Deixem una mica el món anglo-saxó i tornem a casa nostra. Una cançó que m'encanta: Viure sense tu, dels Antònia Font. En realitat m'encanta tot el que fan aquests mallorquins. La lletra, una passada, trinaranjus inclòs. Gaudiu-la.
Dolça besada té gust que s'acaba,
punt i principi de viure sense tu.
Jo no sabia que també me donaries
manuals de geografia
cent dillunsos a un dibuix.
Jo què sabia d'alens que se trobaven,
de cabells que s'embullaven,
de mans i de perfums.
Jo no sabia que en sa nit me tastaries,
eren gustos que nedaven
entre boques i racons.
Jo no sabia que després me mataria
sa teva mirada
que plora i diu que no.
I arriba un dia que sa vida és un teatre
que se diu felicitat,
primavera i trinaranjus
amb qui més has estimat,
te regal sa meva vida
i sense tu ja no me val.
I s'horabaixa la deixam passar i me mires
tan a prop que me fa mal,
que surt es sol i encara plou,
que t'estim massa i massa poc,
que no sé com ho hem d'arreglar,
que som amics, que som amants.
PÈNDOL
-
*(Imatge no identificada presa de la xarxa)*
*Pèndol*
*Subterrani i clandestí*
*cabdell de vida, *
*cruix *
*al cantell *
*de l’alba o la podri...
Fa 1 hora
Entrades
4 comentaris:
urbà: els antònia... que bé que els hagis posat. que bons que són... un gust
M'encanten.
Res més a dir, els Antònia són una meravella i aquesta cançó una delícia.
Acabe de donar-li l'adreça d'aquest article al meu bon amic Ignasi, per a què conega el teu bloc, per a què escolte aquesta cançó (que segur que ja coneixia) i per felicitar-lo, a ell i a Merxe, per haver escrit en una pàgina del seu Llibre de Família que ara ja no està en blanc. Enhorabona Nasiet!
Publica un comentari a l'entrada