dimarts, 13 de maig del 2008

VIDES EXEMPLARS 6 / SANTIAGO RUSIÑOL


Després de cinc vides exemplars dedicades a personatges que més aviat no em feien el pes, avui toca el torn del meu admiradíssim Santiago Rusiñol.

Es podria resumir molt dient que Santiago Rusiñol i Prats (Barcelona, 1861 - Aranjuez 1931) era artista. Pintor, actor i escriptor del ram que es demane (narrativa, teatre, poesia...), l'únic pal que no dominà va ser la música. Però per això va fer amistat amb Enric Morera, el qual s'encarregà de fer-li de compositor i intèrpret sempre que ho va necessitar. Fill i nét d'una família d'industrials tèxtils provinents de Manlleu, va decidir el que pertocava a a la tercera generació de burgesos. La primera generació, seguint els paràmetres de la menestralia i els propietaris agrícoles, es preocupa només de consolidar i, si pot ser, augmentar el llegat dels avantpassats. En canvi, la primera generació nata ja al si de la burgesia, acaba amb la idea d’acumulació obsessiva de capital, i volen començar a gaudir-ne.

A partir d’aquests fets, Joan Lluís Marfany (El Modernisme, dins Riquer, Coma i Molas, Història de la Literatura Catalana, volum VIII, Ariel, Barcelona. 1986), estableix la següent concatenació de fets:

a) Voluntat de gaudir el capital acumulat pels seus avantpassats.
b) La dedicació a l’art és una forma de fer-ho.
c) Això provoca friccions amb la seua pròpia classe, que considera l’art una ocupació poc digna.
d) Els artistes intenten contrarestar-ho entronitzant la figura de l’artista i ponderant l’art per l’art.
Heus ací que, amb quatre passes, hem arribat al Modernisme, un moviment que Joan Fuster (Literatura Catalana Contemporània. Curial, Barcelona, 1988) defineix com "tan heterogeni que pot ser considerat incoherent i contradictori. Més que unes propostes estètiques comunes, el moviment té un sentit programàtic de transformar la literatura catalana, i la cultura en general, de regional i tradicionalista en nacional i moderna. Això implica una aversió al pairalisme i el desfasament renaixentista que els portarà a acceptar indiscriminadament tot allò que siga modern pel simple fet de ser-ho". Els artistes, doncs, pretendran l’educació del gust i la sensibilitat de la societat catalana com el camí més curt per marcar distàncies amb l’Espanya decrèpita i decadent que desemboca en el desastre del 98. Això converteix l’artista en una mena de sacerdot de l’art, disposat a sacrificar-ho tot, paper que assumeix des d’un primer moment Santiago Rusiñol.
Gràcies a la posició econòmica familiar, Rusiñol viatja a París el 1889, i viu a Montmartre amb altres artistes, entre els quals els pintors Ramon Casas i Miquel Utrillo, a qui sempre va fer de mecenes. Allà es familiaritza amb el simbolisme i amb la vida bohèmia. En tornar a Catalunya, el 1892, comença a freqüentar les tertúlies d'Els Quatre gats i funda a Sitges El Cau Ferrat, taller, museu i lloc de trobada de tots els artistes del moviment. A canvi, l'avi (es va quedar orfe molt jove) només li exigeix que porte una vida ordenada i que, pel bé del negoci, no hi fique les mans. Així que es casa i té una filla. Però en morir l'avi abandona esposa i filla per encetar tot un romiatge que el porta a fer continus viatges per diversos països d'Europa i per tota la Península, viatjant, molt sovint, en carro. Anys després, ja vell, demana a la dona una reconciliació, la qual es va produir. Es bohemi incorruptible acabà els seus dies com un burgés benestant i respectable, i a més aclamat pel gran públic, que va valorar en gran mesura la seua obra més coneguda: L'auca del senyor Esteve.
Literàriament, la seua obra cabdal m'interssa ben poc. És només una concessió a la massa amb la clara intenció de rebre el calor d'uns lectors/espectadors que abans no només havia menystingut, sinó fins i tot blasmat. Però m'interessa, i molt, el Rusiñol primerenc, el dels reculls de relats Anant pel món i Fulls de la vida. Hi ha dos contes, especialment, que haurien d'estar presents en qualsevol antologia de narrativa curta: El pati blau i Gent de bé. Aquest darrer és, al seu torn, la gènesi d'una obra de teatre meritòria: L'alegria que passa. Us engresque a què les llegiu. Si algú amb gust literari està escaldat per l'amanerament, la trivialitat i la carrincloneria de L'auca del senyor Esteve, li promet que trobarà una agradable sorpresa.
En definitiva, Rusiñol entra en aquesta galeria d'emèrits per la seua condició indubtable de cràpula. Per una vegada però, es tracta d'un personatge que, per la seua qualitat com a narrador (i com a pintor!) tinc en gran consideració i estima.

2 comentaris:

Vista Parcial ha dit...

Urbà, perdona, però hi ha una errada al text. Diu: Barcelona, 1961 - Aranjuez 1931.

ginjol ha dit...

Evidentment hi ha un error, Tobies. Ja l'he corregit. Per cert, fa un tamps et vaig dir que tenia una variant d'un problema lògic, però en repassar-lo vaig veure que ja recollies tu la variant, i és per això que no t'havia dir res. Una abraçada.