Enguany el meu fill està decidit a acompanyar-me a Orriols tots els partits del Llevant. L'any passat només va venir un parell de vegades, però aquest ja en porta dos de dos. El dia de l'Atlètic, bé. Ahir, a la mitja part, volia anar-se'n del camp. Sort que el vaig poder convéncer: al final, èxtasi amb el gol de Míchel, al minut 93 i de rebot. També valen.
Crec que els abonaments ja estan pagats per a tota la temporada. Per si teniu dubte, us adjunte una foto.
Uns records de Fuster
-
Fuster em diu, passant per davant del Principal, que pensa començar un
diari. Però dubta si escriure’l en un bloc o en una llibreta.
Raona sense parar, ...
Fa 16 hores
4 comentaris:
Fa goig vore eixa alegria paterna :)
I ja ho diu el refrany: "qui no s'assembla a son pare..." ;)
Quina festassa!!!! i quin foto més xula, els dos Urbans!!!.
Enhorabona.
ais, tant d'anonimat... sóc esperança
realment és espectacular l'expressió paterna, dóna per tot un treball antropològic.
Publica un comentari a l'entrada