ISMAEL

Avui tocava sirventés, però no el faré. No sé si en faré més. N'estic cansat. No perquè tinga l'agenda buida de candidats, sinó perquè crec que no paga la pena. Preferisc parlar d'una altra gent, que s'ho val més. Com Ismael Latorre Mendoza.

Ismael és el fotògraf del meu poble. El fotògraf per antonomàsia. El conec des que vaig nàixer. És veí dels meus pares. És, per tant, veí meu. Els veïns de cals meus pares seran els meus veïns tota la vida, encara que canviara mil vegades de domicili. I des que tinc memòria recorde Ismael passejant la seua diminuta figura amunt i avall, per la plaça, pel carrer de sant Antoni. Amb els camals arromangats i barret de palla a l'estiu, amb els tirants a la vista. Amb boina i més abrigallat (però mai no massa: potser un jupetí, un jersei de llana; rarament peces de més abric) a l'hivern. El recorde sovint amb la càmera penjada al coll i fent fotos. Fotos a tot. A les obres. Als monuments. A la gent fent les faenes del camp. Als toreros. Als cantants. Als polítics. Als actors i actrius. A la gent carregant aigua a la font. A la gent rentant la roba al llavador. Als equips de futbol. A la banda de música. Als carrers enfangats o amb un pam d'aigua, per riuades i barrancades. A les colles d'amics. A les parteres (una de les seues fixacions). Jo mateix, i el meu germà, hem estat fotografiats dins de la panxa de ma mare. Bé, en realitat fotografià ma mare: nosaltre només féiem embalum. També fotografiava les núvies i els combregadors; les falleres i les festeres; els capellans i les processons; la gent que volia fer-se qualsevol tipus de carnet. S'havia de menjar. Però la seua vocació era la fotografia documental. Tres-cents mil negatius, pam amunt pam avall, diu que deu tenir a l'arxiu. És, sens dubte, la memòria gràfica d'Alginet. És, sens dubte, la meua (la nostra) memòria gràfica.

Avui s'ha presentat el volum número 3 de la Revista d'Estudis Locals Aljannat. És un monogràfic dedicat a Ismael. Tant se val qui hi havia a dalt de la tarima, com a sota. Perdoneu-me tots (els de dalt i els de baix), però avui hi havia Ismael i la resta del món. La resta del món érem amics, veïns, gent que l'estimem, i omplíem el saló d'actes de la Casa de Cultura de gom a gom. Érem joves, vells, de dretes, d'esquerres, entreverats (com ell mateix es defineix políticament), llauradors, mestresses de casa, professors universitaris, botiguers, estudiants, empleats de fàbrica, escrivents, rics, pobres, alts, baixos, grossos, prims... Sense distincions, com mai no n'ha fet Isamel. Tan se val també qui escriga o deixe d'escriure a la revista: és la revista d'Ismael. Un homenatge que paga la pena que llegiu. Un homenatge merescut, per a aquest home que va nàixer amb temps suficient per patir en carn pròpia la guerra amb la quinta del biberó, i per passar totes les penalitats d'una llargúissima posguerra. Per viure la proclamació de la II República i la tornada de la democràcia. Per ser feliç al costat de Laura, la seua dona Laura, que per a ell no desmereixia gens la de Petrarca. Va nàixer amb temps per tindre dos fills, i ha viscut el temps per conéixer els tres néts, que a hores d'ara són la seua dèria. Ha viscut el temps per veure com Alginet el feia fill predilecte, i li dedicava un carrer, amb cert rubor de part seua. I encara li queda temps. Li queda temps per gaudir del que més li agrada, ara que ja ha deixat la càmera: escodrinyar les obres, fer barret amb els veïns, passejar amb el germà sempre que l'oratge ho permet.

Avui només hem fet que reconéixer-li mínimament tot el que ell ha fet pel poble. Tot el que ha fet per nosaltres. M'alegre que visques els homenatges en vida. I per molts anys, Ismael.