dimarts, 11 de novembre del 2008

ROMANÇO LITERARI 11 / UNA NOVA FORNADA D'ESCRIPTORS VALENCIANS?

L'amic Xavier Aliaga, en recollir l'Andròmina amb què ha estat guardonat aquest any, va fer el discurs de rigor i va parlar d'un revifament de la narrativa valenciana i d'un suposat fenomen Baixauli. Ja n'he parlat, en aquest altre post, precedent inequívoc del que ara encete. Posteriorment, en una conversa privada (fins ara), Aliaga em deia que aquestes paraules havien estat fruit de l'eufòria del moment, i que més que tractar-se d'una qüestió meditada pretenia més aviat començar a fer soroll al respecte. Té dret a les dues coses: a estar eufòric per haver guanyat un premi de prestigi, i a menejar el cotarro, com es diu vulgarment. Quant al fet de fer referència a converses privades, li demane disculpes de bestreta. Quant a això de menejar el cotarro, pense haver-li fet costat, en el post de què abans us parlava, i continue fent-li'n ara i ací. Poc després apareixien més referències. A Tirant al cap, JC Girbés escriu, el 7 de novembre, un comentari que incideix sobre el tema (disculpeu però no puc fer l'enllaç directe al post). A Lletres ebrenques, Emigdi Subirats parla de Literatura catalana a València. A altres blocs apareixen altres referències. Fins i tot al setmanari El Punt Empar Peirò escriu una crònica al respecte. La notícia porta el mateix títol que aquest comentari (li l'he plagiat, ja sabeu com sóc), però sense l'interrogant final. Entre unes coses i unes altres, estava remugant la possibilitat d'insistir-hi, quan he trobat un altre post a Tens un racó dalt del món, el bloc de Jesús Tibau, que porta per títol Literatura ebrenca: esclat o normalitat? Potser siga el que finalment m'haja decidit (però també pot ser que no).

Tot plegat em fa por. Em fa por que es tracte d'una micronització de l'espai que hauria de ser el natural, que no és cap altre que el conjunt dels Països Catalans. Em fa por que no arribe a ser certa per a alguns aquella pretensió sarcàstica de ser el millor escriptor del seu carrer, que tan bé literaturitza l'amic Manel Alonso a El carrer dels bonsais. Potser siga la preocupació (la por, una altra vegada) perquè ara faig classe a l'institut del meu poble i hi ha una xiqueta de primer d'ESO que viu al costat de ma casa i escriu molt bé, per la qual cosa la meua condició de millor escriptor del carrer, que creia fermament consilidada, perilla a mitjan termini. Però tot i això (tot i la por, vull dir), anem a intentar sistematitzar mínimament què és l'esclat, l'efecte, el fenomen, el revifament, la nova fornada, o com (collons) vulgueu dir-li.

Què marca aquesta nova situació (si n'hi ha)? Una producció qualitativament i quantitativament superior a la d'anys enrere? Un major ressò de les obres publicades per valencians? La irrupció de nous escriptors? No queda del tot clar. El primer interrogant el descartaria: la producció és important des de fa temps, tant pel que fa a títols publicats com a pel que fa a la qualitat intrínseca de les obres (no de totes, evidentment, però això és un altre tema). El ressò és el mateix de sempre: marginal (i endogàmic). Per tant, tot sembla indicar que va més aviat pel tercer supòsit: l'aparició de noves veus en la narrativa valenciana. I ací fem figa.

Em centraré en l'article d'Empar Peiró a El Punt perquè, sens dubte, parteix de la premissa de la novetat. El títol és, recordem-ho, L'última fornada, i en un dels subtítols diu: Una nova «generació» d’escriptors de diverses edats pren el relleu en el panorama literari del País Valencià. Última fornada? Relleu? Dels vuit escriptors que hi apareixen fotografiats (Xavier Aliaga, Esperança Camps, Manuel Baixauli, Silvestre Vilaplana, Gemma Pasqual, Joan Olivares, Elies Barberà i Vicent Usó), els més joves són els dos xativins (Aliaga i Barberà), que a hores d'ara van pels seus tendres 38 anys. El complement del nom (perdoneu la deformació professional) de diverses edats del subtítol podria arreglar-ho (mínimament). Però, quan han publicat? Aliaga editarà la segona novel·la després de Si no ho dic rebente, de l'any 2006. Fins ací la cosa va bé. Dos anyets; nou de trinca, se'n podria dir. La següent (en ordre invers) a publicar la primera novel·la és Camps, l'any 2003. Fa... cinc anys. Però a més de la cronologia, qualificar Esperança de novetat, quan té quatre obres publicades i ha guanyat premis com el Joanot Martorell de Gandia, el Ciutat d'Alzira, el de la Crítica dels Escriptors del País Valencià, el Vicent Andrés Estellés de Burjassot, i, recentment, el del Lector de l'Odissea, em sembla agossarat. I què direm de la resta! Elies Barberà enceta la producció l'any 2000. La meitat dels autors (Baixauli, Vilaplana, Pasqual i Olivares), curiosament, el 1998. Fa (només?) deu anys. I la bomba: Usó fa setze anys, des del 1992, que publica amb regularitat, i té onze novel·les al mercat! Per no parlar d'altres que apareixen en l'interior de la notícia com Bodí, Àngels Moreno, o Francesc Bayarri. Acabadets de descarregar, sense excepció.

Què vull dir-vos amb tot açò? No ho sé, exactament. No amague la voluntat apol·logètica d'aquest escrit. Vull remenar la cosa, a veure si entre tots fem possible la teoria de la profecia autocomplerta. A veure si fem una mica d'enrenou i deixem de ser invisibles. I, el que és pitjor, i·legits. Perdoneu el neologisme.

8 comentaris:

Anònim ha dit...

M'ha agradat força l'rticle.
Que no pare la fornada de joves escriptors!! (que n'isquen més, vull dir). Llegirem la novel"la d'Aliaga, a veure que tal.

Anònim ha dit...

No serà una mica d'envegeta perquè no te citen en el reportatge? Ai, el ego dels escriptors!

ginjol ha dit...

Home (o dona), envegeta no. Si m'hagueren donat a triar entre aparéixer o no aparéixer, haguera triat estar present. Però si no hi sóc tampoc no passa res. En falten molts (i, al meu entendre, com a "nova fornada", sobren gairebé tots).
Per cert, per fer aquesta mena de comentaris no cal que t'amagues en l'anonimat.
Salut.

Anònim ha dit...

Des d’el punt de vista de la crítica literària la inutilitat absoluta de la categoria “generació” es molt evident. Ningú no s’ho acaba de creure massa. Té molt més de màrketing editorial que d’altra cosa.
Ara, el que em sembla al.lucinant és que es parle de “generació d’escriptors de diverses edats.” Llavors, en són, generació? Prenen el relleu de qui? I quan ho prenen? No ho sé, són crítiques una mica buides i autosatisfetes, la veritat.
El que és innegable es que els escriptors valencians són una presència important dintre de la producció cultural global del Països Catalans, però no d’ara, de sempre. El que passa és que ara en parlen (des del Principat), i abans no ho feien. O ho feien amb un cert tarannà paternalista que sempre he trobat prou insuportable.

Eduard.

Unknown ha dit...

En vista de l'èxit de la nova cuita a cuita-corrents MANIFESTE una munió de cuites:

Que els cuitats pidolem ressò i només ens en donen quan -situació extraordinària- guanyem algun premi.

Que el ressò que ens cedeixen ocupa racons i racons de la premsa escrita, franges intempestives i impresentables de la graella televisiva (hi ha algú que no dorma, beque, bega o es gite amb altre, altra o altres quan passen 'Els territoris de la ficció' a Punt Dos? I encara pitjor: existeix persona que de grat s'engula el Bellveser d''Encontres'?)

Que els nostres editors estrela s'arrisquen quan l'obra ha rebut algun dels nombrosos guardons amb què les diferents administracions públiques renten el seu "compromís amb la cultura". Després se n'ocupen, els nostres àngels protectors, de trinxar l'excedent, de fer farinetes els nostres fills per a -pomposen- empapussar els fills de tots amb un poti-poti infecte; una broma per al Foment de la Lectura. (Abans, però, de la cisalla, permeten recollir la fillada a les portes del magatzem. Sols cal pagar un "peatge d'autor": el PVP.) Finalment, els nostres agosarats zeladors aplaudeixen 'Il Fenomeno' de vendes i es mosseguen per dins la inèpcia -això espere- d'haver rebutjat el 'Manuscrit' a criteri de "no comercial".

Que els crítics literaris no ocupen tribunes dinàmiques, dinamitzadores i ben dinerades. Que els ressenyistes -necessaris- sovint són entronitzats.

Que no hi ha publicacions periòdiques dedicades exclusivament a la creació. (Que no les hi ha que remuneren, vull dir també.)

Que encara hi ha públic i privat, un i molts que pensen que donar una conferència o una comunicació, presentar un llibre, escriure un informe de lectura, fer un pregó, ser jurat d'un premi literari, col·laborar d'una manera esporàdica en diaris i revistes, etc., són "accidents de l'ofici" que poden aparéixer o desaparéixer sense que canvie la naturalesa de l'"ésser escriptor". Consegüentment, són un extra, unes "coses de més" que es fan, clar està, "per amor incondicional a l'Art".

Que mitjançant la distribució que es diu "professional", amb força penes i molts treballs la nostra obra arriba a la seua estació final: la lectura pública en àmbits privats.

Per tot açò, i molt més, PROPOSE:

Que els cuitats passem a l'aparició i a l'aparador, a l''aparacció', bé que siga per a morir prompte d'èxit. El primer que ens cal és un nom: Els Invisibles, Els Invincibles (invisibles + invencibles), Els Desve[t]lats, Els Sonsterrats, Els Baix Àulics o Els Baix Audits (l'homenatge paròdic és evident, i, ho assumesc, poc elaborat), Els Irreverberents..., per què si hem d'esperar el padrí per a batejar-nos...

Unknown ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Unknown ha dit...

Benvolgut Ginjoler:
He llegit el teu comentari al blog de Vicent Usó. Vaja per endavant també la meua felicitació a Pallarés pel premi (de nou, altra situació 'anormal'). Crec saber on discrepes del manifest. M'agradaria, però, que ho posares per escrit, així com les teues coincidències. Per cert: segueix l'ànim d'esvalotar el galliner? Gr

Anònim ha dit...

Estic totalment d’acord amb el teu article, a mi em va sorprendre molt ser inclosa com a nova fornada, però l’Empar em va explicar que es tractava de les persones que estàvem sonant més darrerament. I jo contenta, saps les dificultats que tenim els escriptors i escriptores en sortir als diaris, aquesta vegada ho hem fet en primera plana.
Una abraçada i felicitats pel bloc.