ROMANÇO LITERARI 2 / PLAGIS: METALITERATURA O METAREALITAT

Ho sent, però avuí és el dia. A Bromera tenien prevista la data del 10 de setembre de 2008 per encetar la promoció de Plagis. Fins ara m'he retret una mica, tot i que n'he parlat, del llibre, però en aquest moment, quan només passen cinc minuts de les dotze de la nit, he decidit d'encetar la promoció unilateralment, i en pense parlar allà on puga. El que va davant va davant.

Potser algú ja s'haurà preguntat qui és la dona de la fotografia. Una mica de paciència, per favor. Perquè vull explicar-vos quina ha estat la xarxa de coincidències (complexíssima, ho he de reconéixer) que ha fet possible la novel·la. Com a lector, sovint m'he preguntat què hauria induït un autor a escriure una obra, i mai ningú no m'ho ha explicat. I és per això que he decidit de fer-ho jo, no sé si per satisfer la meua curiositat o la d'algú que haja tingut aquest mateix pensament.

La cosa comença al mes de març de 2006. Per aquells dies acompanye els meus alumnes de l'IES Sant Vicent Ferrer de València a un viatge de fi d'estudis a Mallorca. I jo, que a totes les meues obres literàries he tingut els trens com a referent (La màquina ronca és un tren; a Femení singular hi ha com a mínim tres contes en què el ferrocarril té pes específic), em trobe un dia fent una excursió a Sóller amb un antic ferrocarril de fusta. De tornada a València, em roda pel cap escriure un conte que tinga com a marc geogràfic els indrets i els pobles que hi ha al llarg del recorregut d'aquest tren. La cosa resta en estat latent un temps, fins que, per una casualitat, conec telemàticament la Xesca. Xarre amb ella pel messenger, i, aprofitant que m'ha dit que és de Bunyola (únic poble en què s'atura el tren, a més de Sóller i Palma), la faig servir de font de documentació perquè m'aclarisca algunes coses que se m'escapen revisant les fotografies i els apunts que m'he portat de l'illa. Supose que la pobra devia pensar que era ben pesadet, però demostrà una paciència infinita. I parlant parlant, em diu que estava decaiguda perquè volia deixar la feina que tenia en aquell moment, però no sabia exactament què fer. Per fer-li una gràcia i jugant amb avantatge, li dic que per desemboirar-la escriuré un conte per a ella. Així, l'Aïna dels primers esborranys passa a ser Xesca, i en pocs dies acabe la narració i li l'envie. Li fa molta il·lusió, i jo em quede amb el conte (la història és seua, li la vaig regalar, però el copyright és meu) amb la intenció d'incloure'l en algun recull. Però, casualitats de la vida, als pocs dies, amb els meus alumnes de preparació d'oposicions, em pose a comentar Gent de bé, un (magnífic) conte de Santiago Rusiñol. Mentre feien els deures, comence a fullejar el volum de les obres completes de don Santiago, i, immediatament abans de Gent de bé trobe un altre conte, Ocells de pas, que té, exactament, els mateixos ingredients que la narració que jo havia escrit per a Xesca: un tren tronat, una dona, una història d'amor, un final agredolç... Ja sé que hi ha centenars de contes amb aquests ingredients, però a mi em va copsar. I, de nou, ací queda la cosa. Fins que uns mesos després, comence a preparar el discurset que havia de dir a Teulada per recollir el premi que m'hi havien donat per Femení singular. Com tothom, comence amb els agraïments de rigor, i després escric les parauletes indefugibles: estic molt content, i no ho esperava... I em pose a pensar. Que estic molt content, és obvi, i que no ho esperava és mentida. Sempre és mentida i sempre es diu! Si t'hi has presentat, en el fons ho esperes, encara que pugues considerar que les possibilitats són limitades. I arribe a la conclusió que, perquè aquestes paraules (no ho esperava) foren certes, t'haurien de donar el premi en un certàmen al qual no t'hagueres presentat. A la fi, lligant això amb el conte del tren de Sóller i amb el conte del Rusiñol, em faig un embolic mental (una perolada, com jo dic) fins que en un moment donat el meu cap fa catacrac i l'argument de la novel·la està servit. Sé què vull dir, i en poc de temps decidesc com ho vull dir. Em pose a escriure, i el resultat final és Plagis.

Fins ací la metaliteratura. Però ara ve la metarealitat. Resulta que, durant les converses, Xesca m'havia dit que era la directora de l'Escola de Ball de Bunyola, i jo li havia comentat que (quina casualitat!) la meua dona havia ballat molts anys al Grup de Dansa de l'Alcúdia, i que a la ciutat de la Ribera feien cada dos anys, al setembre, un festival internacional de prestigi. Em demanà que la posara en contacte amb algun responsable del grup, per si hi havia la possibilitat de fer un intercanvi, i li vaig donar el telèfon d'una balladora que es diu... Cesca! Total, que passen els mesos i me n'oblide una mica, fins que la setmana passada rep un missatge en què Xesca em diu que el cap de setmana serà a l'Alcúdia ballant amb el seu grup de dansa. No cal dir que vaig anar a veure l'actuació (magnífica; són elegantíssims). I també vaig conéixer personalment la Xesca. I el seu marit, que es diu... Tomeu! Jo no ho sabia, però durant la redacció de la novel·la vaig estar barrinant els noms de Tomeu i Miquel per posar-los al marit i al fill de la Xesca. Finalment Tomeu és el fill a la ficció, i l'home es diu Miquel. Una mica més i ho encerte de ple.

Així que, ja teniu l'explicació de la falla. Plagis ha estat possible gràcies als meus alumnes de l'IES Sant Vicent Ferrer (alguns dels quals n'inspiren personatges), gràcies a la meua dèria pels trens, gràcies a Santiago Rusiñol, gràcies al jurat del Premi Vila de Teulada, gràcies a no sé quants grups de ball d'arreu del món... Però sobretot gràcies a la Xesca. I, efectivament, la dona de la foto que encapçala aquest (llarg) comentari és la Xesca. La real. La que, d'alguna manera, va inspirar el conte que fou la gènesi de la novel·la. Encara en veure'm de més grosses!