dijous, 23 de febrer de 2012

DUBTE EXISTENCIAL AL VOLTANT DEL JUTGE GARZÓN


M'havia promés no parlar del jutge mediàtic, però al final no m'he pogur aguantar. Així que allà va.
Fa uns anys vaig llegir un llibre escrit per Baltasar Garzón. No em venia gens de gust, però el meu amic Xavier Vidal em va insistir tant que vaig fer un esforç i el vaig acabar. No és que al Xavi li haguera agradat, sinó tot el contrari, i supose que voldria tindre algú amb qui compartir la indignació. Ara mateix no en recordé el títol (ni ganes). El que sí que recorde és que vaig arribar a la conclusió que Baltasar Garzón era un egòlatra patològic. Fatu, megalòman i amo absolut de la veritat, dedicava cadascuna de les pàgines a repartir-la segons el seu infalible criteri. Senzillament insuportable.
Durant molt de temps he mantingut la meua consideració sobre la persona de Garzón, però arribà un moment que comencí a trontollar. Inconscientment (o conscient, que ja no ho sé), feia esforços perquè aquell personatge que considerava avorrible em caiguera bé. Confesse el meu fracàs: continue pensant que Garzón és un personatge insuportable. No sóc l’únic. 
La facilitat de Garzón per fer amics és proverbial. Als vuitanta començà el seu ascens imparable cap al no res. Flirtejà amb el PSOE i arribà a ser diputat per aquest partit. Al poc pegà la portada i no va tardar a buscar les cosquerelles a càrrecs de responsabilitat socialistes. Al si del PSOE les maniobres van ser interpretades com una venjança política. Poc després desvià la seua atenció als narcotraficants i n’engarjolà uns quants. Poca broma amb aquesta gent, que el posà al punt de mira dels seus fusells. Després li pegà per ofegar judicialment els moviments polítics independentistes. De totes aquestes enemistats ha eixit indemne. Però  entremig  (o abans, o després, o durant) també va tocar els nassos als sectors reaccionaris. Pinochet retingut a Londres, memòria històrica, Gürtel... I aquests si que li l’han feta pagar. Per què? Perquè són els que tenen poder per a fer-ho. La judicatura espanyola és endogàmica i reaccionària.
Em sap greu que siga justament una colla de feixistes qui haja engarjolat el Garzón per una causa que a més em sembla injusta. El debat intern que tinc amb mi mateix perquè Garzón em caiga bé no ha acabat. Penseu que al final ho aconseguiran?

2 comentaris:

Jesús Párraga ha dit...

No, home, no! Pâ una vegada que coincidim! A mi em passa pràcticament el mateix que a tu. Amb una diferència: el tal subjecte em cau com el cul i no tinc cap debat intern per evitar-ho. I l'espectacle de culte a la personalitat de l'esquerra dels nostres pecats està a l'altura del personatge.
Salut, Urbà, si més no que no ens falte salut!
(això no té res a vore en l'altre assumpte: ja ha eixit publicat "La trampa del desig?" o què?)
:-)

Clidice ha dit...

Uf, encara bo que no estem sols! Gràcies per escriure-ho :)