IDENTITATS

Uns alumnes del meu centre van anar fa poc de temps a Londres. En tornar, alguns em contaren que estaven indignats pel tracte que hi havien rebut. Escarbant una mica, el problema només havia sigut un: un dia determinat intentaren entrar en grup a un comerç i els ho impediren. El botiguer londinenc no va fer res diferent del que fan altres botiguers d'arreu del món quan veuen una colla d'adolescents: tancar a pedra i a bac. Mon pare té botiga i us puc assegurar que quan abandonen el local és com si haguera passat la plaga de la llangosta. Però ells ho interpretaren d'una manera diferent: asseguraven que no els havien deixat entrar perquè eren espanyols. La seua reacció va ser anar a una plaça pròxima, seure en rotle, i començar a cridar "Viva España!". Vaig intentar fer-los veure que no havien fet la feina completa: que al "Viva España" havien d'haver afegit un "Gibraltar español" ben abrandat. I que una solució millor encara hauria estat no fer el viatge, perquè per a fer el ridícul, des de casa surt més a compte. Després, ja sense ironia, els vaig preguntar què haurien fet si foren els amos d'una botiga i hagueren vist una colla d'adolescents britànics juganers intentant accedir al local. Sense excepció, em van dir que no els haurien deixat entrar, perquè els britànics, quan ixen de les illes, són uns borratxos i uns perdularis.
- Eps! Hem arribat al cap del carrer! No trobeu que ells poden pensar de vosaltres el mateix?
Això ja no ho van veure tan clar. Gens clar, més aviat, perquè ells són espanyols i aquesta consideració no la mereixen. És com parlar amb la paret.
L'anècdota acaba ací, però crec que la cosa, en el fons, va més enllà. Aquesta gent té una idea molt tergiversada de la seua condició identitària. Si anys enrere això de "l'espanyolitat" causava una certa vergonya fronteres enllà, ara la consideració ha fet un gir de 180 graus. Cada dia els unflen el cap (als mitjans de comunicació, preferentment, però no en exclusiva) fent-los creure que ser "espanyol" és el millor que els ha pogut passar a la vida. I ho exemplifiquen amb Rafa Nadal, Pau Gassol, Fernanado Alonso, la Roja i la Coja. I ells, és clar, s'ho creuen, sense caure en el compte que el tracte que donen a aquests personatges és individual i intransferible, per la seua excel·lència en el camp del tennis, del bàsquet, de l'automobilisme o del futbol. No pel fet de ser espanyols! O potser ací tenim una imatge molt més positiva dels portuguesos o dels argentins des que Cristiano Ronaldo i Leo Messi s'han convertit en fenòmens esportius de massa? Valorem Itàlia més que abans des que Valentino Rossi ho guanya tot en el camp del motociclisme? No. Admirem Leo Messi, Valentino Rossi i Cristiano Ronaldo (en el meu cas, en aquest ordre) pel que són, i ací acaba la cosa. Però ara fes que ho entenguen, amb tanta (des)informació en sentit oposat. Difícil. Impossible. És més còmode aixoplugar-se en un model identitari (suposadament) exitós, i entrar en còlera quan s'adonen que la percepció que un té d'ell mateix no es correspon amb la que tenen els altres..
Acabaré amb una paràfrasi augmentada que utilitzava el setmanari El Jueves durant l'època del gran Aznar: España va bien... y el extranjero ni te cuento.