CRITERI FUSTERIÀ

En els últims quinze o vint dies he sentit fer referència moltes vegades a Alfabet, de Josep Palàcios i Manuel Boix. Si heu seguit el bloc podreu endevinar fàcilment on n'he sentit parlar. Però no només ha estat on suposeu, sinó, casualment, també a altres llocs. Com que feia temps que no fullejava l'obra, ho he aprofitat per rellegir-la. Per rellegir-les, millor dit. Per a qui no ho sàpia, n'hi ha dues versions. Una primera en format gran, il·lustrada per Boix i amb uns textos que, per imperatiu tipogràfic, ocupen exactament una pàgina. La segona, en format convencional, sense il·lustracions i sense restriccions d'espai. En aquesta darrera els relats són més llargs. El mètode que he seguit ha consistit a analitzar cada conte en una versió i en una altra, alternativament. M'agrada Palàcios, i, tot i que és certa la fama d'autor hermètic i complicat, he gaudit de la lectura. Però crec que, sense excepció, la versió curta supera la llarga. Això no fa més que confirmar la màxima fusteriana segons la qual qualsevol narració exempta d'allò sobrer, que ell calculava a l'engròs en un cinquanta per cent, guanya qualitat. Com que sóc ben cregut, després d'uns escrits anteriors certament extensos, em veig obligat a acabar ací.