EL TASTET 8 / BEGONYA MEZQUITA

L'altre dia us comentava que, potser inconscientment, solia triar textos que havíem treballat a la facultat, per fer-vos els tastets. En foren tants, els textos treballats durant cinc anys... Però feia temps que volia saltar la tarima, passar a la banda que en aquells temps, a cavall entre els 80 i els 90, ocupàvem els alumnes. En són bastants, els companys (els amics) que a hores d'ara tenen obra publicada. Avui toca Begonya Mezquita. M'agraden els camins sense fita; m'agrada el regust melangiós i enyoradís del poble; m'agraden els encavalcaments i el ritme frenètic; m'agrada el lèxic senzill, despullat de pretensió, però que indubtablement basteix un conjunt summament eufònic. M'agrada.

Camins sense fita

Seure al costat de la finestra
i omplir-se de sol. Diumenge
d'hores mortes, d'ecos remots
de l'alfabet que vaig aprendre.
Ara visc a la ciutat i els dies
perden el nom, es destinyen
com fotos antigues.
Capgirat, el temps
ha sargit una capa de llautó
al marge dels camins sense fita i finalment
sé dir casa i animals, conills,
fang a les ungles, sol esbatanat,
greix i benzina al corral.
Sé dir i dic carrer, perfums del raval
com una dona que hi camina
amb roba negra, davantal de diumenge,
somriures que han restat ancorats
per sempre i a la vora
dels meus records, els que dic ara i ara
renaixen, estranya memòria al costat
de la finestra, estirada al llit,
sóc la filla per qui ressonen ecos de diumenge:
temps de roba negra, aigua a la sèquia, claror,
el tractor que grata la terra, uns peus descalços
que volen, la primavera que m'alimenta, set de llum
com el túnel per on viatja
cada record il·luminat avui de sobte
al sol del diumenge, camins sense fita
al costat de la finestra.