Els que seguiu el bloc sabeu de sobres que a Plagis, la meua última novel·la, hi ha intertextualitats. Vull deixar-ho clar: intertextualitats, no plagis. Plagis és el títol, posat amb doble sentit (a mala llet, en realitat). La diferència entre una cosa i l'altra rau, fonamentalment, en la publicitat o no de la còpia. En el primer cas, el de les intertextualitats, es tracta de fragments agafats d'algú altre, tot i reconeixent-ne l'origen i citant-lo (a la novel·la no ho faig, per no trencar-ne la linealitat; només a la nota final en descobresc algunes). Els plagis, justament ho són perquè la no originalitat s'oculta.
Les intertextualitats de Plagis són en realitat un homenatge a alguns autors i, en última instància, un joc metaliterari. Doncs bé: algú ha decidit jugar-hi. I jugar-hi fort. L'altre dia vaig rebre un comentari al post on es reprodueix el discurs que l'amic Vicent Borràs havia fet en la presentació de l'obra a Alginet. Críptic, el comentari. A hores d'ara, entre Vicent i jo ja hem esbrinat algunes coses. Però abans de res, us el reproduesc (el comentari) perquè el post queda bastant endarrerit. Si voleu veure'l en el context del discurs, ho podeu fer punxant ací:
No has oït res, Urbà? I el grill, sents el grill, Urbà? Un grill per Tot Sants no pot ser, senyor Vicent, gosà dir-li una vegada. Tu què saps, el que pot ser o deixar de ser. El grill, el maleït grill. Aquell grill no estava a l’estable, aquell grill el tenia el seu amo dins l’orella.
Si no es pensa en la mort, la qüestió de la supervivència no es planteja mai. Hi ha una gran quantitat de persones que es pensen que no es moriran mai. La gent vol sobreviure i hi creu. I, si hi creu, deixeu tranquil·la la gent. No projecteu sobre la persona humana més dolor: ja en té prou pel fet d’haver nascut. Deixeu-la en pau.
Un grill m’ha visitat en aquest dia de meditació sobre la mort i la supervivència. Em reconforta, el dia de difunts, saber que un enamorat dels trens com és l’amic Vicent Borràs ha parlat elogiosament de la novel·la d’un altre usuari dels trens que pugen de l’estació del Nord cap a l’estació de França. Salut, companys lletraferits.
I fins ací el text del nostre enigmàtic plagiador. L'estat de les perquisicions està en aquest punt:
a) Al primer paràgraf, les dues primeres interrogacions són una transcripció gairebé literal d'un fragment de la novel·la L'últim tren, de Vicent Borràs. Només s'ha canviat el nom de la persona a qui s'adreça l'interlocutor: en l'original, Miquel; en el plagi, Urbà.
b) Al segon paràgraf hi ha frases copiades de Josep Pla. Concretament, d'El Quadern gris.
Com que jo mateix vaig encetar el joc, no em queda més remei que continuar-lo. Si voleu que juguem, juguem-hi. Em ve de gust. De moment puc avançar també que l'autor del text té problemes per escriure la ela geminada. O escriu des d'un ordinador que no té habilitada aquesta funció (i per tant és més que probable que estiga lluny, a hores d'ara), o no ha provat mai de prémer alhora la majúscula més la tecla del tres. Potser per aquí l'enxampem: per la tecla del tres.
Entrades
9 comentaris:
Més enllà de les perquisicions, vull felicitar-te per la novel·la. M'ho vaig passar molt bé llegint-la i em va agradar el tour de force estilístic i l'agilitat narrativa tant com el dibuix, caricaturesc però profund, dels personatges. En parlaré, d'ací unes setmanes, al suplement de Mediterráneo.
Ah, i gràcies pels dos comentaris.
Gràcies a tu, Vicent. Una abraçada.
Parlàvem de grills que colpegen la memòria, en un plujós dia de Tots Sants.
Els grills que no he matat, potser ara se'm tornem paraules, de vegades, igual que els cucs de seda, morint, esdevenien papallones petites.
El meu ofici, insistir brutalment en l’alegria, és l'observació atenta del cicle vital dels cucs de seda. Com observa Coromines un bon colliter de seda mai no dirà capoll a un capell.
La iaia Margarida vivia sola a la seua alqueria vora la carretera de Picorta, i a l'andana encara tenia els vells canyissos de criar cucs de seda. Cada any, quan venia els capolls bullits, se'n quedava uns quants i deixava eixir les papallones de vida efímera, feixugues i lentes. Estenia uns draps blanquíssims on les papallones dipositaven els ous. Després, plegava curosament els draps, els ficava dins una bosseta de pell i la desava en un armari. Arribat el temps, es penjava la bosseta al si.
Érem talment la seda, treballàvem la seda.
Només per friccionar-nos, per contracolorar-nos,
només per encisar-nos. Érem només la seda.
El Tots Sants de fa noranta anys Josep Pla comentava a El Quadern gris una jornada de cacera. La reflexió sobre la mort no hi és allà. Prové d’aquell costumari del curs de l’any anomenat “Les hores”.
Què us dirè? Una apel•lació d’alguna damisel•la, per comprovar el bon funcionament de la tecla del tres? Pèl de pirul•lí, pul•lules pàl•lida com un pal poruc d’un panteó poc punxegut.
Ara ensenye català i el castell de pirates
m'espanta quan s'enfonsa en el meu cor de nata.
Als nens els agraden les nous. És una frase que parla a favor de la felicitat.
He notat la seua absència a la classe de lengua, el buit de la seua taula era com el d'un queixal acabat d'arrancar.
El nostre delicte fou viure una vegada. Te’n recordes?
Cap surt de la memòria no abolirà la plàcida manera de morir-se que tenen els records.
Com és el vostre frenopàtic. Té també l'estructura d'un castell? Són d'escai els sofàs del tanatori?
Molt bé Vicent, si no passa res ens veurem el cap de setmana a Alzira. Adéu, adéu
Molt bé, senyor anònim. Demà mateix analitzarem el seu escrit. Hi ha una hora (la segona) que coincideix que els dos tenim lliure. Però ja li avance que Vicent s'alegrarà de veure'l, el cap de setmana. Des que viu a Barcelona (vosté, sí, vosté) aquests plaer de retrobar-lo és menys freqüent del que desitjaria.
Ei, se m'havia oblidat! Pel que fa a tot això dels cucs: mira, a mi, també m'agraden.
La vida a la ciutat d’ivori em distancia dels racons entranyables d’Aljanet. El bar Montecarlo, sempre tan viu i evocador d’un món rural en extinció que m’agrada evocar de lluny estant. Les cerveses preses al carrer. Els crits de la gent en tornar de la feina. La fonètica local. I, és clar, els entranyables personatges riberencs que em costa de trobar ací pels cafés noucentistes on em deixe caure de tant en tant. El tio Abdon, per exemple, un dels nostres herois. Per cert, ¿sap vosté si el protagonista d’El soroll de la resta de Francesc Bodí és fill seu? Per l’edat podria ser-ho. Nosaltres també som a punt de l’infart. Del tomb de la vida. Potser VB, tan amic dels secrets de l’antroponímia literària, puga bastir alguna teoria consistent al respecte. O, si més no, algun artifici vagament borgià (de la branca argentina de la família, vull dir, no valenciana).
Per cert com està Josep Lozano, que no el veig darrerament eixir per cap tele. Josep Lozano, el perruquer del poble, el modisto, no el novel•lista amb qui de vegades se’l confon horriblement.
Seu,
Anònim (l’autor del Lazarillo, és a dir, amb el permís de Jordi Bilbeny, que em diu Llàtzer).
Senyor papassetià. Si hagués estat a la ciutat d’ivori de seguir que s’hauria acostat el dia de difunts al Cementeri de Montjuïc (num. 563, Sant Jordi, Agrupació 7 ª ) per retre-li un homenatge a un enamorat de primera volada. A les dotze i mitja del matí ens hi reunírem allà un grup de gent per escoltar la Núria Candela. L’estimat i galàctic Jaume Sisa hi fou present, entre d’altres cares conegudes.
La mar, en aquelles hores del matí, tenia un color lluminós, que m’evocà el de la ciutat d’Alacant, aquest sud que convé no mai oblidar.
La làpida senzilla. Amb uns versos colpidors.
El silenci és la boira.
Jo somric i mils llums em somriuen.
Seu,
Anònim (per ara l’autor de Llàtzer de Tormos)
Anem a pams. Del Josep Lozano que vosté em parla no en sé res. Sóc més aviat de la corda del sinistre personatge amb qui sovint se'l confón (sí, el d'Aljanet). Pel que fa a la resta... Sembla mentida que vosté em pregunte si el protagonista de l'última del Bodí és fill del tio Abdon. Per cert, el tio Abdón faltà, tan fatxa como sempre. Però, com li deia, el protagonista d'El soroll de la resta és el seu cosí (el cosí de vosté, vull dir), de la part dels guerrers, de la de son pare. Quina manieta tenen a la seua família, amb l'endogàmia antroponímica! Per cert, que a més de papasseitià, m'agrada moltíssim un poeta elxà que es diu Gaspar Jaen i Urban. A veure quin dia ens podem trobar i vosté prepara unes paraules de presentació.
Una abraçada.
Em fa la impressió que comença a situar-me, si més no, per compartir unes passions literàries semblants. Versos que ens han parlat a tots tres i fan que ens assemblem. Com una pàtria.
El poeta elxà participarà als actes del Galeusca del cap de setmana, entre València i Sueca (ja sap, tot això de ‘La literatura i el paisatge del jo’). I, més endavant, el dissabte 22 serà a Burjassot, a Ca Bassot, recitant versos d’”Estellesiana, en la festa que aquesta benemèrita entitat burjassotina celebra a la seua seu del carrer Bisbe Munyoç, ja sap aquest carrer estellesià tan acreditat en matèria de processons.
I al lletraferit company comú li pot trametre, de la meua banda, un vers com aquest, per veure si piula: “Lentament emmudires, et vas fer del silenci”.
Publica un comentari a l'entrada