Així de bonica era l'Eluana Englaro. Així de bonica ha volgut son pare, Beppino, que la recordàrem. No ha caigut en l'obscenitat de mostrar-nos-la com estava actualment, per despertar la nostra compassió i buscar adhesions a la causa.
Sé que avui toca sirventés. Sé que avui toca mostrar la ràbia i la ira. Podia haver fet un ars morendi, però no en sé, i a més hauria arribat uns dies tard. Podria haver escrit un plany, però la mort d'Eluana era allò que desitjaven els que més l'estimaven, i hauria esdevingut cançó. Per desgràcia també podria escriure el sirventés. Un sirventés contra tota la gent indecent que ha fet política i demagògia. Contra tota la gent impresentable que creu que la seua moral és l'única moral possible, i cauen així en la més gran de les immoralitats. En l'amoralitat, en diria jo més aviat. Contra tota la gent menyspreable que aprofita les seues poltrones del poder (del diví i de l'humà, que de tot n'hi ha) per per furtar la dignitat a qui, contràriament a ells, encara la conserven. Ni els esmentaré. Em fan tant de fàstic, i malauradement els esmente tantes vegades, que no en tinc ganes. Us remet a Pidan perdón a Beppino Englaro, el magnífic article que Roberto Saviano escriu a El País de dimarts.
Descansa en pau, Eluana Jolanda Giulia Englaro.
Entrades
4 comentaris:
Sembla mentida que coses tan simples costin tant. Ho expliques d'una manera molt digna.
Compartisc, des del meu cristianisme, la teua anotació: deixar morir Eluana era el més semblant a la caritat que se li podia concedir. Segles de vida simbòlica, d'herència religiosa si voleu, ens han convençut a tots que "viure" és quelcom més que mantenir estables les constants vitals: els esforços que l'Església fa ara per predicar el contrari són generalment inútils - però en aquest cas concret, a més, d'una crueltat intolerable.
I també magnífic l'article que ens enllaces i recomanes.
Des d'aquí vull fer constar el meu gran respecte pel pare d'aquesta dona que amb tanta dignitat ha defensat el dret de la seva filla a morir en pau. L'esgésia doctrinària, sempre dmagògica, s'oposa al preservatiu perquè segons ells és antinatural i, contràriament a aquest dubtós criteri, de foram intolerant defensa qie s'ha de mantenir en vida una persona endollada a una màquina quan la natura ja l'hauria fet morir fa mot de temps. L'església i els demagogs de torn que respecten, en el fons, tan poc la vida mateixa i la llibertat de cada ésser. Perquè, anant a fons, l'opció del pare de l'Eluana és, de fet, la més espiritual de otes les opcions.
Pobra xica...ja era hora que deixara de patir, encara que el que més estrany m'ha semblat ha sigut l'oposició de qui en realitat no havia d'opinar sobre l'assumpte.
En fi, almenys ara descansarà tothom, l'Eluana, i la seua família, que haurien d'estar patint molt en vore-la en eixe estat.
Per què l'església sempre ha de clavar els nassos en tot?
Publica un comentari a l'entrada