ROMANÇO LITERARI 11 / UNA NOVA FORNADA D'ESCRIPTORS VALENCIANS?

L'amic Xavier Aliaga, en recollir l'Andròmina amb què ha estat guardonat aquest any, va fer el discurs de rigor i va parlar d'un revifament de la narrativa valenciana i d'un suposat fenomen Baixauli. Ja n'he parlat, en aquest altre post, precedent inequívoc del que ara encete. Posteriorment, en una conversa privada (fins ara), Aliaga em deia que aquestes paraules havien estat fruit de l'eufòria del moment, i que més que tractar-se d'una qüestió meditada pretenia més aviat començar a fer soroll al respecte. Té dret a les dues coses: a estar eufòric per haver guanyat un premi de prestigi, i a menejar el cotarro, com es diu vulgarment. Quant al fet de fer referència a converses privades, li demane disculpes de bestreta. Quant a això de menejar el cotarro, pense haver-li fet costat, en el post de què abans us parlava, i continue fent-li'n ara i ací. Poc després apareixien més referències. A Tirant al cap, JC Girbés escriu, el 7 de novembre, un comentari que incideix sobre el tema (disculpeu però no puc fer l'enllaç directe al post). A Lletres ebrenques, Emigdi Subirats parla de Literatura catalana a València. A altres blocs apareixen altres referències. Fins i tot al setmanari El Punt Empar Peirò escriu una crònica al respecte. La notícia porta el mateix títol que aquest comentari (li l'he plagiat, ja sabeu com sóc), però sense l'interrogant final. Entre unes coses i unes altres, estava remugant la possibilitat d'insistir-hi, quan he trobat un altre post a Tens un racó dalt del món, el bloc de Jesús Tibau, que porta per títol Literatura ebrenca: esclat o normalitat? Potser siga el que finalment m'haja decidit (però també pot ser que no).

Tot plegat em fa por. Em fa por que es tracte d'una micronització de l'espai que hauria de ser el natural, que no és cap altre que el conjunt dels Països Catalans. Em fa por que no arribe a ser certa per a alguns aquella pretensió sarcàstica de ser el millor escriptor del seu carrer, que tan bé literaturitza l'amic Manel Alonso a El carrer dels bonsais. Potser siga la preocupació (la por, una altra vegada) perquè ara faig classe a l'institut del meu poble i hi ha una xiqueta de primer d'ESO que viu al costat de ma casa i escriu molt bé, per la qual cosa la meua condició de millor escriptor del carrer, que creia fermament consilidada, perilla a mitjan termini. Però tot i això (tot i la por, vull dir), anem a intentar sistematitzar mínimament què és l'esclat, l'efecte, el fenomen, el revifament, la nova fornada, o com (collons) vulgueu dir-li.

Què marca aquesta nova situació (si n'hi ha)? Una producció qualitativament i quantitativament superior a la d'anys enrere? Un major ressò de les obres publicades per valencians? La irrupció de nous escriptors? No queda del tot clar. El primer interrogant el descartaria: la producció és important des de fa temps, tant pel que fa a títols publicats com a pel que fa a la qualitat intrínseca de les obres (no de totes, evidentment, però això és un altre tema). El ressò és el mateix de sempre: marginal (i endogàmic). Per tant, tot sembla indicar que va més aviat pel tercer supòsit: l'aparició de noves veus en la narrativa valenciana. I ací fem figa.

Em centraré en l'article d'Empar Peiró a El Punt perquè, sens dubte, parteix de la premissa de la novetat. El títol és, recordem-ho, L'última fornada, i en un dels subtítols diu: Una nova «generació» d’escriptors de diverses edats pren el relleu en el panorama literari del País Valencià. Última fornada? Relleu? Dels vuit escriptors que hi apareixen fotografiats (Xavier Aliaga, Esperança Camps, Manuel Baixauli, Silvestre Vilaplana, Gemma Pasqual, Joan Olivares, Elies Barberà i Vicent Usó), els més joves són els dos xativins (Aliaga i Barberà), que a hores d'ara van pels seus tendres 38 anys. El complement del nom (perdoneu la deformació professional) de diverses edats del subtítol podria arreglar-ho (mínimament). Però, quan han publicat? Aliaga editarà la segona novel·la després de Si no ho dic rebente, de l'any 2006. Fins ací la cosa va bé. Dos anyets; nou de trinca, se'n podria dir. La següent (en ordre invers) a publicar la primera novel·la és Camps, l'any 2003. Fa... cinc anys. Però a més de la cronologia, qualificar Esperança de novetat, quan té quatre obres publicades i ha guanyat premis com el Joanot Martorell de Gandia, el Ciutat d'Alzira, el de la Crítica dels Escriptors del País Valencià, el Vicent Andrés Estellés de Burjassot, i, recentment, el del Lector de l'Odissea, em sembla agossarat. I què direm de la resta! Elies Barberà enceta la producció l'any 2000. La meitat dels autors (Baixauli, Vilaplana, Pasqual i Olivares), curiosament, el 1998. Fa (només?) deu anys. I la bomba: Usó fa setze anys, des del 1992, que publica amb regularitat, i té onze novel·les al mercat! Per no parlar d'altres que apareixen en l'interior de la notícia com Bodí, Àngels Moreno, o Francesc Bayarri. Acabadets de descarregar, sense excepció.

Què vull dir-vos amb tot açò? No ho sé, exactament. No amague la voluntat apol·logètica d'aquest escrit. Vull remenar la cosa, a veure si entre tots fem possible la teoria de la profecia autocomplerta. A veure si fem una mica d'enrenou i deixem de ser invisibles. I, el que és pitjor, i·legits. Perdoneu el neologisme.