SOCIOLINGÜÍSTICA INFANTIL

Dijous passat vaig anar a la concentració contra l'eliminació de les línies d'ensenyament en valencià (i en castellà, en teoria). Tenia pensat anar sol, però el meu fill, de quatre anys, va eixir d'escola engrescat. Sembla que a classe els n'havien fet cinc cèntims i volia acompanyar-me, segons ell, "per protestar perquè no tanquen el valencià". Tot i saber la que m'esperava (com temia, el vaig haver de portar al llom tota la vesprada; per sort, hi havia tanta gent que no el podia descarregar sense perill que l'atropellaren) me'l vaig endur. Els seus comentaris infantils (càndids, però assenyats!) em provocaren diverses rialles, i, n'estic segur, algunes mirades paternals d'aquelles que no sé com explicar però ja m'enteneu. Entre les perles que soltà, recorde les següents (amb les meues reflexions posteriors, que em vaig guardar de dir-li):
- Pare, encara que tanquen el valencià jo pense continuar parlant-lo. Sí fill, sí, és el que hem fet durant segles.
- Pare, els que volen tancar el valencià són els mateixos que van tancar TV3? Sí. Quina mania de tancar tot lo que mos agrada! No és una mania, és una estratègia.
- Pare, tanta gent com n'hi ha, segur que guanya el valencià. Esperem. Però fa falta molta més gent.
- Pare, que bonica és València. Sí, molt bonica. Jo crec que abans ho era més, i no sé si no l'acabaran de desfer.