LITERATURA NADALENCA

He aprofitat el Nadal per fer algunes lectures que tenia ajornades per quan tinguera més temps. Volia que en foren cinc, i al final n'han estat quatre (en vuit dies, no està malament del tot). Normalment es tracta de llibres que he acumulat des de l'estiu (una altra època en què tinc més temps) per llegir-los quan hi poguera posar els cinc sentits. L'he encertada al cinquanta per cent. Només un volum m'ha decebut obertament. No diré quin: només que traure del forn els premis a corre cuita per aprofitar el mercat nadalenc condueix a edicions manifestament deficients. El llibre que ha arribat a les llibreries podria passar per unes primeres galerades fetes amb no massa cura, però com a producte final és un autèntica estafa. Lamentable. Un altre, La pell freda, de Sánchez Piñol, m'ha deixat més aviat indiferent, però tampoc no hi havia posat massa esperances. En canvi, parlaré dels que m'han resultat plaents. En primer lloc, L'elegància de l'eriçó, de Muriel Barbery. Novel·la original i ben escrita, que ha merescut el Premi dels llibreters francesos 2007. Només un però: algunes decisions pel que fa a la traducció, feta per Anna Torcal, em semblen discutibles. I mira que la Torcal està a la meua llista de bons traductors. M'ho mire molt, això. Confessaré que, les obres que no estan escrites originàriament en català o en castellà, tant em fa llegir-les en una llengua o en una altra. Així que m'hi fixe molt, en la persona encarregada d'adaptar-la. No suporte una mala traducció (supose que com tots). Entre els meus favorits, Anna Casassas i Josep Ballester, quan l'obra està originalment en italià, Quim Monzó (tot i que es prodiga poc en aquest afer) o Eduard Castanyo (a qui he descobert en les translacions que ha fet de Frank McCourt) quan ve de l'anglés, i la pròpia Anna Torcal. Enllaçant amb les traduccions, he de parlar necessàriament de la que ha fet Vicent Alonso dels Assaigs de Montaigne, l'altra obra que he llegit. M'he cruspit el primer volum i he picotejat del segon. Em semblen merescuts tots els reconeixements recollits per Alonso, perquè el treball és impecable. Per altra banda, els assaigs del francés, deliciosos. Em queda per llegir, només el tinga (perquè està encomanat), Pana Negra, de Joan Olivares. Espere (tot i algunes crítiques, pels precedents n'estic convençut) que el d'Otos esbiaixe la balança cap al costat positiu. I em sembla que fins el dia 7 només llegiré aquest, perquè he de revisar el meu Plagis (per enèsima vegada) per lliurar-lo a l'editorial. Això sí, sense presses, que després passa el que passa.

ALJANNAT

Feia dies que em ballava pel cap que volia fer un apunt sobre alguna cosa que finalment havia oblidat. I no ha sigut fins que mon pare m'ha tornat el número dos de la Revista d'Estudis Locals Aljannat que he recordat que es tractava precisament d'això. Pel títol podeu imaginar de què va la cosa. Al capdavant, dos dels sospitosos habituals locals: Josep Lozano i Àlan Greus, als quals s'uneixen en el consell coordinador Lurdes Barberà, Ferran Roig i Maria Company (en qualitat de regidora de Cultura). Comptant amb el precedent del número un (i amb els engrescadors antecedents dels sospitosos habituals que se n'encarreguen), la cosa ha eixit tal i com calia esperar. Per dir-ho amb paraules de mon pare, que és un home cabal, la revista només té una cosa de poca categoria: el preu (de franc per als qui anàrem a la presentació; 2.5 euros a les llibreries del poble). La resta impecable, i a més amb la sobrietat i el toc acadèmic (i academicista) que personalment tant m'agrada. En aquesta segona entrega col·laboren quatre reincidents (ja van aportar escrits al primer volum) i dos debutants. Entre els primers, Rafael Bosch ens parla de La infrastructura hidràulica durant el segle XVII; Francesc Beltran afig Unes notes sobre la història eclesiàstica d'Alginet; Carmen Díaz Lage aporta unes Notes sobre el "Registro y copias de los títulos expedidos por el Ayuntamiento a favor de los empleados del mismo y de otros funcionarios públicos 1852/1881"; i l'article de Rafael Roca versa sobre El magistrat i poeta Vicent Greus i Roig (1837/1907). També és reincident Ismael Latorre, que cedeix algunes fotografies (impagables) del seu (extensíssim; monumental) arxiu gràfic. Entre els novençans, Joaquim Joan-Mompó analitza Tres documents sobre bandositats de la Ribera en l'Edat Moderna. Estudi lingüístic i edició; mentre que Josep Lozano Lerma inclou Una aproximació a la bibliografia sobre el poble d'Alginet.

No cal dir que tots ells són interessant(íssim)s. Especialment si sou d'Alginet, però també si teniu la mala sort de no ser-ho. Us els recomanaria si no fóra perquè em veig en la necessitat de posar-vos-els com a lectura obligatòria.

RÀNQUING (PROVISIONAL) DE LES MILLORS NOVEL·LES EN CATALÀ

Incloc a la columna de la dreta un llistat de novel·les imprescindibles escrites originàriament en català. Només pretenc interactuar per tal de donar a conéixer obres cabdals en la nostra llengua. Podeu deixar suggeriments en forma de comentari en aquest apunt o en altres. Quan tinguem un bon gruix d'obres potser m'engrescaré a fer una mena d'enquesta.
Bon Nadal.

LLISTA DE REIS

Cada any, quan arriben aquestes dates, els meus parents em demanen que faça una llista de Reis. És en realitat una llista de llibres, i ho tinc ben fàcil perquè en podria fer una ben llarga, però em limite als imprescindibles (que en són molts). Crec que és un tracte beneficiós per a ambdues parts: jo tinc el que vull i ells no s'escalfen el cap amb el meu regal. Però la cosa es complica quan em demanen que recomane un llibre per a altri. Ja ho sabeu, el meu gust literari és un tant eclèctic, i de vegades es queden estranyats. En principi no solc llançar cap títol, però sí que intente que NO compren alguns best sellers signats per Follet, Gordon, Brown, o coses semblants. Ja sé que hi ha gent que li agrada aquesta mena de literatura, però jo no la suporte. No és pas la voluntat d'epatar la que em porta a avorrir aquests llibres, sinó, sincerament, la seua baix(íssim)a qualitat (per no parlar de les traduccions, que normalment acaben d'arrodonir el desastre). Hi ha best sellers que m'agraden. Per exemple, els Alatristes de Pérez Reverte em semblen molt divertits, encara que el personatge (l'autor, vull dir) no m'acabe de quadrar; els Harry Potters no em molesten especialment, tot i que confesse no haver-ne llegit cap; i fenòmens més de casa nostra com Laura Gallego o Sánchez Piñol em semblen molt possitius per promoure la lectura. Però jo tire sempre per un altre costat. Intente convéncer-los que compren clàssics de LIJ, però clar, es queden un tant estranyats quan recomane coses com Moby Dick, qualsevol de Jules Verne, el Pinotxo de Collodi (impressionant la traducció d'Anna Casassas en l'edició de La Magrana) i coses semblants. Em diuen: "és per a un adult, eh?". Al meu llistat de reis no hi ha LIJ perquè ja els tinc tots, o almenys tots els que considere imprescindibles, però els recomane per a qui no els haja llegit.
Per facilitar-me la feina, una amiga m'ha dit que volia regalar entre les amistats literatura en català, que li fera una llista amb els cinc millors llibres en la nostra llengua, al meu entendre. I és clar, la cosa tampoc no està tan fàcil. Incloc els clàssics? Com no hi ha d'estar el Tirant (el de Palàcios i Boix, però com que no és assequible a totes les butxaques, potser també la versió d'Ariel a cura de Martí de Riquer), o una antologia de March (la d'Archer, sens dubte, editada per Barcanova) per exemple? Li ho consulte i em diu que no, que coses actuals, i si pot ser de narrativa. "Què és actual?", li pregunte. I em diu que del segle XX en endavant. Per tant, més que actual n'hauríem de dir contemporània. Em pose a pensar i em sembla una feinada impossible: reduir els meus gusts a cinc novel·les... Certament fa una setmana que pense, i no m'acabe de decidir. Però ací va una proposta. El que no he pogut fer és jerarquitzar-los, i és per això que els presente en ordre alfabètic seguint el cognom de l'autor:

a) Les veus del Pamano, de Jaume Cabré. En realitat de Cabré podeu llegir qualsevol cosa, com de la resta d'autors de la llista, però aquest m'agrada especialment.
b) Crim de Germania, de Josep Lozano. Recomane específicament qualsevol de les dues darreres edicions de Bromera revisades per l'autor (una de butxaca i l'altra amb solapa) que inclouen dos relats que no eren a l'obra original i que al meu entendre acaben d'arrodonir-la.
c) Borja papa, de Joan Francesc Mira
d) Camí de sirga, de Jesús Moncada.
e) La plaça del Diamant, de Mercé Rodoreda

Sé que me'n deixe moltes fora, però les cinc que propose em semblen incontestables. S'accepten recomanacions i comentaris. A veure si entre tots fem un rànquing.

JAUME CABRÉ

Dilluns feia referència a (l'admirat) Jaume Cabré i al seu (encertat) article al suplement de Cultura de l'Avui de dijous 13 de desembre. El signaria jo mateix (qui no?). La cosa va de la creació artística, en qualsevol dels seus vessants, però està específicament referit a la literatura. Em sembla d'una lucidesa extraordinària. Em quede especialment amb el següent paràgraf que, per als autors que no tenim encara una obra massa extensa, és certament engrescador:

"El lector ha d’exigir obres genials. Però també sap que no neixen com els bolets. Calen provatures i cal un coixí d’obra normal (mediocre?), que faci gruix i faci tradició, sobre el
terreny fèrtil de la qual naixerà, amb sort, una obra genial".

Quan acabeu, aneu a buscar qualsevol llibre del Cabré per gaudir de la lectura. Us recomane especialment "Les veus del Pamano". És boníssim.

CRÒNICA D'UN PREMI (JA) ANUNCIAT

Doncs bé, com vaig prometre a JC en justa contraprestació per haver-li plagiat la sinopsi de Plagis (valga la redundància), faré la crònica de l'acte de lliurament.

A les cinc i vint eixia d'Alginet amb els meus (amb alguns; d'altres anaren pel seu compte), tots més mudats que Picasàries. El trànsit, com podeu imaginar, caòtic, de tal manera que vam arribar amb el temps just de fer-nos un cafenet a la deseperada i anar a l'Ajuntament de València. Molta tranquil·litat a l'entrada; cap indici de personatges capaços de muntar el canyaret que muntaren l'any passat. A dins, una discreta presència policíaca per evitar problemes. La veritat és que ho vaig agrair, bàsicament perquè venien els meus pares i la meua neboda Maria i no volia per res del món que alguna cosa poguera enterbolir la seua alegria. Pels altres (la meua dona, el meu germà, la meua cunyada Mar, Manolo, Mela i les dues Annes) també em preocupava, però especialment pels tres a qui tot allò els vindria molt de nou. Una vegada dins vaig comprovar que havíem fet bé d'anar d'allò més mudats, perquè la cosa era d'un cert encarcarament. Tot molt solemne (especialment l'hemicicle), tot molt protocol·lari (especialment l'entrada a l'hemicicle, amb bonegada per als fotògrafs inclosa), tot molt mesurat (especialment els canapés que acompanyaren el vi d'honor)... Comença l'acte. La regidora de Cultura, Maria José Alcón, excusa l'absència de Rita Barberà per malaltia, i tot seguit glossa la història dels premis, fent esment especial als prohoms de la Pàtria (Casp al capdavant) que havien guanyat en certàmens anteriors. Espere no ser citat mai en properes edicions. Quina vergonya, jo, tan tímid! Tot seguit es llegiren les actes dels diferents jurats i, obedientment, els guardonats anàrem pujant per recollir l'estatueta de Miquel Navarro i "el talonet". Agraït per l'escultura. Pel talonet, no cal ni que ho diga. Després agafà la paraula a Santiago Grisolia, el qual va centrar el seu discurs en els (frustrants) resultats de l'informe PISA sobre la capacitat lectora dels alumnes de quinze anys. Bon discurs, al meu entendre, encara que després em digueren que inaudible per a qui no estava en primera fila. A continuació les fotos de família. Només he trobat digitalitzada la que acompanya el comentari. És una mica menuda i jo estic pràcticament tapat per Santiago Grisolia. Millor. Allà, posant, em vaig trobar com si fóra el que realment m'hauria agradat ser quan era un xiquet: jugador del Barça. S'acabaren les fotos i passàrem al Saló de Vidre. Vaig departir una estona amb Jordi Faura, guanyador del premi de Teatre en Valencià (el Jordi és de Sabadell, però Teatre en Valencià, per imperatiu legal), amb l'Abel Guarinos i el Joan Carles Girbés, als quals no havia saludat abans perquè arribaren tard (ja sabeu: de la Ribera, els dos) i amb altra gent. Mitja horeta després ens acomiadàrem i anàrem a recollir el meu fill, pobret, que només té tretze mesos i tenia moltes ganes de veure'ns, tot i que els meus sogres, pobrets també, tingueren la paciència de tenir-lo tota la vesprada i a més perdre's l'acte. Amor d'avis. Urbà (el menut) ens va fer una rebuda apoteòsica, farcida de somriures, besos i abraçades. Això em va fer relativitzar la importància del premi que m'havien donat. Li encantà l'escultura del Miquel Navarro. És seua, també, i d'Oreto, per la seua infinita paciència. Personalment, m'agraden més les escultures d'un altre artista, present a la sala. Em pose a la feina per veure si algun dia l'aconseguesc. Si és així, promet fer una altra crònica. I aquesta vegada m'emborratxaré sense excuses.

FEINA DE LA GROSSA

Avui tinc feina de la grossa. Al matí aniré a treballar a l'institut, com cada dia. A la vesprada, a recollir el Ciutat de València-Constantí Llombart. He promés de fer la crònica de l'acte en aquest mateix bloc. A la nit, si no arribe molt tard, ni molt cansat, ni molt eufòric, ni molt borratxo (això darrer ho dubte; ja ho sabeu, el xiquet, pobret, que només té tretze mesos i algú se n'ha de fer càrrec) la faré. I si no, demà.
Mentrestant, estava dubtant entre dos apunts. El primer fa referència a qüestions polítiques, i el segon a qüestions literàries. Potser inspirat pel títol de la meua novel·la (Plagis), he tingut la temptació d'afusellar directament allò que han dit altres i presentar-ho en nom propi. Però millor ho enllace i en pau. En el primer cas la inspiració em venia de l'editorial d'ahir del diari Avui escrit per Vicent Sanchis. El segon, del suplement de Cultura del mateix diari escrit per (l'admiradíssim) Jaume Cabré. Us passe el primer i promet de posar-vos a l'abast el segon quan el periòdic el digitalitze (supose que dijous, quan aparega el nou suplement setmanal; van a setmana vençuda).
Vinga, que són les vuit menys vint i d'ací a no res comence les classes.

LA INSUPORTABLE LLEUGERESA DE L'ÉSSER (HUMÀ)

El primer premi literari que vaig guanyar va ser fa relativament poc: el 2005, a Puçol, amb La màquina ronca. En l'acte de lliurament, Juan Manuel Bustos, que aleshores era alcalde de la capital de l'Horta Nord, se'm va adreçar per demanar-me que, quan guanyara premis més importants, recordara aquell humil guardó que en aquell moment se'm concedia. Jo, que aleshores estava en un núvol i pensava que mai no h'havia de veure de més grosses, no vaig dir res, mentre pensava que això dels premis "més importants" era una utopia.

D'aleshores ençà, he rebut dos premis més: el Vila de Teulada per Femení singular, i ara mateix, el Ciutat de València-Constantí Llombart per Plagis. I les dues vegades, en assabentar-me'n, he recordat Juan Manuel Bustos i les seues paraules. Però crec que errà en un aspecte fonamental: el premi de Puçol era per a mi el més important del món, i encara ho continua sent, conjuntament amb els de Teulada i València, perquè són els que m'han permés publicar, autèntica dèria de tots els que ens dediquem a escriure. No s'hi val valorar els premis per la quantitat econòmica ni per la repercussió mediàtica: estic agraït per igual a tots tres certàmens, i també a Brosquil i a Bromera, les editorials que s'han encarregat de fer material un somni, en edicions de butxaca però molt dignes, al meu entendre. Plagis es publicarà en edició més acurada, amb solapa i tot (ja veurem com ens ho fem per col·locar una foto meua sense que trenque massa l'estètica). Però algú (alguns) volen farcir de borra el doblat abans fins i tot que el llibre comence a alenar.

Els últims tres dies han estat una bogeria. La veritat, no esperava tanta cosa, però el telèfon no ha deixat de sonar i els correus electrònics anaven farcits de felicitacions de gent que em coneix i m'aprecia, i d'altres que no conec però als quals agraesc igualment les seues mostres d'afecte. Vull compartir amb tots ells el meu goig: és tan gran que n'hi ha per a tots. Altres coses les pairé en silenci. Com ara els comentaris dels que no estan contents amb el meu premi (ni amb el d'Isabel-Clara Simó a Alzira; ni amb el d'Àngels Moreno a Burjassot; ni amb el de Sierra i Fabra, també a Alzira; ni amb el d'Andreu Martín a València; ni amb el de ningú que vaja a publicar Bromera). Per cert, la meua felicitació més sincera a tots els anteriors, als qui comparteixen amb mi els Ciutat de València, i també a Joan Garí pel seu guardó al Joanot Martorell i a David Vilaseca per l'Andròmina. També pairé en silenci les advertències (benintencionades) que he rebut perquè vaja amb compte quan intente entrar a l'Ajuntament de València, perquè l'any passat hi va haver bullit i una colla de violents es dedicaren a empaitar el personal.

Potser ja hàgeu tingut accés a la sinopsi de Plagis. Però, perquè no em tornen a dir mandrós, faré l'esforç de tallar i enganxar.

Carles Llorenç, professor i escriptor, guanya un premi literari sense haver-s'hi presentat. Aviat s'adona que el relat que se suposa que ha escrit és un plagi i vol renunciar al guardó, però la regidora que organitza el certamen intenta dissuadir-lo amb totes les armes al seu abast. Coincidint en el temps, rep la visita de la policia: una antiga coneguda seua ha aparegut morta envoltada de retalls de diari que han estat escrits per Carles o en parlen. Quina relació té tot plegat, si és que en té cap? Un seguit de personatges pul·lulen per l'obra, i cadascú hi diu la seua, tot dividit en capítols que sovint semblen aparentment inconnexos però que al final acaben confluint.

Soterrada en aquesta trama hi ha la voluntat de denunciar el sectarisme i la radicalització que, al meu entendre, s’estén com una taca d’oli en la nostra societat: o carn o peix; o blanc o negre; o bo o dolent; o blavero o catalanista, sense possibilitat de matisos i amb enemics acarnissats a cada costat de la dicotomia. Plagis és, d’alguna manera, una crida a la convivència, a la cohabitació pacífica d’idees i actituds, deixant ben clar, però, que hi ha comportaments manifestament intolerables. I alguns dels que he esmentat més amunt ho són: intolerables i marginals.

Per a encapçalar l'apunt he fet servir el títol d'una novel·la de Milan Kundera, lleugerament modificat. I acabaré parafrasejant Gabriel García Márquez, que al final de la seua novel·la més famosa diu que las estirpes condenadas a cien años de soledad no tenían una segunda oportunidad sobre la tierra. Jo acabaré aquest apunt dient que, certament, no hi ha mal que dure cent anys, però les actituds violentes i ressentides aboquen a l'eterna marginalitat. Volem realment això?

EUFÒRIA (CONTINGUDA)

L'eufòria d'ahir (i la d'avui, i la d'una bona temporada, pense) és motivada pel fet que m'han atorgat el XV Premi de Narrativa Ciutat de València-Constantí Llombart. L'obra, Plagis (no Platgis, com apareix a tota la premsa sense excepció), serà publicada per Bromera. Vull agrair les felicitacions de molts de vosaltre via comentaris als apunts, via mail i via telefònica. Alguns, fins i tot, en persona. Gràcies a tots.
Us en faria cinc cèntims de l'argument, però com que a Tirant al Cap ho han fet tan bé, em limite a enllaçar-hi.
En parlem, quan us vinga de gust.

TOPONÍMIA (PARDA)

Avui el títol del bloc és més cert que mai. Estic més content que un gínjol. Eufòric, en diria. El perquè de la cosa ja és públic, però no vull esbombar-ho jo. Ho deixaré per a demà. A més, en l'últim apunt havia promés parlar de toponímia i ho compliré.

Com deia l'altre dia, la traducció castellana del topònim de la Vila Joiosa té una certa barreja espúria. S'ha fet per similitud lexicofonètica, sense tenir en compte el significat del sintagma. En realitat s'hauria de dir Villalegre, si no fóra perquè els topònims, com a norma general, no s'han de traduir.

La Toponímia és la disciplina que s'encarrega dels noms dels llocs, bàsicament per fixar-ne l'origen després d'una anàlisi. A mi m'agrada específicament la Toponímia Parda, que consisteix a esbrinar per què un indret té un nom determinat, però sense cap mena d'estudi previ: senzillament, inventant-se'l. En realitat és un joc, però ho passe d'allò més bé. Sovint les conclusions són delirants (i hilarants).

L'encarregat (o encarregats) de traduir alguns topònims valencians al castellà també devia delirar bastant. La comarca de la Marina Baixa, on és la Vila Joiosa, és certament prolixa en aquesta mena de desgavells. No molt lluny de la capital hi ha l'Alfàs del Pi, que en la llengua veïna ha passat a Alfaz del Pi. És a dir, l'alfàs, provinent de l'àrab i que segons Coromines significa camp sembrat, ha passat a una forma castellana absurda, mentre que el Pi, fàcilment traduïble, s'ha quedat en la llengua original. A la vora mateix hi ha el Racó de l'Oix, que per obra i gràcia de l'adaptació a llengües exòtiques ha passat a Rincón de Lois, com si el paratge costaner haguera esdevingut una botiga de pantalons texans entaforada en algun angle ígnot. La localitat on està el lloc que porta aquest topònim menor és Benidorm, que, miraculosament, no ha esdevingut Beniduerme (potser perquè no els quadrava la be inicial), tot i que la pronúncia forana sol convertir el poble fonèticament en benidor, com si fóra un precedent del desarrollismo dels 60 per a futurs Marinadors i Paelladors (així, tot d'una tirada).

Deixant de banda la Marina Baixa, el hit parade de disbarats toponímico-traductius els ocupen, al meu entendre, dos pobles: la Torre de les Maçanes, al qual se li ha perpetrat la traducció castellana de Torremanzanas (sic), i la Font de la Figuera (nom preciós), que passa a ser Fuentelahiguera (nom abjecte).

I ara arribem a la qüestió controvertida: s'ha de traduir els topònims? Crec que no. Els castellans, però, ho fan sistemàticament, i addueixen que també en català es fa. En canvi, el paral·lelisme és inviable, per asimètric. L'adaptació al català de topònims d'indrets que cauen fora del nostre domini lingüístic es redueix a llocs propers amb què s'ha mantingut un contacte continuat (Osca, Conca, Saragossa, Terol) o a d'altres de llocs emblemàtics d'abast universal que són comunament adaptats a totes les llengües (Londres, Nova Iork, Milà). Però no diguem Burgs, ni Tollet, ni Ciutat Reial, sinó Burgos, Toledo i Ciudad Real. El cas del castellà és ben diferent, perquè en aquesta llengua s'han adaptat PRÀCTICAMENT TOTS els topònims aliens, bé siga fonèticament (Alginet o Algemesí amb jota castellana; Mogente), ortogràficament (Picasent), per procediments lexicoxemàntics (Torrente) i fins i tot, per analogia morfològica, alguns mots sense significació (Alberique, Carcagente). D'aquesta dèria mutant només s'han salvat alguns topònims (molt pocs). Per sort, el Saler no és el Salero ni Cullera ha passat a Cuchara, perquè si no, resseguint la costa completàvem el parament de la llar.
Per acabar amb l'exemple que solc posar als meus alumnes: si anem al Vicente Calderón, antic Manzanares, a veure un concert de la Niña Pastori, diem exactament això, i no que hem anat al Vicent Paellot, antic Pomerals, a veure un concert de la Xiqueta Ramaderi.
Doncs això: amb el bon ús, benevolència; amb l'abús, tolerància zero.

AVENÇOS TECNOLÒGICS

Passejava per la platja de la Vila Joiosa. En veure el nom d'un edifici, el "Gavina Azul", em va fer mal efecte, perquè pensí que es tractava d'un altre sintagma híbrid d'aquells que tant odie -ja ho sabeu: manies de filòleg-. Però em vaig fixar bé i vaig copsar que realment "Gavina Azul" no era mig en català i mig en castellà, sinó que era tot en castellà i en homenatge a la "gavina", de les de "teléfano" de tota la vida, que hi ha just davant de l'edifici. És el que passa amb els avenços tècnològics: la telefonia mòbil ha fet que aquests elements del mobiliari urbà a què tan acostumats estàvem en altres temps, passen a ser a poc a poc una antigalla digna de protecció i homenatge. Són ja, si fa no fa, com els fumerals dels rajolars, que només es conserven com a reminiscència d'un passat protoindustrial, en haver-se inventat noves tècniques de cocció de l'argila.
Requiescant in pacem, les gavines (de teléfano).
PD: per cert, que la traducció castellana de la Vila Joiosa també és una cosa híbrida (o rara, més aviat). El pròxim comentari parlaré de toponímia.

DE PONT

Me'n vaig de pont. Quatre dies sense internet. No podré actualitzar. M'emporte un fum de feina: un munt d'exàmens per corregir que fa feredat només de veure'l i un llibre del qual he de fer una ressenya. Promet penjar la ressenya quan la tinga feta. Dels exàmens millor no us diré res i ho pairé en silenci. Potser diumenge, si no torne molt tard (i molt cansat) actualitzaré de nou i us contaré com ha estat l'escapada.

A reveure.

ASSOCIACIÓ DE VÍCTIMES DE L'ASSOCIACIÓ DE VÍCTIMES DEL TERRORISME

Concentració a Madrid contra l'atemptat d'ETA a França. Els cinc minuts de silenci són trencats per personatges -ho repetesc: no arriben a persones- amb crits de "socialistas criminales", "Zapatero dimisión", "Rubalcaba dimisión", "TotelquenosigadelPP dimisión"... i "Zerolo maricón", "Zerolo ve con cuidado no te quedes embarazá", "Zerolo eres un insulto contra las víctimas", "Zerolo, vuelvete a Venezuela". Curiosament, a Zerolo no li demanen la dimissió, perquè en la seua ment troglodita el troben el blanc perfecte per disparar contra el ninot, simplement per la seua condició d'homosexual. Quan Pedro Zerolo va a buscar el cotxe, ha de ser protegit físicament per Manuel Cobo, vicealcalde de Madrid, per evitar que l'agredesquen. Aquesta gent eixida directament de la caverna -no de la de Plató, sinó de la caverna més fosca del tardofranquisme- és atiada per una organització i per un personatge -ho reiteraré una vegada més: no arriba a persona- últimament de moda. L'associació és l'AVT, Associació de Víctimes del Terrorisme, i el personatge el seu president, Manuel Alcaraz, un perruquer de Jaén amb una pinta de setmesí accentuada pel fet d'anar sempre vestit com si anara a combregar. Tot i l'aparença catecumenal, es dedica a soltar perles farcides de demagògia barata, com ara quan, després de ser condemnat per injúries, va dir que "el gobierno y ETA están celebrando juntos la sentencia".

Estic contra el terrorisme. Contra qualsevol tipus de terrorisme. I estic amb les víctimes. Amb totes les víctimes, sense excepció, individualment i també corporativa, sempre que pertanguen a organitzacions que no aprofiten l'avinentesa per soltar les seues consignes feixistes. Com que l'AVT no acompleix aquesta premissa, tot és diferent. Sent que molts dels improperis que adrecen sovint són aplicables a la meua persona -rojo; separatista; socialista, encara que per a ells els socialistes són només els del PSOE; maricón no, però només per casualitat, perquè això no es tria-. Em sent insultat. Em sent una víctima. Em sent una víctima de l'Associació de Víctimes del Terrorisme. Si sentiu el mateix que jo, us propose de formar un nou col·lectiu: l'Associació de Víctimes de l'Associació de Víctimes del Terrorisme. La sigla, AVAVT. S'accepten adhesions.

I MIRA QUE M'HAN DIT VEGADES QUE NO EM CLAVE EN POLÍTICA

Dissabte vaig estar a l'Alcúdia, al sopar que posava punt i final al Mes de les Lletres. La iniciativa (magnífica) del Bloc de Progrés Jaume I té onze anys d'antiguitat. Sota el guiatge d'un incansable Ricard Abellán i un grup d'irreductibles, s'organitzen xarrades d'escriptors als centres educatius del poble, contacontes, i altres activitats per promoure la lectura. I per promoure-la en la nostra llengua. Al sopar, que porta per nom Taula de les Lletres i els Menjars (o a l'inrevés, que ara no me'n recorde) s'homenatja un personatge insigne. Aquest anys li ha tocat a Joan Francesc Mira. Parlaren Josep Millo, que va fer de presentador del sarau (li vaig tornar a recordar allò de la contracrònica i ja hi ha una paella pel mig), Francesc Martínez Gallego (impressionant demostració d'erudició i d'una loquacitat pròxima a la pirotècnia verbal), que va glossar la vida i els miracles de Mira, i l'homenatjat. No us contaré pas com va rodar la cosa, perquè us ho podeu imaginar, i aniré directament al gra.

A més de Martínez Gallego, que va intervenir directament en l'acte, hi havia una representació ben nodrida del PSPV local, amb l'alcalde Robert Martínez al capdavant. No semblava saber-los greu que el saló fóra presidit per una immensa quatribarrada, ni que s'homenatjara una persona que ha optat públicament per una formació política diferent (Mira ha estat cap de llista del BNV per Castelló), ni que allà es diguera català per referir-se a la llengua, ni que els comensals que els envoltaven foren sense excepció gentola catalanista i poc recomanable. He dit que tot això no els importava, i m'he quedat curt, perquè més aviat ho fomenten en altres actes organitzats per l'agrupació local del seu partit. I a més d'això governen. I al meu entendre governen bé. I arriben les eleccions i arrasen. Majoria absoluta des de l'inici de la democràcia, en un poble que sociològicament no és massa esquerrà. El meu, històricament, ho és molt més, i ara per ara mana el PP.

Canviem l'escenari: al País Valencià, la política ambigua dels socialistes per intentar guanyar alguna papereta electoral de la caverna blavera, que ni els ha votat mai ni els votarà, els fa perdre un sac de votants progressistes i nacionalistes. Malauradament, aquests no voten altres opcions, i directament es queden a casa, per allò del bipartidisme. I també hi ha arrasada electoral, però en aquest cas del PP.

Tornem a canviar (tornem a ampliar) l'escenari. El PSOE, des que guanyà les eleccions, havia encetat un programa subtil per desfer-se dels borregots reaccionaris que tenia al seu si: Paco Vázquez exiliat com a ambaixador al Vaticano; Rosa Díaz menystinguda i deixada de banda fins a tal punt que ha abandonat el partit i n'ha format un altre; Rodríguez Ibarra anunciant la seua jubilació; i Bono fora de la política després del pas (marcial) per Defensa, numeret de la medalleta inclòs. Magnífica estratègia: desfer-se del que fa nosa per a un projecte que s'endevinava més progressista. Però hem tornat a ensopegar amb Bono, proposat com a pròxim president del Congrés. Després de cagar-los la cara (perdoneu l'expressió, però ha fet exactament això) en no voler presentar-se a l'alcaldia de Madrid una vegada s'havia feta pública la proposta, ara el conviden a encapçalar la llista per Toledo, convençuts que arraparà vots conservadors de Castella-La Manxa al PP. Potser. Diuen que les eleccions estaran molt igualades, i que un parell de diputats per ací o per allà seran vitals. Potser, també. Però a la llarga és mala política.

El PP, tret d'algun grupuscle marginal, aglutina tota la dreta: centristes moderadament esbiaixats, liberals, cristiano-demòcrates, dretans sense embuts, molt dretans sense menys embuts encara (fatxes irreductibles, falangistes, tardofranquistes i altra gent de mal viure) i també molts ignorants que veuen Canal 9 o Telemadrid i es creuen els discursos triomfalistes de Camps i Agirre (sense u després de la ge, que el cognoms és basc encara que el porte aquest personatge de tan rància espanyolitat). I jo em pregunte: és possible una concentració de vots d'esquerra semblant al que passa a l'altre costat de l'espectre polític? Tot depén del PSOE, que és sens dubte el pal de paller. Al meu entendre, amb Zapatero, Fernández de la Vega, Perelló, Signes, Martínez Correcher, Martínez Gallego, i d'altres, sí que és possible. Amb Bono, Vázquez, Ibarra, Pla (aquest no per dretà, sinó per manifestament inepte), no és possible. Que se'n vagen al partit de Rosa Díaz, que per a això l'han fet, i amb una mica de sort encara els robaran uns vots al PP.

Alguns, propers als meus postulats polítics (eclèctics, per altra banda, però allunyats de la dreta), diuen que els dóna exactament igual que mane el PSOE o el PP. A mi no em dóna igual. Almenys al País Valencià, on el bipartidisme és tan clar que no hi ha opció a una altra cosa: carn o peix. I encara em donaria menys igual si el PSPV encabira al seu si tots els matisos del progressisme i es desfera de tots els matisos de la reacció: carn sense os (o peix sense espina) amb una bona guarnició.

Un darrer apunt. A l'Alcúdia no es presenta el BNV. Gent que abans militava a les files nacionalistes, o hi simpatitzava, acabaren per presentar-se amb el PSPV de Celio Crespo o de Francesc Signes com a independents, i al final han acabat diluint-s'hi. És allò més natural quan la casa de lloguer que t'acull és tan confortable. No vols fer-te'n una altra, sinó comprar la que habites i, si de cas, intentar decorar-la al teu gust. I, ho recorde una vegada més: a les eleccions, arrassen.