PENSAR AL FUTBOL

Un home és a la platja. Està completament abstret, i mira el mar. Algú s'acosta i li pregunta què pensa. L'home contesta que no pensa res, que només mira el mar.

El succeït l'he escoltat moltes vegades de boca de Manuel Boix. Sovint ens ha servit de peu (o d'exemple) per comentar altres assumptes. En conclusió, podríem dir que les coses solen ser més senzilles del que sembla. Però la gent té tendència a complicar-ho tot, a considerar que un no pot només mirar el mar, en aquest cas, perquè mirar el mar és una acció que, necessàriament, ha d'anar acompanyada d'una altra acció.

L'altre dia, estant al curs de què us he promés parlar més endavant (mantinc la promesa), el company Ruben Cohen afirmava que havia perdut l'interés pel futbol. Que veure com vint-i-dos jugadors en calçotets corren darrere d'un baló és per a ell, a hores d'ara, una activitat incomprensible. Cal dir que Ruben ha sigut entrenador de futbol, i té el carnet de tècnic. Jo, que sóc un simple aficionat, no hi puc estar d'acord. I crec que la meua postura no és pas irracional.

M'encanta el futbol. Hi vaig sovint. Això sí: mai no m'he pintat la cara amb els colors del meu equip, ni tan sols he portat una bufanda plena d'escuts, ni faig l'ona mexicana, ni insulte l'àrbitre (faltaria més, amb els meus antecedents), ni exercesc cap acció per irritar el contrari, ni trac el mocador per demanar la dismissió de ningú, ni tan sols menge pipes. Cada quinze dies solc anar a veure l'UD Alginet, l'equip del meu poble. Sec a la tribuna, al costat de la càtedra, observe el joc, generalment en silenci, i pense. Això sí, pense en el que estic veient. La càtedra està formada per mon pare i una colla d'amics de la seua lleva que tenen una visió del joc un tant sui generis. Antiquada, en diria jo. No solc estar d'acord amb les seues anàlisis. Però d'ells he aprés una màxima que no he incomplert mai: no abandone el camp abans que acabe el partit.

Ahir vaig veure per televisió el València - Rosemborg. El noruec és un equip sense massa pedrigí internacional, però va donar una lliçó magistral a Mestalla. M'encanten els partits en què un conjunt a priori inferior, funcionant solidàriament i posant en pràctica un guió assolit amb molt d'esforç al camp d'entrenament, supera un altre en teoria millor. Si a més guanya marcant en jugada d'estratègia, és el summum. Ahir va passar justament això. I la gent, quan faltava un quart, començà a abandonar el recinte. On anaven? Tenien pressa? Per què hi havien anat? No els agrada el futbol? Crec saber la contestació d'aquesta última pregunta. No, no els agrada el futbol. Només van a veure guanyar el seu equip. Només van a "guanyar" ells ("hem guanyat" o "han perdut", serà la seua conclusió al final dels noranta minuts). I mai no s'acostaran pel camp dels seu poble, perquè això no té glamour. No entenen de futbol, i, així sí, l'esport queda reduït a les curses incomprensibles de vint-i-dos homes en calçotets corrent darrere d'un baló. Prohibit pensar. I el futbol s'ha de pensar. Si no hi puc pensar, preferesc fer qualsevol activitat que no m'obligue a racionalitzar res. Per exemple, mirar el mar.