dimarts, 3 de juny de 2008

VIDES EXEMPLARS 7 / LLUIS VICENT ARACIL


Abans de res, vull deixar clar que admire l'obra de Lluís-Vicent Aracil, sens dubte el més gran sociolingüista del domini català, tot i que entre en aquesta galeria d'emèrits per la seua personalitat que jo titllaria d'inclassificable.

El naixement de la Sociolingüística a la dècada dels 50, cau directament dins del període franquista. La repressió inicial del règim fa que fins a mitjan dècada següent siga del tot impossible l’aparició de cap estudi sociolingüístic en català. La relaxació política que es viu a partir dels 60 fan possible el naixement de la disciplina a casa nostra.

Podem assenyalar dos centres d’innovació sociolingüística en aquest període, l’un situat a València i l’altre a Barcelona. Sens dubte però, el de València és, en principi, el més important i el que més aportació ha fet a la configuració de la sociolingüística catalana.

El nucli inicial de València estava format per Lluís-Vicent Aracil i Rafael Ninyoles, als quals se sumaren posteriorment autors com Vicent Pitarch, i estava fortament influït pel pensament de Joan Fuster. Conceptes com conflicte lingüístic i normalització lingüística, avui universals, van nàixer de la ploma d’Aracil. L'obra d'Aracil és vastíssima, però es troba disseminada en nombroses miscel·lànies, conferències, publicacions periòdiques i llibres. S'hi troben treballs que abasten pràcticament tot l'espectre sociolingüístic, però a hores d'ara la classificació sembla impossible pel caos compilatori i per la nul·la voluntat de l'autor d'aclarir absolutament res. Entre les obres sistematitzades, podríem destacar El bilingüísme com a mite i Papers de sociolingüística.

Però ara ve el més interessant: l’eclecticisme d’Aracil el porta a finals de la dècada dels vuitanta (concretament el 89) a declarar que deixa la Sociolingüística i a abandonar efectivament la universitat, no sense abans blasmar i insultar els companys de disciplina, per dedicar-se a "la Sociologia estricta" (sic). A més d'això, segons diuen, comença a flirtejar amb l’extrema dreta local, fins que el seu mestratge es difumina, si més no en els àmbits acadèmics. Als anys 80, quan jo estudiava la carrera de Filologia, Aracil era la referència obligatòria en qualsevol estudi sociolingüístic mínimament documentat, i actualment em sorprenc quan constate que als estudiants que ixen de la facultat no els en sona ni el nom.

Aracil doncs, s''ha convertit en una mena d'enfant terrible de la Filologia catalana, però el fet d'estar enfrontat amb molts cercles i personatges no pot impedir de valorar la seua obra com una aportació cabdal no només a la Filòlogia catalana, sinó a la Sociolingüística internacional.

Darrerament sembla que només dirigeix uns simpòsiums de Sociologia que se celebren a València, Barcelona, Morella i Cullera. L'última referència empírica que tinc d'ell és de fa sis o set anys. Tornava jo de Barcelona amb el Talgo, i justament em va seure al davant. No vaig gosar de dir-li res, tot i que hi vaig estar temptat. Era tot un espectacle veure un senyor d'una edat provecta amb uns pantalons arrapats al cos, una caminsa de quadres estil llenyataire, un cordó amb puntes metàl·liques tancant-li el coll, unes botes camperes amb puntera, i, el més sorprenent, un barret de cow-boy certament cridaner que no es va traure en tot el viatge. Vaig pensar si feia el trajecte València-Barcelona o si estava en la línia Dallas-Oklahoma, però finalment vaig decidir que un home com l'Aracil vist com li ve de gust on li ve de gust.

Si voleu saber-ne més, podeu consultar la seua pàgina personal, http://www.terra.es/personal2/xberna/aracil.htm#bibliografia, tot i que jo m'hi he passejat i no he tret res a carregador: et porta d'un lloc a un altre sense que pugues traure'n l'entrellat. Com l'Aracil d'avui dia, al cap i a la fi, tot i que del de la primera època s'ha de llegir absolutament tot.

5 comentaris:

David ha dit...

Jo he sentit conferències d'Aracil a la seua etapa maleïda i el trobe tan suggestiu o més que abans. El problema que ha tingut -no t'ofengues- es atrevir-se a pensar per si mateix i trair la tribu sacrosanta nacionalista, per la qual cosa ha sigut anatematizat i silenciat. I, per cert, no tergiverses amb això de l'extrema dreta: l'únic que ha dit Aracil és que els valencians tenim dret a dir-li a la llengua com ens parega adient, que les llengües no tenen noms científics, i que, cite, "el nacionalisme català mena a la bogeria". Fins una altra.

ginjol ha dit...

Estimat David.
Crec que estem d'acord en més coses que tu no penses. D'entrada, hauràs llegit al començament del post que l'admire, l'Aracil, i en el desenvolupament, dic (denuncie, si m'ho permets) que no entenc que haja estat institucionalment silenciat per les seues discrepàncies. Pel que fa a la matisació de la segona frase, no m'ofenc en absoulut. I quant a la meua "tergiversació" sobre l'extrema dreta, dues puntualitzacions: d'entrada introduïsc un "segons diuen" que d'alguna manera suggereix que no en tinc un coneixement de primera mà. I, en segon lloc, la galanteria amb l'extrema dreta no va per on dius (que els valencians tenen dret a dir a la llengua com els parega més adient), sinó pel fet que Aracil va estar temptejat per un sector molt determinat perquè abraçara sense embuts el secessionisme lingüístic, cosa que, per sort, no ha fet (i m'han parlat de contraprestacions fabuloses; però ja et dic que parle d'oïdes i no en puc dir res sobre la veracitat). Que les llengües no tenen nom científic... Home, és cert. Però et posaré un parell d'exemples. Segons les lleis del Brasil, la llengua del país és el brasiler. La comunitat científica internacional no dubta d'anomenar-la portugués (exclusivament portugués) i d'incloure els molts milions de brasilers com a lusòfons. A Moldàvia, es parla romanés. En una de les aberracions més grans de la història de la lingüística, les autoritats soviètiques no només negaren la filiació de la llengua que parlaven els moldaus, sinó que, a més, passaren a escriure-la en l'alfabet ciríl·lic, per diferenciar-la tant com pogueren de la que es parlava a l'altre costat de la forntera! La romanística internacional, en canvi, considera els parlants del que oficialment és "moldau" com a parlants de romanés. Extrapolant, no és difícil entendre que, independentment del nom que habitualment (i fins i tot legalment) reba una llengua, és la que és, i en els cercles científics reba només un nom per evitar amfibologies absurdes. Per tant, caiga la pedra d'on caiga, català. Quant a la tribu... Et recomane que lliges aquest post (http://vistaparcial.blogspot.com/2008/02/una-llengua-autoreferencial.html) d'un bloc interesantíssim, el del meu amic Tobies Grimaltos (amb un comentari meu que et pot aclarir més encara la meua postura). I no ho faig més llarg, perquè després de rellegir el magnífic text de Tobies, tinc por que m'estire les orelles per tornar a caure en l'absurda funció metalingüística del llenguatge.
De tota manera, per si no te n'havies adonat, aquestes vides exemplars tenen una finalitat més lúdica que no pas científicodescriptiva, i si has conegut l'Aracil darrerament no em negaràs que és un personatge certament eclèctic i digne de figurar en aquesta galeria de personalitats peculiars.
Una abraçada.

Anònim ha dit...

Jo també he anat a conferències de l'Aracil de la segona etapa i està com una cabra

Ivan

Anònim ha dit...

L'Aracil va tenir problemes a la universitat de Barcelona, on treballava. Vull dir problemes personals amb companys de departament.A més a més,no li van renovar el contracte i,en morir sa mare, sembla que ningú no li va donar el condol.D'aquí ve,al meu parer,la seua conversió amerada pel desengany produït després de molts anys de govern de CiU.
Ara que hi pense...Per què no es cita en la bibliografia de cap llibre de sociolingüística estranger? Per què ningú no reedita els seus llibres?

mmmhhhhhhh ha dit...

Jo el vaig tenir de professor de socilingüística al 86/87: possiblement, el millor mestre que vaig tenir en tota la carrera. Vaig ser més d'una vegada a casa seva, i amb ningú més he tingut tal sensació de ser davant d'una persona genial. Si encara fa seminaris, sens lloc a dubtes m'interessaria anar-lo a sentir, pensi el que pensi avui dia sobre això o allò, perquè estic convençut que serà raonat i carregat d'arguments... i que em farà pensar... que potser és el que més vaig apreciar en les seves classes. Ah, i si te'l tornes a trobar al tren, no et tallis, parla-li, i si tens sort i engega, para bé l'orella!
Per cert, fumava Ducados, Sombra i uns purets, tot combinat... he he he, quin crack.