dimarts, 18 de desembre de 2007

CRÒNICA D'UN PREMI (JA) ANUNCIAT


Doncs bé, com vaig prometre a JC en justa contraprestació per haver-li plagiat la sinopsi de Plagis (valga la redundància), faré la crònica de l'acte de lliurament.

A les cinc i vint eixia d'Alginet amb els meus (amb alguns; d'altres anaren pel seu compte), tots més mudats que Picasàries. El trànsit, com podeu imaginar, caòtic, de tal manera que vam arribar amb el temps just de fer-nos un cafenet a la deseperada i anar a l'Ajuntament de València. Molta tranquil·litat a l'entrada; cap indici de personatges capaços de muntar el canyaret que muntaren l'any passat. A dins, una discreta presència policíaca per evitar problemes. La veritat és que ho vaig agrair, bàsicament perquè venien els meus pares i la meua neboda Maria i no volia per res del món que alguna cosa poguera enterbolir la seua alegria. Pels altres (la meua dona, el meu germà, la meua cunyada Mar, Manolo, Mela i les dues Annes) també em preocupava, però especialment pels tres a qui tot allò els vindria molt de nou. Una vegada dins vaig comprovar que havíem fet bé d'anar d'allò més mudats, perquè la cosa era d'un cert encarcarament. Tot molt solemne (especialment l'hemicicle), tot molt protocol·lari (especialment l'entrada a l'hemicicle, amb bonegada per als fotògrafs inclosa), tot molt mesurat (especialment els canapés que acompanyaren el vi d'honor)... Comença l'acte. La regidora de Cultura, Maria José Alcón, excusa l'absència de Rita Barberà per malaltia, i tot seguit glossa la història dels premis, fent esment especial als prohoms de la Pàtria (Casp al capdavant) que havien guanyat en certàmens anteriors. Espere no ser citat mai en properes edicions. Quina vergonya, jo, tan tímid! Tot seguit es llegiren les actes dels diferents jurats i, obedientment, els guardonats anàrem pujant per recollir l'estatueta de Miquel Navarro i "el talonet". Agraït per l'escultura. Pel talonet, no cal ni que ho diga. Després agafà la paraula a Santiago Grisolia, el qual va centrar el seu discurs en els (frustrants) resultats de l'informe PISA sobre la capacitat lectora dels alumnes de quinze anys. Bon discurs, al meu entendre, encara que després em digueren que inaudible per a qui no estava en primera fila. A continuació les fotos de família. Només he trobat digitalitzada la que acompanya el comentari. És una mica menuda i jo estic pràcticament tapat per Santiago Grisolia. Millor. Allà, posant, em vaig trobar com si fóra el que realment m'hauria agradat ser quan era un xiquet: jugador del Barça. S'acabaren les fotos i passàrem al Saló de Vidre. Vaig departir una estona amb Jordi Faura, guanyador del premi de Teatre en Valencià (el Jordi és de Sabadell, però Teatre en Valencià, per imperatiu legal), amb l'Abel Guarinos i el Joan Carles Girbés, als quals no havia saludat abans perquè arribaren tard (ja sabeu: de la Ribera, els dos) i amb altra gent. Mitja horeta després ens acomiadàrem i anàrem a recollir el meu fill, pobret, que només té tretze mesos i tenia moltes ganes de veure'ns, tot i que els meus sogres, pobrets també, tingueren la paciència de tenir-lo tota la vesprada i a més perdre's l'acte. Amor d'avis. Urbà (el menut) ens va fer una rebuda apoteòsica, farcida de somriures, besos i abraçades. Això em va fer relativitzar la importància del premi que m'havien donat. Li encantà l'escultura del Miquel Navarro. És seua, també, i d'Oreto, per la seua infinita paciència. Personalment, m'agraden més les escultures d'un altre artista, present a la sala. Em pose a la feina per veure si algun dia l'aconseguesc. Si és així, promet fer una altra crònica. I aquesta vegada m'emborratxaré sense excuses.

3 comentaris:

vk de TaF ha dit...

Només tres comentaris a la teua puntual crònica:

"als quals no havia saludat abans perquè arribaren tard (ja sabeu: de la Ribera, els dos)"--> Els de la Ribera no arribem tard, els actes acostumen a començar abans.

"els guardonats anàrem pujant per recollir l'estatueta de Miquel Navarro i "el talonet".--> Desconec qui és aquest escultor de malnom "talonet" coautor del premi amb què fores obsequiat, també és de la Ribera?

"vam arribar amb el temps just de fer-nos un cafenet a la deseperada2---> no he tastat mai aquesta combinacíó de café (tallat, bombó,"carajillo"...?)però deu ser amb tres quartes parts de café i tres quartes més d'alcohol, barreja perfecta per acarar un acte d'eixe tipus.

Per cert, disculpa a Rita, estaria de Copes...

Enhorabona i a pel d'Alzira

ginjol ha dit...

Senyor vk:
a) Rita no estava de copes. Em consta que tenia un refredat de cavall i que li va saber molt greu no poder assistir-hi.
b) Pel que fa al "talonet", efectivament, es tracta d'un regador de Sollana que ajuda a estones perdudes el Navarro en el difícil art de l'escultura. El mal nom li ve perquè treballa els materials amb el taló: va aprendre la tècnica pastant fang a la marjal amb el peu quan es trencava un cavalló i ell diligentment el refeia per evitar sorregades.
c) Pel que fa als dos gànguils de la Ribera, vosté ho ha llegit malament. Jo no he dit que arribaren tard, sinó que "arriberaren" tard, del verb "arriberar", que com vosté sap vol dir "fer propaganda de la Ribera". Per això jo no els vaig saludar fins que no en feren proselitisme, que va ser justament després d'agafaren la primera copa de vi.
d) El cafenet a la desesperada no és res del que vosté diu. Simplement, ens férem un cafenet a un bar que es diu "La desesperada". A més, li puc dir que després d'alfarrassar la propietària, entenguérem el perquè del nom del comerç.
e) A pel d'Alzira, a pel d'Alzira... Vinga, però si pot ser que siga menut i amb poc de braó.

Gràcies per la seua felicitació i reste a la seua disposició per aclarir-li tot allò que li calga. Un salut a la Ribera (Baixa).

Suecanet ha dit...

Quina llàstima allò de Rita.

Segurament et quedares amb les ganes de rebre l'estatueta i el talonet de les seues mans i dir-li plagiant aquella dita castellana i amb cara i to murri: "Santa (sic) Rita, Rita, lo que se da ya no se quita".

A què sí?