DE LA TERRA A L'ESPAI, DE DAVID IRANZO

Al llarg de la meua vida m'han recomanat infinitat de llibres de divulguació científica, tot i assegurant-me que eren molt assequibles i que els entendria a la perfecció. Els incauts recomanadors potser no sabien del meu absolut analfabetisme en aquest camp, i, sense excepció, a la pàgina 20 o 25 l'embolic era tan gran que ho havia de deixar estar. Per dir-ho en termes matemàtics, m'han recomanat n llibres i n'he deixat a mitjan n. És a dir, n = n. I ací acaba la meua destresa matemàtica, i fins i tot no puc assegurar que el que he dit siga del tot correcte.
He de confessar que quan vaig començar a llegir De la terra a l'espai, de David Iranzo, estava convençut que em passaria el mateix. Però no! L'he acabat, en dues assentades i de gust. No, no és que m'haja documentat sobre qüestions referents a l'espai, ni cap cosa semblant. És que David s'explica com un llibre obert, fins i tot per a mi. Entén perfectament que l'assaig és un gènere per tractar un tema de manera no especialitzada: l'aproximació als principis epistemològics de la disciplina queda reservada per als manuals. A més fa la lectura amena i és un fervorós partidari d'una tàctica que jo pose en pràctica sovint: la comparació.
Diuen que les comparacions són odioses, i jo mai no ho he entés. Si algú odia les comparacions haria d'anar a cal metge i fer-s'ho mirar. David Iranzo n'usa a bastament, i deixa ben clar que són il·lustratives, aclaridores, didàctiques... També té habilitat per fer evident que un concepte complex està necessàriament format per una quantitat de conceptes simples, i té la paciència de desgranar-los pas a pas perquè els lectors poc avesats (gens avesats, en el meu cas) els puguen entendre perfectament.
M'alegre d'haver llegir De la terra a l'espai, no sé si per David o per mi mateix. Jo crec que pels dos. I a més, el millor del llibre no us ho he contat, però és personal i intransferible: la dedicatòria que em va posar l'autor a la presentació d'Alzira.