PLAGIS AMB UN SOL RADIANT

El dia havia eixit plovent, però a l'hora de la presentació no queia ni una gota. És més, jo diria que hi havia un sol radiant. I això que eren les vuit de la vesprada, i a poqueta nit el sol ja no pega de ple. Però jo el veia radiant. La presentació de Plagis va ser un èxit. Almenys per a mi, i al cap i a la fi crec que la meua opinió compta. Pujar a la tarima i veure el saló ple em va emocionar. Gent del poble de tota la vida; companys de feina, d'enguany (sóc nou) i també de l'any passat (encara se'n recorden); gent que havia fet molts quilòmetres. D'Algemesí, d'Alzira, de Sueca, de Benimodo, de Carlet, del Marquesat, de Carcaixent, de Benifaió, d'Almussafes, de Catarroja, de l'Alcúdia, de València... De Montcada! Només entrar a la Casa de la Cultura m'havien collit i, assegut en una cadira i de mala manera, comencí a signar llibre. Jo veia que entrava molta gent, però capbussat en la feina no sabia que tanta. La culpa és de Ximo Roca, que fou el primer a demanar-me la signatura. Refia-te'n, dels artistes.
Ja dalt de la tarima començaren els parlaments. Maria Company, la regidora de Cultura, havia fet els deures, i presentà Joan Carles Girbés, Vicent Borràs i a mi mateix, amb una breu biobibliografia inclosa. Eficient, sens dubte, la regidora (Ui! Això em sembla que és una frase de Plagis!). Després, Joan Carles va iniciar els parlaments literaris contant algunes anècdotes del jurat del Premi Constantí Llombart i, com té per costum, parlant bé de l'obra. Home, un no espera que en la presentació d'un llibre el representant de l'editorial en parle malament, però se li notava (li ho he notat sempre que n'hem parlat) que ho feia sincerament, i no (només) per vendre exemplars. Després, Vicent Borràs va fer un discurs impecable, fruit d'una lectura (d'unes lectures i relectures, més aviat) que jo titllaria de meticulosa. Precís però sense desvetllar l'argument de l'obra. I també sincer, com vaig dir ja in situ. La veritat és que en sentir un discurs tan laudatori m'hauria d'haver entrat vergonya, i m'hauria d'haver enrojolat. Però, com diu ma mare, la meua vergonya era verda i se la menjà un burro, i com que a més tinc les galtes rogenques de natural, ni una cosa ni l'altra. Després em tocava a mi. Bé, qui em coneix ja ho sap. Vaig dir el que volia, com sempre, fent ús de la ironia i de l'humor. Crec que no em vaig fer massa pesat. I la cloenda, a càrrec de l'alcalde, Enrique Girona, que posà la nota protocolària i d'orgull local. Em sembla bé que ho fera. De fet, jo també vaig agranar cap a casa en escollir els fragments per exemplificar les intertextualitats, triant-ne un d'Àlan Greus i un altre de Josep Lozano.
En definitiva, satisfacció absoluta. Bé, gairebé absoluta, perquè fallaren dues cosetes. La primera, que després de la presentació vaig haver de signar bastants exemplars, i quan vaig eixir a la picadeta no m'havien deixat ni una oliva. Gent de la cultura i tot el que volgueu, però tiren gola avall tot el que els posen al davant. I l'altra errada: no tinc ni una sola foto de l'acte. Imperdonable. Confiava que algú en faria i podria encapçalar aquest post amb una imatge. Però no és possible. Què hi farem!