criteri literari, em va decidir a fer-ho. Per sort.

La carretera és una gran obra. Una obra aspra, dura, difícil. La gamma de colors que s'hi descriu va del gris fosc al negre (és significativa la segona frase: Negres nits més enllà de la foscor i cada dia més gris que l'anterior) . La història, una contínua fugida cap a la supervivència. Ni el temps, ni l'espai, ni les causes de la catàstrofe, ni els personatges... res no està ben definit, i McCarthy ho deixa tot al criteri del lector. Per reblar-ho més encara, si no hi havia bastant amb la rudesa dels elements narratològics, l'autor fa servir, pel que fa a la llengua, una sintaxi ultrafragmentada que podria convertir el text en insofrible. Però en canvi treballa la prosa de forma tan magistral que aquesta prosòdia pretesament descohesionada fa que cada oració siga com un colp de puny damunt de la taula, fins convertir alguns fragments en una concatenació de frases lapidàries d'efectes ben contundents (que per sort no llança a perdre una boníssima traducció de Rosa Borràs).

A l'estil de les road-movies (cal no perdre de vista el títol ni el fet que l'autor tinga tendència a escriure novel·les que després es puguen portar a la pantalla, com ho demostren Blood Meridian o No country for old men) narra la fugida d'un pare i un fill no se sap ben bé on. En principi a la costa, fins que hi arriben i el mar sembla fer-los de barrera sense solució de continuitat. Al llarg de la narració va descrivint minuciosament un seguit d'accions que a hores d'ara ens són banals, per quotidians, però que en circumstàncies extremes cobren una importància cabdal. Per contraposició, les pedres angulars de la novel·la (les relacions afectives reduïdes per necessitat al binomi pare / fill; la pròpia essència humana; les elucubracions sobre la bondat i la maldat) les transmet, deixades caure com aquell qui no vol, mitjançant uns diàlegs excepcionalment ben bastits, on el lector ha de posar molt de la seua part per traure-hi tot el suc. I potser el millor siga el final. Regirant per la xarxa he trobat algú que el considera massa dur. D'altres, en canvi, pensen que és inapropiat i només apte per a una novel·la a l'estil de la vie en rose. Crec que la gràcia de la novel·la està precisament en mantenir una equidistància entre les dues consideracions: és un final sense concessions, però sense una crudesa innecessària. Tragèdia i porta oberta a l'esperança alhora.

I de la història, millor que no us conte res. Només que, en acabar de llegir-la, em vaig quedar cinc minuts a la butaca sense poder moure'm. Després vaig anar corrents a buscar el meu fill per abraçar-lo ben fort.

PD: a la portada de l'edició americana trobareu dues coses significatives. Una ben clara, que ja he avançat: la gamma de colors va del gris fosc al negre. L'altra és només un indici de la consideració que he promés d'explicitar ben prompte sobre els escriptors nord-americans: tipogràficament, el nom de l'autor és (infinitament) més rellevant que el de l'obra.

DES D'ALGINET, SALUT ALS CATOSFÈRICS

M'agradaria tant ser a Vallromanes...! Però ha estat del tot impossible. Fins fa un parell de dies fins i tot pensava que podria fer una escapada d'última hora. Em tira molt, el Vallès, i em feia molta il·lusió poder reunir-me amb els noranta-nou amics blogaires. Però una malaltia del meu fill (lleu, no patiu) ha fet que s'esvaira definitivament la possibilitat.
Que ho passeu bé i que siga ben profitós. Us espere a la Catosfera literària 2009, si no ens veiem abans per València (o per qualsevol altre lloc). Salut, companys!

VIDES EXEMPLARS 6 / SANTIAGO RUSIÑOL

Després de cinc vides exemplars dedicades a personatges que més aviat no em feien el pes, avui toca el torn del meu admiradíssim Santiago Rusiñol.

Es podria resumir molt dient que Santiago Rusiñol i Prats (Barcelona, 1861 - Aranjuez 1931) era artista. Pintor, actor i escriptor del ram que es demane (narrativa, teatre, poesia...), l'únic pal que no dominà va ser la música. Però per això va fer amistat amb Enric Morera, el qual s'encarregà de fer-li de compositor i intèrpret sempre que ho va necessitar. Fill i nét d'una família d'industrials tèxtils provinents de Manlleu, va decidir el que pertocava a a la tercera generació de burgesos. La primera generació, seguint els paràmetres de la menestralia i els propietaris agrícoles, es preocupa només de consolidar i, si pot ser, augmentar el llegat dels avantpassats. En canvi, la primera generació nata ja al si de la burgesia, acaba amb la idea d’acumulació obsessiva de capital, i volen començar a gaudir-ne.

A partir d’aquests fets, Joan Lluís Marfany (El Modernisme, dins Riquer, Coma i Molas, Història de la Literatura Catalana, volum VIII, Ariel, Barcelona. 1986), estableix la següent concatenació de fets:

a) Voluntat de gaudir el capital acumulat pels seus avantpassats.
b) La dedicació a l’art és una forma de fer-ho.
c) Això provoca friccions amb la seua pròpia classe, que considera l’art una ocupació poc digna.
d) Els artistes intenten contrarestar-ho entronitzant la figura de l’artista i ponderant l’art per l’art.

Heus ací que, amb quatre passes, hem arribat al Modernisme, un moviment que Joan Fuster (Literatura Catalana Contemporània. Curial, Barcelona, 1988) defineix com "tan heterogeni que pot ser considerat incoherent i contradictori. Més que unes propostes estètiques comunes, el moviment té un sentit programàtic de transformar la literatura catalana, i la cultura en general, de regional i tradicionalista en nacional i moderna. Això implica una aversió al pairalisme i el desfasament renaixentista que els portarà a acceptar indiscriminadament tot allò que siga modern pel simple fet de ser-ho". Els artistes, doncs, pretendran l’educació del gust i la sensibilitat de la societat catalana com el camí més curt per marcar distàncies amb l’Espanya decrèpita i decadent que desemboca en el desastre del 98. Això converteix l’artista en una mena de sacerdot de l’art, disposat a sacrificar-ho tot, paper que assumeix des d’un primer moment Santiago Rusiñol.

Gràcies a la posició econòmica familiar, Rusiñol viatja a París el 1889, i viu a Montmartre amb altres artistes, entre els quals els pintors Ramon Casas i Miquel Utrillo, a qui sempre va fer de mecenes. Allà es familiaritza amb el simbolisme i amb la vida bohèmia. En tornar a Catalunya, el 1892, comença a freqüentar les tertúlies d'Els Quatre gats i funda a Sitges El Cau Ferrat, taller, museu i lloc de trobada de tots els artistes del moviment. A canvi, l'avi (es va quedar orfe molt jove) només li exigeix que porte una vida ordenada i que, pel bé del negoci, no hi fique les mans. Així que es casa i té una filla. Però en morir l'avi abandona esposa i filla per encetar tot un romiatge que el porta a fer continus viatges per diversos països d'Europa i per tota la Península, viatjant, molt sovint, en carro. Anys després, ja vell, demana a la dona una reconciliació, la qual es va produir. Es bohemi incorruptible acabà els seus dies com un burgés benestant i respectable, i a més aclamat pel gran públic, que va valorar en gran mesura la seua obra més coneguda: L'auca del senyor Esteve.

Literàriament, la seua obra cabdal m'interssa ben poc. És només una concessió a la massa amb la clara intenció de rebre el calor d'uns lectors/espectadors que abans no només havia menystingut, sinó fins i tot blasmat. Però m'interessa, i molt, el Rusiñol primerenc, el dels reculls de relats Anant pel món i Fulls de la vida. Hi ha dos contes, especialment, que haurien d'estar presents en qualsevol antologia de narrativa curta: El pati blau i Gent de bé. Aquest darrer és, al seu torn, la gènesi d'una obra de teatre meritòria: L'alegria que passa. Us engresque a què les llegiu. Si algú amb gust literari està escaldat per l'amanerament, la trivialitat i la carrincloneria de L'auca del senyor Esteve, li promet que trobarà una agradable sorpresa.

En definitiva, Rusiñol entra en aquesta galeria d'emèrits per la seua condició indubtable de cràpula. Per una vegada però, es tracta d'un personatge que, per la seua qualitat com a narrador (i com a pintor!) tinc en gran consideració i estima.

SEMPRE ENS QUEDARÀ PUÇOL

Fa poc va fer tres anys que em donaren el meu primer premi literari. Fou el Vila de Puçol per la novel·la La màquina ronca. I allò em va fer recordar un fet de molts anys enrere, i que tot seguit us contaré.

Quan tenia tretze o catorze anys jugava a futbol amb els alevins de l'equip del meu poble, la UD Alginet. Era extrem esquerre, i hores d'ara no em sap greu reconéixer que era molt dolent. Però és clar, aleshores no ho pensava. El cas és que sempre posaven un altre xiquet, en aquella posició, i jo pensava que n'era el suplent. Un dia, però, es va lesionar el titular, i l'entrenador no va tindre cap altra ocurrència que posar-hi un dret, amb la qual cosa vaig descobrir que realment era el suplent del suplent, o, més aviat, que hi jugaria qualsevol tret de mi. Desil·lusió a la meua tendra edat, com podeu imaginar. Els presagis inicials es compliren, i al llarg de la temporada vaig jugar ben poc.

La temporada següent jo era dels majors de l'equip (era de segon any, i això a aquestes edats fa molt), la qual cosa em feia tenir l'esperança de jugar algun partidet. I a més havien canviat l'entrenador. El nou preparador era un home de poques idees, però inamobibles. Una d'elles era que a la dreta jugaven drets, a l'esquerra esquerrans, i al centre tan se valia, però els ambidextres tenien un lloc assegurat. Quasi res era allò, de pegar-li a la pilota amb les dues cames! Ambidextres en canvi només n'hi havia un, que ocupa el flamant lloc de mig centre i portava el 10, el número que tots volien perquè era el de Mario Kempes. Esquerrans... només n'érem quatre del total de 18 o 20! Tenia el lloc quasi assegurat. Però en el primer partit ja vaig veure que els tres esquerrans restants ocupaven el lateral, l'interior i l'extrem i jo em quedava de reseva. Els partits següents només jugava algun minutet (els de la brossa), i estava ja quasi decidit a deixar-me allò del futbol. Fins que arribà el dia que havíem de jugar a Puçol.

Aquell dia l'interior esquerrà estava lesionat, i l'entrenador, aplicant la seua màxima de posar cadascú al costat que li pertocava atenent a quina era la seua extremitat més hàbil, em va fer jugar de titular. Això sí, ordenà unes quantes modificacions tàctiques: va passar el lateral habitual al mig del camp, lloc de més compromís, i a mi em posà de lateral, lloc amb poc de prestigi i que solien acupar els menys capacitats. Als deu minuts perdíem 1-o, gol encaixat a causa d'un penal que jo havia comés. Ja se sap, quan els davanters es posen a defensar... Però la cosa no anava malament del tot, i al final em vaig assentar una mica. A la mitja part, contratemps: l'interior entrà a la caseta vomitant i, exhaurits els sinistres, el van haver de substituir per un dret. Mala cosa, això de jugar a peu canviat!, deia l'entrenador movent el cap a costat i costat. Però ves per on que empatem el partit als vint minuts de la represa. I a la mitja hora, la bomba! Comença a ploure, l'extrem esquerre rellisca, es pega un bac de mil dimonis i es lesiona. Un altre dret al camp, que ocupa el lateral, i jo passe a extrem. La meua posició natural, on podia demostrar les meues habilitats (minses, val a dir-ho)! No podia demanar més. No podia demanar més? Sí! Faltant dos o tres minuts i amb empat a un, l'àrbitre pita una falta al nostre favor a la part dreta de l'àrea contrària. L'entrenador es posà a cridar des de la banqueta perquè s'executara una altra de les seues màximes: les faltes a prop de l'àrea sí que s'havien de llançar a peu canviat. "Un surdo, que xute un surdo!". I l'únic surdo era jo. Nerviosíssim, vaig plantar el baló amb molta cura, com veia que ho feia el meu ídol Mario Kempes, i agafí carrereta. Des del moment que sabia que anava a xutar havia decidit de fer-ho per dalt de la barrera, amb l'interior del peu. Però en fer l'última passa, en posar el peu dret com a suport per colpejar el baló amb l'altra cama, vaig relliscar, i en lloc de pegar-li amb l'empenya claví un puntelló sec que va fer eixir la pilota, com una fona, cap a l'escaire oposat al que jo tenia previst. Vaig fer un gol com una catedral! Tots els xiquets m'abraçavem, i en acabar el partit vaig ser portat quasi en braços fins al vestidor. Havíem guanyat 1-2!

Sens dubte va ser el dia més feliç de la meua curta vida de futbolista. Després vaig haver de tornar a trepitjar terra, i continuí jugant els minuts de la brossa i poca cosa més, fins que em vaig cansar i me'n vaig passar al futbol-sala, on, com que els canvis eren il·limitats i en realitat érem una colla d'amics sense massa esperit competitiu, ens repartíem els minuts com a bons germans.

Molts anys després em pegà per fer literatura. Presentí la meua primera novel·la, La màquina ronca, a dues editorials. I vaig tindre sort: les dues em contestaren, cosa que ara sé que no és massa habitual. Una em deia que l'obra estava molt bé, però que no encaixava en cap de les seues col·leccions (a algú li sona?). L'altra no valorava l'escrit: es limitava a dir-me que pràcticament només publicava novel·les premiades en algun certamen. Així que em vaig decidir a seguir aquesta via. Fou així com vaig enviar-la a Puçol, i un divendres (ho recordaré tota la vida) em telefonaven per dir-me que hi havia guanyat.

Des d'aleshores la cosa literària m'ha anat molt bé, ho he de reconéixer. He publicat també Femení singular i al setembre publicaré Plagis, premis Vila de Teulada i Ciutat de València, respectivament. Amb això la meua vanitat com a creador està més que coberta. I a més sé que si la vida em presenta dificultats, si alguna vegada em trobe un un atzucac, sempre em quedará Puçol. Ah! I el record de Mario Kempes.

CRÍTICA LITERÀRIA 6 / SI UNA NIT D'HIVERN UN VIATGER

Títol: Si una nit d'hivern un viatger

Títol original: Se una notte d'inverno un viaggiatore

Autor: Italo Calvino

Editorial: Edicions 62

Enquadernació: Cartoné

Traductora: Montserrat Puig



Certament, Italo Calvino és un escriptor eclèctic. No de bades al seu país l'anomenen l'escriptor de les mil cares. Però, això sí, de les mil cares amb qualitat. L'estil i la manera de fer dels tres llibres que formen la trilogia Els nostres avantpassats (El vesconte esmitjat, El cavaller inexistent i El baró rampant) és molt diferent dels contes recollits a Marcovaldo, per exemple. I aquest recull de narrativa curta és bastant dissemblant de la novel·la que ens ocupa: Si una nit d'hivern un viatger.


De Calvino ho he llegit pràcticament tot. M'ha agradat especialment la simplicitat càustica de Marcovaldo i l'admirable capacitat de fabular d'El baró rampant. Però el summum de la narrativa calviniana, el que d'alguna manera compendia la senzillesa amb la mordacitat, la imaginació amb l'ofici, em sembla sens dubte Si una nit d'hivern un viatger.


La novel·la recupera la manera de contar històries a l'estil de Les mil i una nit. Un relat dóna peu a una altre, que és la gènesi del següent, fins a deu, tot això lligat amb un fil conductor on el protagonista (el Lector) i la coprotagonista (Ludmila, la Lectora) es veuen incapaços d'acabar cap relat. És per tant una successió de contes inacabats. Cadascun d'ells imposta l'estil ben definit de qualsevol dels corrents narratius de les darreries del segle XIX i la primera meitat del XX, abastant des del naturalisme rus molt a l'estil de Chejov fins al psicologisme a la manera de Hesse, passant per la novel·la negra amb reminiscències d'Scott Fitzgerald. És especialment exquisit l'últim relat inacabat, amb clares concomitàncies amb el realisme màgic del Pedro Páramo de Juan Rulfo. Però, i tornem al principi, és admirable la capacitat camaleònica de Calvino per imitar tècniques i estils tan diversos, per afaiçonar onze narracions diferents (deu d'elles inacabades!) i alhora aconseguir que tota l'obra siga coherent, tancada, i amb el segell inconfusible de l'autor.


Vist el que hem dit fins ara, podríem parlar, sens dubte, de metanarrativa. Si el seu compatriota Pirandello havia assajat amb èxit una fórmula similar en Sei personaggi in cerca di autore, el giny metaliterari de Calvino és tan reeixit o més com el del dramaturg. Alguns lectors m'han dit que no els ha agradat l'obra perquè l'han trobada "molt rara". En canvi jo crec que no se li escau ni tan sols l'etiqueta d'experimental, que sovint se li aplica. És, senzillament, literatura de la bona. Siga com siga, en la primera lectura, em vaig quedar tan extasiat que em vaig decidir a buscar rareses semblants. N'he trobades, i us en parlaré. Però de tant en tant, com ara fa poc, no puc deixar de tornar a rellegir Si una nit d'hivern un viatger, una obra mestra. O millor en direm capolavoro, en honor al seu creador.

PD: Per seguir amb les dèries: la traducció de la Montserrat Puig, impecable. I a més, com que l'edició en català de 62 em sembla que està esgotada, us adjunte la portada d'una edició italiana perquè us continueu fixant en com de poc s'escalfen el cap amb aquestes coses en alguns llocs.

QUINA SETMANETA

Entre al bloc i m'adone que fa una setmana que no actualitze. Crec que mai no havia estat tant de temps sense fer-ho. Justament la setmana que he tingut un pont ben bo, he anat més de bòlit que mai, i la veritat és que ni me n'he recordat, del bloc. Trobe amb sorpresa que si deixes la mateixa entrada uns quants dies al primer lloc, mica en mica cauen comentaris. No tot és dolent. Entre les feines que he fet aquesta setmana, totes inconfessables. Però per sort n'he acabades unes quantes i n'he avançades molt unes altres. Sé que us dec una vida exemplar i un comentari d'un llibre. Aquest segon deute és difícil de pagar. Vaig prometre criticar Si una nit d'hivern un viatger, però l'he deixat a algú i no tinc el volum per prendre'n les dades bibliogràfiques. Podria fer la resenya d'un altre llibre, però... Espere recuperar prompte el volum i tornar a la feina.
Apa! Vaja d'avançada aquest post.