dimecres, 24 de setembre del 2008

ROMANÇO LITERARI 4 / REVISIONISME (ANTI)FUSTERIÀ


De tots els gèneres literaris, crec que a hores d'ara, el més malmés en l'àmbit del català és l'assaig. Va de caiguda, la literatura d'idees. Tret de comptadíssimes excepcions, el perfil és molt baix, i a més l'endogàmia és pràctica no ja habitual, sinó viciosa. Els assaigs en català parlen de la llengua, de la cultura, com a molt del territori, i de poques coses més, sempre circumscrites a un abast geopolític molt reduït. L'assaig, en principi, és una obra en prosa que aborda d'una manera no especialitzada problemes diversos. I és ací, en la diversitat, on falla. Pràcticament no hi ha estudis que abracen una temàtica d'interés general i d'abast universal. Ho explica molt bé, al meu entendre, Tobies Grimaltos, al post que porta per títol Una llengua autorreferencial, del seu bloc Vista parcial. Us en transcric un fragment:

Sembla que la llengua siga él viàtic de tota una altra amalgama de coses no ben diferenciades, que només els qui accepten tot el conjunt, són dignes d’ella, que la llengua siga un salconduit per a tot un seguit de coses que es volen fer pertànyer al mateix lot. La conseqüència, massa vegades, és l’allunyament definitiu de qui s’havia acostat des d’altres plantejaments o amb més tebior.

Per si faltava poc, en vista d'un panorama tan negre, alguns es dediquen a reinterpretar l'obra de qui, sense cap mena de dubte, és el millor assagista valencià. Parle, és clar, de Joan Fuster. I fixeu-vos-hi bé: he dit reinterpretar, i no pas analitzar, ni revisar, ni res semblant.

És evident que, amb el pas dels anys, algunes idees (sobretot les més conjunturals) queden obsoletes. Podem posar com a exemple Karl Marx, tan blasmat a hores d'ara. Però ja poden blasmar-lo i rebatre'l, que els seus axiomes bàsics (i més generals) són encara avui el pal de paller de totes les teories econòmiques, per més liberals i reaccionàries que siguen. Amb Fuster passa una mica el mateix. Trobe que és normal que els antogonistes ideològics intenten desmuntar les teories fusterianes. De moment, no li han fet ni cosquerelles. El que resulta més sorprenent és que la tasca de sapa més nociva es faça des de dintre, per part d'alguns que es declaren fusterians fins al moll de l'ós. Són els professionals del on Fuster va dir tal, el que en realitat volia dir era tal altra cosa. Feina inútil, a més de caïnita, perquè fou el propi suecà el que es va reescriure. A qui s'endinsa en la seua obra, no li és difícil trobar replantejaments, matisos d'alguna idea expressada anteriorment. I aquests matisos són més evidents encara si llegiu, com estic fent, la (monumental) Correspondència dirigida per Antoni Furió i publicada per 3 i 4. Són nou volums que no es poden (jo no puc) llegir de tirada, que s'han de pair a poc a poc. En el cos a cos amb els seus interlocutors epistolar, vessa idees que, per qüestions òbvies, no explicitava en les publicacions adreçades al públic en general.

Fa molts anys (devia ser l'any 90 o 91) vaig poder observar ja una d'aquestes reinterpretacions a què tan afeccionats són alguns. Vingué a la Universitat de València el professor Badia i Margarit per presentar un opuscle sobre l'estàndard català. Fets els actes protocol·laris, i com que jo era membre de la Junta de Facultat (a més d'escodrinyador de mena), ens vam quedar en petit comité Fuster, Badia, tres o quatre professors i uns pocs estudiants. En la conversa, un dels professors (a hores d'ara emèrit) íntentà explicar (en presència seua!) per què Fuster era partidari de l'estàndard monocèntric. La cosa va anar més o menys així:

- És que com que Joan escriu preferentment per al públic del Principat, el que vol dir és que l'estàndard monocèntric...

I fins ací arribà, perquè Fuster el va tallar:

- Joan vol dir el que ha dit, i no sigues manifasser.

Fa uns mesos, el seu paisà Manuel Baixauli, deia en una entrevista que Fuster havia obert els llums, que sense ell encara estaríem a les fosques. Em sembla una metàfora molt ben trobada, per explicar la importància i el caràcter iniciàtic de l'obra dels suecà, sense la qual, n'estic convençut, no haguérem superat mai el regionalisme folklorista més ranci i carrincló. Però el que és realment lamentable és que, amb els llums encesos, alguns continuen ventant-se hòsties contra tot el que els posen al davant. Per manifassers. I per ineptes.

4 comentaris:

Anònim ha dit...

De Fuster només he llegit Nosaltres els valencians i Diccionari per a ociosos. Quan vaig llegir Diccionari anava a l'institut i era un dels llibres que et feien llegir, la veritat que no em va dir res, supose que el problema seria del lector. Nosaltres ja el vaig llegir després i també vaig llegir per aquella época Sobre la nació dels valencianas de J.F. Mira. En eixa obra de Mira es fan moltes referències a Nosaltres i la veritat que no deixa molt ben parada l'obra de Fuster, li dóna el valor eixe d'encendre una llum en temps d'obscuritat, però després la majoria de dades històriques que aporta Fuster en Nosaltres són equivocades, més que una obra rigurosa és una obra provocadora crec que és el que argumenta Mira. Jo veig bé que no hi haja ningú intocable, millor la crítica que trcatar de manera paternalista l'autor dient es que en veritat no volia dir això sinó una altra cosa. Soc de l'opinió que els mites no són bons per a qualsevol cultura.

Anònim ha dit...

Molta raó. La veritat és que tenim una literatura molt digna, tenint en comte el nombre de parlants de la llengua i el de potencials lectors, pense que la salut de la literatura catalana és francament bona. Estic d’acord, tanmateix, amb el que comentaves adés i amb les paraules de Tobies. Escriure en valencià comporta una sèrie de càrregues molt feixugues, és com si haguérem de portar el carnet de tal o qual partit a les dents, com si tots fórem iguals i el conreu de determinats gèneres suposara automàticament el tractament dels mateixos temes. Ho va dir Tobies amb allò (tan encertat) de l’autorreferencialitat.
Irònicament, l’autorreferencialitat assagística no deixa de ser una mostra de carrinclonisme intel.lectual. I no seré jo el manifasser que diga què va voler dir Fuster quan va dir que…., però sempre he pensat que Nosaltres els valencians va ser un intent de fer que el català ens servira per a parlar de tot, amb dignitat i rigor.
Ah, i no sé si el post anava per ahí, però admire molt a Mira, i Sobre la nació dels valencians em sembla un llibre litúrgic: just i necessari.
P.D. Per cert, estic absolutament enganxat al teu blog.

Vista Parcial ha dit...

Gràcies per la cita, Urbà. No podré anar demà a la presentació del teu llibre: tinc un sopar d'homentage (no a mi, és clar).
Espere que tot vaja ben rebé. Saluda a Joan Carles i Vicent de la meua part.

ginjol ha dit...

Tobies, estàs disculpat, i amb el teu permís, a la presentació, tornaré a fer referència a l'article en qüestió. Justament em va vindre al cap preparant la intervenció.
Anònim 1: Això de les errades històriques de NEV... JF Mira matisa, i de vegades s'oposa obertament a Fuster. Cap problema. És cert que no és bo el messianisme, "ho ha dit Fuster i punt i final". També em sembla que l'obra de Mira és d'un gran valor. Però els tirs no anaven per aquest costat. Em referia a aquells que, alhora que diuen la seua, intenten fonamentar-ho tot en un pretés fusterianisme que ells mateixos s'acaben carregant reinterpretant el que digué Fuster, que està prou claret i no necessita d'interprets i mitjancers.
Anònim 2: veig que estem més o menys d'acord, i no sé si alegrar-me o penedir-me'n que estigues enganxat al meu bloc. Les dependències no són massa bones, però si em visites i em fas comentaris jo agraït. Mentre no siga una cosa patològica...