EL TASTET 5 / TOBIES GRIMALTOS. IDEES I PARAULES

M'he passejat pel blog de Tobies, i he vist que alguns amiguets del sarau aquest virtual ja n'havien fet un tast, d'Idees i paraules. Alguns, fins i tot, es jactaven d'haver-lo tingut abans que eixira a la venda. Ho sent, però us he guanyat a tots. Jo ja fa bastants dies que el tinc, i me l'he cruspit en un obrir i tancar d'ulls. Sí, sí, cruspit. Un parell de viatges en tren i una assentadeta a casa i ha caigut sencer. Perquè és un d'aquells llibres que es deixa llegir de gust. Una filosofia de la vida quotidiana, n'és el subtítol. En realitat, molta quotidianitat, molt de sentit comú, i poca filosofia d'aquella enrevesada, tendenciosa, pseudoerudita, pretensiosa i pedant a què tan acostumats ens tenen sádabes i sabaters (que sembla un anagrama, però que en realitat és un malsón). Més aviat proper a Montaigne (citat a l'obra; com no), de qui m'he cruspit (també) els tres volums traduïts per Vicent Alonso (aquests a poquet a poquet; són més de 1500 pàgines!), i a qui, després de més de quatre-cents anys, se li entén tot.
Encara que sense permís de Tobies, un tastet. No crec que em denuncie. És de l'entrada Dona, de classe baixa i nació oprimida. Ací el teniu.

<>. Així deia Maria Mercè Marçal al seu poemari Cau de llunes de 1977. De 1977, no d'ara, aprecieu-ho bé. És clar que tal agraïment és un retruc rebel (tres voltes rebel) al que dirigia a la fortuna Sòcrates o Tales (Diògenes Laerci diu que Hermip atribuïa a Tales el que altres atribuïen a Sòcrates). Fos un o fos l'altre, el que deia és que per tres coses donava gràcies a la fortuna: la primera per ser humà i no bèstia, la segona per ser home i no dona i la tercera, per ser grec i no bàrbar. Alguns (massa) paisans contemporanis supose que farien seu el pensament, tanmateix (Eppur si muove?).

Eppure si muove, Tobies, ma non troppo. Enhorabona, i espere poder veure't el 12 de desembre.