Entre les meues lectures adolescents, una de les que més em va impactar fou Los santos inocentes, de Miguel Delibes. Després Mario Camus en va fer una meritòria adaptació cinematogràfica. En la pel·lícula, les magnífiques actuacions de Paco Rabal, Alfredo Landa, Terele Pávez i Juan Diego afaiçonaven una obra d'indubtable qualitat. Em resultà especialment commovedor un primer pla d'Azarías (Paco Rabal), el qual, amb un somriure beatífic, cridava la seua milana bonita, pràcticament l'única cosa de valor que havia tingut en la seua vida. En general, l'obra és una denúncia del caciquisme que dominà (que domina encara?) la vida rural fins ben entrat el segle vint. Quant a l'empatia, tant Delibes com Camus fan un extraorinari treball per tal de ponderar els valors senzills dels explotats (i oprimits) i denunciar l'actitud intolerable dels explotadors (i opressors).
La meua última novel·la, que es diu Plagis i es publicarà el proper mes de setembre, fa honor al seu nom: hi afuselle alguns altres autors. I a més ho dic i ho confesse a la nota final. Entrats en la dinàmica, em sembla haver trobat un filó inesgotable. No cal que m'escalfe el cap buscant trames originals. A partir d'ara em limitaré a copiar el que han fet altres, mascarant-ho de manera que ningú no se'n puga adonar. Ara mateix estic immers en un plagi de la novel·la de Delibes. Per disimular, en lloc de prendre part pels desgraciats, prendré part pels poderosos. En lloc de situar l'acció en un ambient rural, la situaré en un ambient urbà. Els protagonistes, en lloc de ser el masover d'un cortijo extremeny i el seu cunyat disminuït, seran una estrella mediàtica de la radiofonia que dóna suport a la carrera d'una senyora pija i fatxa aficionada al golf que entre hoyo y hoyo es dedica a fer política. Els protagonistes, en lloc de Paco i Azarías es diran Federico i Esperanza, i l'expressió que de tan repetida donarà cohesió al text no serà milana bonita, sinó una cosa semblant a que España se cae a pedazos por culpa de rojos y separatistas. El que no tinc molt clar encara és el títol. Vull que tinga alguna similitud amb el de l'obra matriu, però no sé si al final em decidiré per l'antítesi i es dirà Losantos culpables, o si més aviat tiraré per la paranomàsia i finalment es dirà Losantos indecentes.
Entrades
5 comentaris:
Urbà amb molt de dolor, t'aconselle que "zapatero a tus zapatos" perquè amb un trama com la que ens contes, què vols que et diga? Passant-te al relat de por i de ciència-ficció (amb uns personatges tan desdibuixats i mesquins) no sé si te'n sortiries.
Però ja ficats, què et sembla aquest títol:
"La esperança, verde y sandonguera, posada y consuelo de todos los santos"
El títol em sembla magnífic, però una mica llarg. No sé: Losantos indecentes em sembla que és el que millor resumeix la trama (mai millor dit, això de trama)
je, jeeeeeeeee, MAGNÍFIC!
Compte que no et surti una novel.la de terror
Jesús, segurament serà una barreja de terror i política-ficció. I ves amb compte que la pròxima obra que copiaré serà el teu Postres de músic. El títol el tinc clar: Pindoletes de literatura delicatessen. És broma, però el recull de contes (o no ho és, per allò del lligam final?) m'ha semblat senzillament magistral.
Publica un comentari a l'entrada