diumenge, 27 d’abril del 2008

DÉJÀ VU

M'ha passat una cosa estranya. Sóc un amant dels contes orals, i quan en sent algun que m'agrada, en faig una sinopsi i la guarde. Fa uns mesos, no sabria dir-ne quants, em semblà escoltar de boca d'un company una història que tenia la seua gràcia. I dic em semblà perquè temps després, en una conversa amb el mateix company vaig retreure la narració, dient-li que me l'havia contat ell temps abans. Em jurà i em perjurà que era impossible, perquè no en sabia res, de la història que li contava, però que coincidia amb mi en el fet que el romanço tenia encant. Després he preguntat a altres amics i coneguts amb què solc parlar d'aquesta mena de coses, i tots m'han dit que era la primera vegada que sentien allò. Potser l'hauré somiat, el conte? El cas és que em vaig decidir a escriure'l com a propi. Però cada vegada que el rellegesc tinc aquella sensació que els francesos en diuen déjà vu i que científicament s'anomena paramnèsia.

M'estaré tornant boig? Espere que no, però us demane ajuda. Escric a sota el conte amb l'única intenció que algú em puga dir si l'ha escoltat o llegit abans. Evidentment no de la mateixa manera que hi apareix, perquè es tracta d'una recreació literària, però potser s'assemble molt a alguna altra història relatada o publicada que m'agradaria trobar.

Gràcies de bestreta.

DIDÀCTICA MODERNA

L’Altíssim considerà que l’avenç de la humanitat havia arribat a tal punt que potser fóra convenient de fer una pensada important. La seua visió històrica, omnímoda, li feia témer que el món tornés a sofrir una davallada inexplicable, com havia passat a l’Edat Mitjana, fosca, tenebrosa, posterior en la cronologia lineal que ell administrava però sens dubte tècnicament i ideològicament endarrerida respecte de l’esplendor clàssic. Fou per això que menà unes quantes dècades endavant el més il·lustre arquitecte, el més eixerit dels matemàtics, i el més insigne professor, per aconseguir que, com a mínim, ens quedàrem com estàvem.

Situat en el 2008, punt de la història fixat per la divinitat, l’arquitecte, espaordit, renuncià a la tasca quan li digueren que per a la magna obra que li havia estat encomanada no calia una quantitat ingent de manobres i subalterns, com exigia, perquè la feina grossa havia de ser feta per aquells gegantescs mecanos d’un groc llampant que presidien el descampat, i que les bèsties de càrrega i els traginers eren sobrers, ja que els materials serien transportats per uns aparells automòbils.

El matemàtic, espantat, desistí de portar endavant la seua missió en veure que quatre col·laboradors barbamecs se’n reien, dels seus mètodes de càlcul i anàlisi per fiar-ho tot a uns estranyíssims aparells semblants a una màquina d’escriure que només tenien un quadre amb lletres i números, mentre que els tipus gràfics i el carro superior eren substituïts per una finestra lluminosa on, com si fos per encanteri, apareixien les dades premudes al teclat.

El professor entrà a l’aula, esborrà la pissarra, i, després de fer dues palmotades amb la doble intenció d’espolsar-se la pols de guix i copsar l’atenció de la concurrència, es disposà a dictar la seua lliçó magistral a aquells alumnes que vestien de manera tan estrambòtica i portaven uns pentinats tan estrafolaris.

8 comentaris:

Anònim ha dit...

Urbà, a mi també em roda aquesta història pel cap, però no sabria dir-te on l'he sentit ni on l'he llegit. Senc no poder ajudar-te

ginjol ha dit...

Hosti, Andreu, encara ho has embolicat més! Que no deu ser un déjà vu col·lectiu? Ja veurem com queda açò.

Anònim ha dit...

Estimat Urbà, tractaré d'assajar una mena d'hipòtesi pseudocientífica per explicar l'origen d'un cas tan aparentment estrany:

" L'abnegat professor d'institut es deixà caure sobre el sofà de tons crema del menjador. El dia havia sigut dur i pesat, d'eixos que et fan replantejar-se el sentit de l'antigament noble tasca docent, és a dir, havia estat un dia qualsevol de l'últim mes.

Va prémer d'esma el botó vermell del comandament a distància, una sopor indescriptible li invaí fins perdre la consciència...

Mentre, l'aparell acompassava els rítmics bufits de l'educador amb un reportatge de l'arquitecte Calatrava ensenyant ben cofoi la seua obra més magna i més blanca a Rita i Camps. Tot seguit, el rostre seriòs del ministre Solbes ocupava la pantalla. L'ecònom reial feia malabarismes per mantenir les seues ulleres sobre el seu nasset alhora que tractava d'explicar en prosa profana complicats problemes d'enginyeria pressupostària..."

Emili Morant ha dit...

Jo no l'havia sentida, però la història paga la pena. Tu digues que és teua, i "si non é vero é ben trobatto"...

ginjol ha dit...

Vk, tu, com sempre, buscant expliccions senzilles per a les coses. És una hipotesi molt raonable.
Emili, et faré cas. Ja és meua!

RibesVal ha dit...

Per una banda he pensat si la història provenia d'algun acudit: Això era un arquitècte, un matemàtic i un professor...
;-))
Potser sí!

Però alhora he recordat un text de Seymour Papert, dins el seu llibre "The children's machine (...)" (1993), que diu així:
"Imagineu-vos un grup de viatgers del temps que ve del segle passat. Entre ells hi ha un grup de cirurgians i un de mestres. Arribarien als nostres dies per a veure com han canviat les coses en les seues respectives professions. Penseu en el "shock" del grup de cirurgians assistint a una operació en un quiròfan modern. Sens dubte podrien reconéixer els órgans humans, però els seria molt difícil imaginar que es proposaven fer els cirurgians actuals amb el pacient, els rituals de la antisèpsia o les pantalles electròniques o el parpelleig dels llums i els sons que produeixen els aparells del present. Els mestres viatgers del temps, per contra, sols se sorprendrien per alguns objectes estranys de les escoles modernes, notarien que algunes tècniques haurien canviat (i probablement no es posarien d'acord entre ells sobre si era per a millor o per a pitjor) però comprendrien perfectament el que s'estava intentant fer en la classe i, al cap de poc de temps, podrien seguir impartint-la ells mateixos."

Què et sembla, Urbà?

ginjol ha dit...

Suecanet: evidentment la fonamentació argumental és la mateixa, tot i que el text de Papert siga de caràcter assagístic i no narratiu. La troballa em sembla fantàstica, com calia esperar d'un home tan ben documentat com tu. Però mira, què vols que et diga? Emili m'ha convençat: el conte és meu! I ara ja de tots vosaltres, és clar.

Anònim ha dit...

M'agrada aquesta història! No l'havia sentida mai, però m'agrada molt.