Camins sense fita
Seure al costat de la finestra
i omplir-se de sol. Diumenge
d'hores mortes, d'ecos remots
de l'alfabet que vaig aprendre.
Ara visc a la ciutat i els dies
perden el nom, es destinyen
com fotos antigues.
Capgirat, el temps
ha sargit una capa de llautó
al marge dels camins sense fita i finalment
sé dir casa i animals, conills,
fang a les ungles, sol esbatanat,
greix i benzina al corral.
Sé dir i dic carrer, perfums del raval
com una dona que hi camina
amb roba negra, davantal de diumenge,
somriures que han restat ancorats
per sempre i a la vora
dels meus records, els que dic ara i ara
renaixen, estranya memòria al costat
de la finestra, estirada al llit,
sóc la filla per qui ressonen ecos de diumenge:
temps de roba negra, aigua a la sèquia, claror,
el tractor que grata la terra, uns peus descalços
que volen, la primavera que m'alimenta, set de llum
com el túnel per on viatja
cada record il·luminat avui de sobte
al sol del diumenge, camins sense fita
al costat de la finestra.
4 comentaris:
M'ha agradat, del poema, el mateix que tu has glossat: l'evocació d'un món que també m'és pròxim feta amb una cura admirable disfressada de senzillesa. Un bon "tastet", Urbà: continua descobrint-nos els teus companys i contemporanis.
És un honor, Urbà, que els meus versos apareguen per ací. Estic més contenta que un gínjol! Gràcies i fins aviat. Ves fent previsions per al 9 de febrer...
El 9 de gener? M'ho ensume, però crec que encara no hi ha res confirmat...
El 9 de febrer, febrer, Urbà!
Podràs vindre al meu Institut? Ja xarrem en tornar de Nadal...
Per cert, bones festes!
Publica un comentari a l'entrada