divendres, 12 de febrer del 2010

L'OFICI DE FER DE PARE

De vegades fer de pare no és fàcil. Jo diria que no ho és mai, però en algunes ocasions és especialment difícil. La cosa ve per una anècdota del meu fill que us conte sense més romanços.

Els veïns del costat de casa tenien un gos que es deia Nano. El meu fill se l'estimava molt. Un dia un cotxe l'atropellà i el matà. El xiquet preguntava constantmet pel gos, i encara pregunta. Tenint en compte que quan es va esdevenir l'accident no havia fet els dos anys, i en connivència amb la veïna, vam acordar de dir-li que Nano se n'havia anat a viure a Benifaió. Des d'aleshores, Urbà, periòdicament demana que vol anar a Benifaió a veure Nano, i nosaltres ho ajornem indefinidament amb excuses diverses. Diverses i sembla que no massa convincents, si tenim en compte el que ve a continuació.

Diumenge passat anàrem a dinar a la caseta de l'oncle de la meua dona. Allà solia estar la tia Victòria, una senyora major que faltà fa uns mesos. Al poc de ser-hi, el meu fill preguntà per ella, i la meua dona se'm quedà mirant. Després d'un acord visual, vam acordar dir-li la veritat. La conversa va ser, si fa no fa, la següent:

- La tia Victòria ha mort.
- I se n'ha anat al cel?
- No ho sabem. No sabem si la gent quan mor va al cel o a un altre lloc.
- Jo sí que ho sé. Alguns van al cel, i uns altres van a Benifaió.

Evidentment que ens quedàrem de pedra. Tinc la sensació d'estar fent el ridícul des que el gosset va morir. Això no m'importa massa. El que em té capficat és que sé que l'aprenentatge naix de l'error, però en l'ofici de pares no ens ve massa de gust errar. Tampoc no estic segur d'haver-ho fet. En fi, ja m'hi aclariré. O no.

11 comentaris:

kweilan ha dit...

No m'estranya que us quedéssiu gelats. De vegades ens sobta el que saben els nens.

oroneta ha dit...

Molt bona....Jajajjajaja

Carme ha dit...

Urbà IV és un fora de sèrie!

Tirant al cap ha dit...

Pillat "in fraganti", Urbà!

Jesús Párraga ha dit...

No sé de que s'estranyeu. Òbviament quan algú es mor se'n va al Cel o a Benifaió, o què vos pensàveu?

Núria Pradas ha dit...

Recordo que quan el seu avi va morir, i jo, gran error!, vaig dir-li que havia anat al cel, el meu fill, que llavors devia tenir l'edat del teu, es va quedar força preocupat: tenia por que caigués!

Aina ha dit...

La manera de raonar de les criatures és sorprenent.
De segur que ho esteu fent molt bé!

Corpi ha dit...

Els xiquets són de por, i molt més llestos del que ens pensem. Eixa és bona per enivar-la al Hormiguero.

Anònim ha dit...

Llegiu el conte "Silvia" de Cortázar.

Unknown ha dit...

Genial! I és que els infants sempre ens sorprenen!

Jordi ha dit...

Tens un fill amb molta llògica!!! bonissima la sortida. Ves que ara cada cop que mori algú no et pregunti a quin dels dos llocs ha anat a parar.