dimarts, 18 de novembre del 2008

ROMANÇO LITERARI 12 / LIJ, CASTELLÀ, CATALÀ, I LLEGENDES URBANES

L'altre dia, en llegir el post Tu mateixa de l'amic Enric Lluch, publicat a Tirant a fotre, em vaig indignar una mica. Tant és així que no vaig poder evitar fer-hi un comentari, i després li vaig dedicar també el renill de la setmana. No sé si me n'he passat una mica, però és que la cosa em fa molta ràbia. I la cosa no és cap altra que menystenir les obres adreçades a un públic infantil i juvenil, i també menystenir les obres escrites en català.

Ho he dit moltes vegades, però ho tornaré a dir: la LIJ és important. Imporantíssima. És el mitjà pel qual els nostres infants s'habituen a la lectura. I és molt difícil d'escriure, perquè t'has d'autoimposar restriccions creatives a nivell lèxic, a nivell temàtic i a tots els nivells. Però és que a més, la nostra literatura infantil i juvenil té una qualitat excepcional. N'hi ha molts autors, i molt bons. També n'hi ha de dolents, és cert. Com en castellà. Com en lapó. Com en serbocroat. Perquè no digueu que agrane sempre cap a casa i parle dels meus amiguets (tot i que em crec en el dret de fer-ho) us parlaré d'un autor a qui no conec, però que llig amb deler: Jordi Sierra i Fabra. Llegiu, si no, En un lloc anomenat guerra, una fantàstica novel·la juvenil a la qual li sobra precisament l'adjectiu juvenil. I, per què no? Quan els pose als meus alumnes Neu i gossos, quin embolic! gaudeixen com si foren xiquets. Perdó! Ells són xiquets, però jo no, i també en gaudesc.

Quant a escriure en català o en castellà... És la història de sempre. Alguns menystenen les obres escrites en català, considerant-les obres menors. Moltes vegades m'han preguntat per què escric en català, i la meua contestació sempre ha estat la mateixa: perquè em dóna la gana. La meua opció és una opció militant. Em fan gràcia les explicacions que donen alguns, sobre la seua impossibilitat d'escriure en una altra llengua perquè la que els naix del seu interior és la que mamaren de xicotets del mugró de sa mare i serien incapaços de recrear un ambient propi i creïble en una llengua estranya... Mentides. Com a coartada ramàntica (de l'època del Romanticisme, en sentit cronològic) serviria, però avuí dia és una bajanada. Al 2008, qualsevol escriptor que fa obres en català les podria fer en castellà. Jo mateix podria escriure en castellà, sense cap problema, perquè tinc un domini suficient de la llengua per fer-ho tan bé (o tan malament; això ho heu de dir vosaltres) com en català. Així que, ja ho he dit, escric en català perquè em dóna la gana. Però és clar, perquè em done la gana escriure en català s'ha de pressuposar que no tinc absolutament cap prejudici envers aquesta llengua. Em sembla un vehicle tan vàlid com qualsevol altre per a la creació literària. I ací entraríem en un altre camp: el dels ressentits que van passant d'una llengua a una altra per veure si poden publicar, o, cas que ho hagen fet, si poden excel·lir. Una nova trampa. Atenció! Conec gent que escriu indistintament en català i en castellà i ho fa igual de bé (o igual de malament, segons els gustos) en les dues llengües. Eduardo Mendoza, Ferran Cremades, Ferran Torrent, la (a hores d'ara) inombrable mallorquina (després de sobrevalorar-la durant molts anys)... Tenen tot el dret, i no els considere renegats, ni venuts, com fan altres. Si jo escric en català perquè em dóna la gana ells tenen tot el dret del món d'escriure (també) en català (només) quan els done la gana. Faltaria més!

Fa un mes, aproximadament, vaig estar a Almussafes en una taula redona sobre LIJ. Dalt de la taula érem les companyes Joaquima Barba, Pura Garcia, Virgínia Martínez, el col·lega Enric Lluch i jo mateix. Ens moderava Josep Antoni Fluixà. Si es pot dir alguna cosa de Fluixà, a més que fa una tasca impagable per la LIJ i per la literatura en general (tot i que em consta que la cobra, com és normal), és que no sol tenir pèls a la llengua. En un moment determinat (no recorde a tall de què) va dir que molts escriptors es queixaven perquè tenien dificultats per publicar perquè, és clar, publicar en català és molt difícil. I va afegir que, normalment, el motiu no era la llengua, sinó la qualitat de les obres. Alguns dels presents (entre el públic) van fer mala cara (mooooolt mala cara). Ho sent, però estic totalment d'acord amb Josep Antoni. Tots pensem tindre al calaix una obra mestra. I les obres mestres no creixen com bolets. Sovint, el que creiem una obra mestra no és ni tan sols publicable. Però acceptar-ho... És per això que hi ha gent que farta d'esciure en català i no aconseguir que els seus llibres vegen la llum (o que no ultrapassen uns cercles marginals), se'n passen al castellà, on podran fer la viu-viu perquè té un mercat més ampli. Té un mercat infinitament més ampli i un nombre d'escriptors (reals i potencials) infinitament major, amb idèntic propòsit: publicar. També conec el cas contrari (confessat sense cap pudor ni vergonya): el d'escriptors que ho han intentat en castellà i, com que no han aconseguit traure'n l'entrellat, han canviat al català. Pensen que és com els jugadors de futbol, que si no poden jugar en primera divisió, juguen en segona. Però no és una qüestió de divisions, ni d'entrenadors que tenen mania. Un, en concret, va vindre sense cap pudor perquè li traduira una obra que "estava molt bé" (segons ell, és clar) per veure si la podia col·locar enlloc, perquè en castellà no n'hi havia manera. Li vaig dir que no feia traduccions, que la idea em semblava desgavellada, i que la faeneta (que li hauria de fer algú altre) li costaria un pastó. Una mica astorat em va dir que si no volia traduir-li-la que li fera una mirada, per veure què en pensava. Setmanes després no em vaig atrevir a dir-li la veritat i ho vaig salvar amb l'eufemisme que ho hauria de treballar una mica més. No em vaig atrevir a dir-li que ni en segona divisió, com ell pensava; que tindria difícil ser titular al Sueca United, el pitjor equip de la segona regional durant moltes temporades consecutives. I ara només espere que no llija el meu bloc. Però queda dit.

10 comentaris:

Emili Morant ha dit...

Només conec la LIJ de referència: Marta n'és lectora habitual i em comenta coses de tant en tant. Però puc subscriure aproximadament el que dius: contar una història amb la classe de restriccions a què un autor de LIJ s'enfronta no sembla gens senzill.

Però tal i com comentes, escriure per a "adults" tampoc és cosa fàcil. Com que tot açò de les lletres m'ho he vist sempre des d'una posició un tant perifèrica (són coses a què es dedica la "família" més que no jo :-), mai se m'ha requerit (no ho recorde, almenys) l'opinió sobre una obra inèdita. Però respecte a obres ja publicades que he pogut fullejar, o que circulen a la xarxa o coses així, no puc sinó donar-te la raó en què algunes són absolutament impresentables, incorrectes, inconsistents i unes quantes coses més que comencen per "in". Aquest baixíssim nivell d'autoexigència d'alguns autors és encara més explosiu quan es combina amb una certa "ideologia" de l'autor com a algú "maleït", que trenca barreres, que defugeix allò convencional, etc. D'aquesta forma, la primera i més urgent meta de qui escriu, que hauria de ser una certa correcció i dignitat, queda inutilitzada per culpa d'un anacrònic esperit d'avantguarda. La dificultat de publicar i ser llegits en català ens obliga encara més a una certa intransigència amb tantes coses que no hauríen de veure's mai en paper: l'espai que ocupen a les llibreries i al nostre imaginari cultural seria millor aprofitat amb algunes de les altres obres que esperen una oportunitat, un premi. Amb la pantalla podem ser menys escrictes: sóc el primer que se n'aprofita de la manca de filtres que impera en la xarxa per a continuar publicant. Però amb els llibres, no.

Anònim ha dit...

estic d'acord en tot el que dius. Amb tot, em mereix tot el respecte la persona que va escriure allò (que no dubte que fóra una obra fluixa, o un "bunyol", si tu vols) , però jo fa cosa de deu anys vaig intentar posar-me a escriure i quan portava 2 fulls (i sis o set dies), vaig fer bé d'adonar-me que NO PODIA ESCRIURE RES DIGNE. Potser ací rau la qüestió, que molts no se n'adonen. crec que conxer els nostres límits és una de les maneres d'assolir "part" de la felicitat.
Canviant de tema, ja m'he comprat PLAGIS, m'espera a la llista de lectures pendents.

ginjol ha dit...

Emili, totalment d'acord. I sobretot pel que fa a això dels blocs: evidentment, quan escric ací no tinc la cura que quan ho faig en paper per publicar.
Boro, a mi també em mereix tot el respecte del món la persona que ha escrit una obra i vol veure si la publica, independentment de la qualitat. També em meriexen tot el respecte del món les persones que es presenten a un certamen i no guanyen. Potser, fins i tot, les seues obres estan bé, però n'hi ha altres de millors. I això és el que costa de reconéixer, que potser altres obres estan millor, i que fins i tot potser que les nostres no tinguen qualitat suficient per ser publicades. És com en el futbol: per demèrits propis no baixaria ningú. Als equips que baixen, tots els anys els falten no sé quants punts que els han llevat els àrbitres, que han perdut per mala sort, etc.
Ah! I gràcies per comprar Plagis. Ja em diràs.
Una abraçada als dos.

Lletra ha dit...

I és que no tinc remei! Tractava de dir, amb tots els respectes que calga, que aquella persona se sentia frustada pel fet que no li hagueren contestat, ni tan sols amb un mail, dient-li que havien rebut l'original. Per la qual cosa se sentia una mica fotuda. Allò de la llengua de més prestigi vull suposar que ho diria de manera poc meditada i calenteta d'orella com estava. Personalment, m'alterà el fet que determinades editorials no tinguen ni tan sols la delicadesa de contestar dient que han rebut un original. Collons, que tampoc costa tant això! No. No diré el nom de les editorials (dues i cap d'elles era Bromera) encara que em xafen l'ull de poll entre les ventalles de porta de l'església major. Així que, amic Urbà, rep amb humilitat el puro que m'has dedicat i me'l fume amb paciència franciscana.
Una abraçada.

Anònim ha dit...

Tinc un amic músic professional que diu que si la música matara no hi haurien tants aficionats.
També ho podríem dir de la literatura.

P.S. Açò els passa als que no tenen ofici. Si tens ofici has llegit molt i has escrit molt, en aquest ordre, i saps si el que has fet és bo, passable, mediocre, regular o roïn. Tot el demés és vanitat. I damunt sense ofici!

P.P.S. A voltes en la biblioteca del poble agafe un llibre anglès o americà, no bestseller, de tema banal: estan escrits amb un ofici...

Lletra ha dit...

A R. Galiana,
No estic massa d'acord amb tu per diverses raons:
a) Perquè hi ha gent que escriu molt bé i, per la raó que siga, algunes editorials passen dels seus textos fins que, també per la raó que siga, un altra editorial s'adona que allò escrit paga la pena, ho publica i funciona de cine. Hi ha exemples per parar un carro.
b) Al teu amic músic se li podria contentar dient-li que si la lectura matara potser ningú no llegiria...Home, crec que se n'ha passat set cases. Al cap i a la fi, ser aficionat a qualsevol cosa no deu ser tan dolent.
c) En la literatura anglesa (o escrita en anglés) deuen haver, també, escrits dolents. Com en la resta. O ets dels qui creuen que per allà la gent naix amb alguna neurona de més? O tractes de dir que per aquestes contrades l'índex d'escrits dolents és superior a la resta? O que els anglesos, en general, escriuen millor? En tot cas, supose, t'agradarà més aquell tipus de literatura. Cosa molt respectable. Però pontificar sobre la bondat general dels textos en qualsevol llengua, em sembla poc argumentat. Perdona, però no crec que la línia de les fronteres ni de les llengües asssegure la qualitat dels textos que s'escriuen.

ginjol ha dit...

Hosti tu! Un parell de dies sense engegar-me al blog i la que s'ha muntat! Amic Lletra, no crec haver-te pegat cap puro. En tot cas jo mateix deia si no n'estaríem fent un gra massa amb un comentari que, com tu dius, potser era poc meditat i fruit d'un cabreig momentani pel fet de no haver rebut ni tan sols resposta. Realment són maneres incomprensibles, perquè contestar costa ben poc. Fins i tot contestar amb els eufemismes de rigor, si no volen dir que realment no els acaba d'apanyar l'obra.
Quant a R. Galiana... Home, Ramon, sempre vas a xafar l'ull de poll (això m'ho copie de Lletra). L'ego dels escriptors... Sempre amb l'ego dels escriptors... No crec que tinga l'ego massa elevat, però per no posar-me d'exemple, et propose una endevinalla. Saps qui s'amaga sota el pseudònim de Lletra? Si el coneixes personalment, saps d'algú que siga menys egòlatra i menys egocèntric i menys sectari que ell? Amb la mili que duu feta, el tio!
Acabe amb l'ofici dels anglòfobs. He llegit cada cosa (en anglés o traduït) que dóna ganes d'arrancar a córrer. Sense anar més lluny, això del pijama de ratlles. Quin ofici, Déu meu! Quin ofici! Mercadotècnia pura i dura de la mà de la Random House-Mondadori

Anònim ha dit...

Anem a vore.
Lletra: D'una manera maldestra, estava intentat dir quina hora era i no pas com es fabrica un rellotge.
Ginjol: Per no saber no sé ni que és un ull de poll.(A la meua família tenim d'altres malalties als peus, com heretar sis dits)
Tots els noms són pseudònims, els del DNI també.
Jo vaig escriure "no bestseller".
Quant la vanitat: no em crec res.
I no m'agraden les endevinalles, quan vull jugar vaig al casino.

P.S. Primer cal tindre ofici. Quan ho hages adquirit seràs, bo, passable, mediocre, roí... com en tots i qualsevol ofici, des de metge a sabater. I, certament, l'ofici no s'adquireix més que practicant-lo.
Per altra banda hi ha unes coses que em "crec": Que tenim una gramàtica programada en nàixer, com diu Chomsky. Que amb l'ADN mitocondrial les femelles humanes transmiteixen la capacitat intel·lectiva (qualsevol cosa que siga aquesta). I que la vanitat li ha proporcionat als humans avantatges per la supervivència. Cap no pot viure sense vanitat, de Buda a Jesús i de Francesc d'Asis a Gandhi.

P.P.S. I no em feu cas, que no crec que tinga raó en res del que dic.

Lletra ha dit...

Ho deixem córrer, R. Galiana?
Crec que no paga la pena continuar per aquest camí. Almenys, no era la meua intenció cremar-te la sang.
Una abraçada.
P.S. I el que vaig a comentar-te no és cap broma. Els moriscos personificaven el seu salvador en una persona que tinguera sis dits als peus. Et promet que no és cap broma.
Una altra abraçada.

Anònim ha dit...

Lletra, com em sol passar sempre des que tinc certa experiència acumulada, és que no sàpiga fer-me entendre.
El meu comentari era un comentari de cafè i no pas cap tesi.
També fa molts anys que no tinc cap discussió seriosa sense conèixer l'altri o marcar unes regles. (vaig quedar fart i avorrit dels que se n'eixien del tema i argumentaven qualsevol cosa per tal de mantindre allò que ja no podien raonar)
Ara fa molts anys, parle amb la meua gata. (no és cap exageració: és famosa en el meus amics la comparació que faig entre la intel·ligècia de la meua gata i de les persones. Poques en tenen més)
Abans escrivia. He estat molts anys sense escriure cap ratlla i ara m'he fet interneter. Per mitjà d'un altre bloc vaig saber del Ginjol i com la novel·la que he llegit d'ell no puc dir que siga roïna, visite el seu bloc de tant en tant i hi participe. Res més.
Ja co-incidirem una altra volta.

P.S. Els sis dits m'han fet reflexionar sobre la formació dels embrions i l'Evolució. De les religions m'ha interessat l'aspecte antropològic.