dijous, 8 de maig del 2008

SEMPRE ENS QUEDARÀ PUÇOL

Fa poc va fer tres anys que em donaren el meu primer premi literari. Fou el Vila de Puçol per la novel·la La màquina ronca. I allò em va fer recordar un fet de molts anys enrere, i que tot seguit us contaré.

Quan tenia tretze o catorze anys jugava a futbol amb els alevins de l'equip del meu poble, la UD Alginet. Era extrem esquerre, i hores d'ara no em sap greu reconéixer que era molt dolent. Però és clar, aleshores no ho pensava. El cas és que sempre posaven un altre xiquet, en aquella posició, i jo pensava que n'era el suplent. Un dia, però, es va lesionar el titular, i l'entrenador no va tindre cap altra ocurrència que posar-hi un dret, amb la qual cosa vaig descobrir que realment era el suplent del suplent, o, més aviat, que hi jugaria qualsevol tret de mi. Desil·lusió a la meua tendra edat, com podeu imaginar. Els presagis inicials es compliren, i al llarg de la temporada vaig jugar ben poc.

La temporada següent jo era dels majors de l'equip (era de segon any, i això a aquestes edats fa molt), la qual cosa em feia tenir l'esperança de jugar algun partidet. I a més havien canviat l'entrenador. El nou preparador era un home de poques idees, però inamobibles. Una d'elles era que a la dreta jugaven drets, a l'esquerra esquerrans, i al centre tan se valia, però els ambidextres tenien un lloc assegurat. Quasi res era allò, de pegar-li a la pilota amb les dues cames! Ambidextres en canvi només n'hi havia un, que ocupa el flamant lloc de mig centre i portava el 10, el número que tots volien perquè era el de Mario Kempes. Esquerrans... només n'érem quatre del total de 18 o 20! Tenia el lloc quasi assegurat. Però en el primer partit ja vaig veure que els tres esquerrans restants ocupaven el lateral, l'interior i l'extrem i jo em quedava de reseva. Els partits següents només jugava algun minutet (els de la brossa), i estava ja quasi decidit a deixar-me allò del futbol. Fins que arribà el dia que havíem de jugar a Puçol.

Aquell dia l'interior esquerrà estava lesionat, i l'entrenador, aplicant la seua màxima de posar cadascú al costat que li pertocava atenent a quina era la seua extremitat més hàbil, em va fer jugar de titular. Això sí, ordenà unes quantes modificacions tàctiques: va passar el lateral habitual al mig del camp, lloc de més compromís, i a mi em posà de lateral, lloc amb poc de prestigi i que solien acupar els menys capacitats. Als deu minuts perdíem 1-o, gol encaixat a causa d'un penal que jo havia comés. Ja se sap, quan els davanters es posen a defensar... Però la cosa no anava malament del tot, i al final em vaig assentar una mica. A la mitja part, contratemps: l'interior entrà a la caseta vomitant i, exhaurits els sinistres, el van haver de substituir per un dret. Mala cosa, això de jugar a peu canviat!, deia l'entrenador movent el cap a costat i costat. Però ves per on que empatem el partit als vint minuts de la represa. I a la mitja hora, la bomba! Comença a ploure, l'extrem esquerre rellisca, es pega un bac de mil dimonis i es lesiona. Un altre dret al camp, que ocupa el lateral, i jo passe a extrem. La meua posició natural, on podia demostrar les meues habilitats (minses, val a dir-ho)! No podia demanar més. No podia demanar més? Sí! Faltant dos o tres minuts i amb empat a un, l'àrbitre pita una falta al nostre favor a la part dreta de l'àrea contrària. L'entrenador es posà a cridar des de la banqueta perquè s'executara una altra de les seues màximes: les faltes a prop de l'àrea sí que s'havien de llançar a peu canviat. "Un surdo, que xute un surdo!". I l'únic surdo era jo. Nerviosíssim, vaig plantar el baló amb molta cura, com veia que ho feia el meu ídol Mario Kempes, i agafí carrereta. Des del moment que sabia que anava a xutar havia decidit de fer-ho per dalt de la barrera, amb l'interior del peu. Però en fer l'última passa, en posar el peu dret com a suport per colpejar el baló amb l'altra cama, vaig relliscar, i en lloc de pegar-li amb l'empenya claví un puntelló sec que va fer eixir la pilota, com una fona, cap a l'escaire oposat al que jo tenia previst. Vaig fer un gol com una catedral! Tots els xiquets m'abraçavem, i en acabar el partit vaig ser portat quasi en braços fins al vestidor. Havíem guanyat 1-2!

Sens dubte va ser el dia més feliç de la meua curta vida de futbolista. Després vaig haver de tornar a trepitjar terra, i continuí jugant els minuts de la brossa i poca cosa més, fins que em vaig cansar i me'n vaig passar al futbol-sala, on, com que els canvis eren il·limitats i en realitat érem una colla d'amics sense massa esperit competitiu, ens repartíem els minuts com a bons germans.

Molts anys després em pegà per fer literatura. Presentí la meua primera novel·la, La màquina ronca, a dues editorials. I vaig tindre sort: les dues em contestaren, cosa que ara sé que no és massa habitual. Una em deia que l'obra estava molt bé, però que no encaixava en cap de les seues col·leccions (a algú li sona?). L'altra no valorava l'escrit: es limitava a dir-me que pràcticament només publicava novel·les premiades en algun certamen. Així que em vaig decidir a seguir aquesta via. Fou així com vaig enviar-la a Puçol, i un divendres (ho recordaré tota la vida) em telefonaven per dir-me que hi havia guanyat.

Des d'aleshores la cosa literària m'ha anat molt bé, ho he de reconéixer. He publicat també Femení singular i al setembre publicaré Plagis, premis Vila de Teulada i Ciutat de València, respectivament. Amb això la meua vanitat com a creador està més que coberta. I a més sé que si la vida em presenta dificultats, si alguna vegada em trobe un un atzucac, sempre em quedará Puçol. Ah! I el record de Mario Kempes.

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Vaja quina grata sorpresa. Mirant per la xarxa va i em trobe el teu bloc. Supose t'enrecordaràs de mi. Veig que ja coneixes també el Jordi Molinera, un gran amic. Doncs res Urbà, que dir-te! Estic a punt de fer la selec i res, espere vaja bé. A veure si xarrem i em contes com et van els llibres. Espere et vaja bé, records!

ginjol ha dit...

Hola Joan! És clar que me'n recorde, de tu i dels teus companys. Tan de bo que ens puguem veure un dia. Em sembla que aniré per l'institut d'ací a poc.
Una abraçada.

Anònim ha dit...

Tant de bo els jugadors del barça hagueren tingut aquest any les "ganes"de jugar i de fer-ho bé que tu tenies quan jugaves a futbol!Tanmateix sempre ens quedarà París, Wembley, Puçol... i Sueca!(Per aquella tertúlia de ca Fuster amb "Femení Singular"!) hehehe!

Una abraçada,

Emili

Anònim ha dit...

Esperem que amb aquests premis literaris no en tingues prou i que continues creant històries! Jo només he llegit femení singular, però ja et vaig dir que em va agradar força!