ROMANÇO LITERARI 4 / REVISIONISME (ANTI)FUSTERIÀ

De tots els gèneres literaris, crec que a hores d'ara, el més malmés en l'àmbit del català és l'assaig. Va de caiguda, la literatura d'idees. Tret de comptadíssimes excepcions, el perfil és molt baix, i a més l'endogàmia és pràctica no ja habitual, sinó viciosa. Els assaigs en català parlen de la llengua, de la cultura, com a molt del territori, i de poques coses més, sempre circumscrites a un abast geopolític molt reduït. L'assaig, en principi, és una obra en prosa que aborda d'una manera no especialitzada problemes diversos. I és ací, en la diversitat, on falla. Pràcticament no hi ha estudis que abracen una temàtica d'interés general i d'abast universal. Ho explica molt bé, al meu entendre, Tobies Grimaltos, al post que porta per títol Una llengua autorreferencial, del seu bloc Vista parcial. Us en transcric un fragment:

Sembla que la llengua siga él viàtic de tota una altra amalgama de coses no ben diferenciades, que només els qui accepten tot el conjunt, són dignes d’ella, que la llengua siga un salconduit per a tot un seguit de coses que es volen fer pertànyer al mateix lot. La conseqüència, massa vegades, és l’allunyament definitiu de qui s’havia acostat des d’altres plantejaments o amb més tebior.

Per si faltava poc, en vista d'un panorama tan negre, alguns es dediquen a reinterpretar l'obra de qui, sense cap mena de dubte, és el millor assagista valencià. Parle, és clar, de Joan Fuster. I fixeu-vos-hi bé: he dit reinterpretar, i no pas analitzar, ni revisar, ni res semblant.

És evident que, amb el pas dels anys, algunes idees (sobretot les més conjunturals) queden obsoletes. Podem posar com a exemple Karl Marx, tan blasmat a hores d'ara. Però ja poden blasmar-lo i rebatre'l, que els seus axiomes bàsics (i més generals) són encara avui el pal de paller de totes les teories econòmiques, per més liberals i reaccionàries que siguen. Amb Fuster passa una mica el mateix. Trobe que és normal que els antogonistes ideològics intenten desmuntar les teories fusterianes. De moment, no li han fet ni cosquerelles. El que resulta més sorprenent és que la tasca de sapa més nociva es faça des de dintre, per part d'alguns que es declaren fusterians fins al moll de l'ós. Són els professionals del on Fuster va dir tal, el que en realitat volia dir era tal altra cosa. Feina inútil, a més de caïnita, perquè fou el propi suecà el que es va reescriure. A qui s'endinsa en la seua obra, no li és difícil trobar replantejaments, matisos d'alguna idea expressada anteriorment. I aquests matisos són més evidents encara si llegiu, com estic fent, la (monumental) Correspondència dirigida per Antoni Furió i publicada per 3 i 4. Són nou volums que no es poden (jo no puc) llegir de tirada, que s'han de pair a poc a poc. En el cos a cos amb els seus interlocutors epistolar, vessa idees que, per qüestions òbvies, no explicitava en les publicacions adreçades al públic en general.

Fa molts anys (devia ser l'any 90 o 91) vaig poder observar ja una d'aquestes reinterpretacions a què tan afeccionats són alguns. Vingué a la Universitat de València el professor Badia i Margarit per presentar un opuscle sobre l'estàndard català. Fets els actes protocol·laris, i com que jo era membre de la Junta de Facultat (a més d'escodrinyador de mena), ens vam quedar en petit comité Fuster, Badia, tres o quatre professors i uns pocs estudiants. En la conversa, un dels professors (a hores d'ara emèrit) íntentà explicar (en presència seua!) per què Fuster era partidari de l'estàndard monocèntric. La cosa va anar més o menys així:

- És que com que Joan escriu preferentment per al públic del Principat, el que vol dir és que l'estàndard monocèntric...

I fins ací arribà, perquè Fuster el va tallar:

- Joan vol dir el que ha dit, i no sigues manifasser.

Fa uns mesos, el seu paisà Manuel Baixauli, deia en una entrevista que Fuster havia obert els llums, que sense ell encara estaríem a les fosques. Em sembla una metàfora molt ben trobada, per explicar la importància i el caràcter iniciàtic de l'obra dels suecà, sense la qual, n'estic convençut, no haguérem superat mai el regionalisme folklorista més ranci i carrincló. Però el que és realment lamentable és que, amb els llums encesos, alguns continuen ventant-se hòsties contra tot el que els posen al davant. Per manifassers. I per ineptes.