Com calia esperar, els meus nous alumnes ja han tafanejat el bloc, i, evidentment, s'han clavat amb els meus gustos musicals. Diuen que a la sèrie De fil i cotó no hi ha cap cançó de després de la guerra. No sé a quina guerra es refereixen, però m'he afanyat a buscar alguna cosa del meu i de certa actualitat. Quan pensava que ja tenia el post enllestit i que els sorprendria amb la meua modernitat, se m'ha ocorregut comprovar la data de llançament de la cançó. M'ho temia: el 1997. Bé, com a mínim, els meus alumnes ja havien nascut. I la cançó és preciosa. Torn, de Natalie Imbruglia.
I thought I saw a man brought to life
He was warm, he came around like he was dignified
He showed me what it was to cry
Well you couldnt be that man I adored
You dont seem to know, dont seem to care what your heart is for
But I dont know him anymore
Theres nothing where he used to lie
My conversation has run dry
Thats whats going on, nothings fine Im torn
Im all out of faith, this is how I feel
Im cold and I am shamed lying naked on the floor
Illusion never changed into something real
Im wide awake and I can see the perfect sky is torn
Youre a little late, Im already torn
So I guess the fortune tellers right
Should have seen just what was there and not some holy light
To crawl beneath my veins and now
I dont care, I have no luck, I dont miss it all that much
Theres just so many things that I cant touch, Im torn
Im all out of faith, this is how I feel
Im cold and I am shamed lying naked on the floor
Illusion never changed into something real
Im wide awake and I can see the perfect sky is torn
Youre a little late, Im already torn. torn.
Theres nothing where he used to lie
My inspiration has run dry
Thats whats going on, nothings right, Im torn
Im all out of faith, this is how I feel
Im cold and I am shamed lying naked on the floor
Illusion never changed into something real
Im wide awake and I can see the perfect sky is torn
Im all out of faith, this is how I feel
Im cold and Im ashamed bound and broken on the floor
Youre a little late, Im already torn
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Entrades
8 comentaris:
Lamente no coincidir amb tu, Urbà. No m'agrada gens la Natalie Imbruglia. Fluixeta, sobrepublicitada (com els seus companys de sèrie, Minogue o Donovan, que si més no eren "comercials"), ensopideta la pobra.
He de dir-te que m'agradaren els teus dos articles anteriors, el dels funcionaris i el de "jo no tinc la culpa". Malgrat això, m'agradaria que parlares d'una altra de les teues frases (que també deien sovint mos pares), que m'agrada molt, i que per desgràcia s'aplica cada dia més: és la típica "Si el món fóra un ou..."
Parcialment d'acord, Salva. No és que siga una meravella, però aquesta cançó particularment m'agrada. Sobre la Minogue i el Donovan coincidesc plenament, més en el cas de Minogue. Quant a la frase si el món fóra un ou... En parlarem més endavant, però m'ha fet refexionar.
Salva té part de raó: Imbruglia és el típic producte mainstream, veu ortodoxa, excel·lent presència (una passada de nena, vaja), música convencional, i tal i pasqual. Però passa que en 2001 vaig descobrir un disc d'ella que no estava malament (White lilies island, BGM), que, a més, contenia una cançó inapel·lable: "That day", molt allunyada dels estàndards massius.
I "Torn" és una cançó fantàstica, una d'aquelles coses sucoses que produeix el mainstream de tant en tant (Robbie Williams també en té quatre o cinc perles). Pop, en suma.
D'acord. És el típic producte mainstream, però efectiu. No sóc purista en aquest sentit. És com les pizzes de Mercadona: no són un mos de gourmet, però per a eixir del pas van bé i en molts casos estan bones.
I qui collons és eixa xica? A mi és que em trauen de Chenoa i em perd.
Urbà, és que des que parlàrem fa poc d'eixa expressió he recordat ma mare que sovint ho deia, i he tingut ocasió d'observar com alguna coneguda meua no deixaria ni la corfa.
I, posata a ser comercials, per què no U2, The Coors, La oreja, etc?
Salva: en la música, com en tot, hi ha escala de grisos. La Oreja és insalvable, però en la trajectòria d'U2 hi ha discos memorables (fins i tot el darrer té un parell de temes sensacionals). I The Coors també té producció molt decent. I ho diu un servidor que té uns gustos musicals (com ho podeu comprovar al meu bloc) més aviat subterranis.
Dic tot açò perquè em sembla que les seleccions musicals que fa Urbà solen tindre bon criteri, fins i tot quan parla de la música comercial. Que no se li oblide a ningú que REM, Leonard Cohen, David Bowie, The Beatles, Rolling Stones, The Byrds, Bob Dylan i tants altres han estat artistes molt comercials (en el sentit de venedors de discos i populars) en moltes èpoques. Resum: comercial no sempre és sinònim de merda.
Sí, Xavier, no volia desqualificar el concepte de comercial. Potser no estava ben triada la paraula. No pretenc revisar ací la relació entre el capitalisme, les modes i el món de la música. Entre altres coses, tampoc no tinc un coneixement suficient de la música no comercial, si he de ser honest.
Una abraçada per a tots dos (Urbà i Xavier)
Publica un comentari a l'entrada