I MIRA QUE M'HAN DIT VEGADES QUE NO EM CLAVE EN POLÍTICA

Dissabte vaig estar a l'Alcúdia, al sopar que posava punt i final al Mes de les Lletres. La iniciativa (magnífica) del Bloc de Progrés Jaume I té onze anys d'antiguitat. Sota el guiatge d'un incansable Ricard Abellán i un grup d'irreductibles, s'organitzen xarrades d'escriptors als centres educatius del poble, contacontes, i altres activitats per promoure la lectura. I per promoure-la en la nostra llengua. Al sopar, que porta per nom Taula de les Lletres i els Menjars (o a l'inrevés, que ara no me'n recorde) s'homenatja un personatge insigne. Aquest anys li ha tocat a Joan Francesc Mira. Parlaren Josep Millo, que va fer de presentador del sarau (li vaig tornar a recordar allò de la contracrònica i ja hi ha una paella pel mig), Francesc Martínez Gallego (impressionant demostració d'erudició i d'una loquacitat pròxima a la pirotècnia verbal), que va glossar la vida i els miracles de Mira, i l'homenatjat. No us contaré pas com va rodar la cosa, perquè us ho podeu imaginar, i aniré directament al gra.

A més de Martínez Gallego, que va intervenir directament en l'acte, hi havia una representació ben nodrida del PSPV local, amb l'alcalde Robert Martínez al capdavant. No semblava saber-los greu que el saló fóra presidit per una immensa quatribarrada, ni que s'homenatjara una persona que ha optat públicament per una formació política diferent (Mira ha estat cap de llista del BNV per Castelló), ni que allà es diguera català per referir-se a la llengua, ni que els comensals que els envoltaven foren sense excepció gentola catalanista i poc recomanable. He dit que tot això no els importava, i m'he quedat curt, perquè més aviat ho fomenten en altres actes organitzats per l'agrupació local del seu partit. I a més d'això governen. I al meu entendre governen bé. I arriben les eleccions i arrasen. Majoria absoluta des de l'inici de la democràcia, en un poble que sociològicament no és massa esquerrà. El meu, històricament, ho és molt més, i ara per ara mana el PP.

Canviem l'escenari: al País Valencià, la política ambigua dels socialistes per intentar guanyar alguna papereta electoral de la caverna blavera, que ni els ha votat mai ni els votarà, els fa perdre un sac de votants progressistes i nacionalistes. Malauradament, aquests no voten altres opcions, i directament es queden a casa, per allò del bipartidisme. I també hi ha arrasada electoral, però en aquest cas del PP.

Tornem a canviar (tornem a ampliar) l'escenari. El PSOE, des que guanyà les eleccions, havia encetat un programa subtil per desfer-se dels borregots reaccionaris que tenia al seu si: Paco Vázquez exiliat com a ambaixador al Vaticano; Rosa Díaz menystinguda i deixada de banda fins a tal punt que ha abandonat el partit i n'ha format un altre; Rodríguez Ibarra anunciant la seua jubilació; i Bono fora de la política després del pas (marcial) per Defensa, numeret de la medalleta inclòs. Magnífica estratègia: desfer-se del que fa nosa per a un projecte que s'endevinava més progressista. Però hem tornat a ensopegar amb Bono, proposat com a pròxim president del Congrés. Després de cagar-los la cara (perdoneu l'expressió, però ha fet exactament això) en no voler presentar-se a l'alcaldia de Madrid una vegada s'havia feta pública la proposta, ara el conviden a encapçalar la llista per Toledo, convençuts que arraparà vots conservadors de Castella-La Manxa al PP. Potser. Diuen que les eleccions estaran molt igualades, i que un parell de diputats per ací o per allà seran vitals. Potser, també. Però a la llarga és mala política.

El PP, tret d'algun grupuscle marginal, aglutina tota la dreta: centristes moderadament esbiaixats, liberals, cristiano-demòcrates, dretans sense embuts, molt dretans sense menys embuts encara (fatxes irreductibles, falangistes, tardofranquistes i altra gent de mal viure) i també molts ignorants que veuen Canal 9 o Telemadrid i es creuen els discursos triomfalistes de Camps i Agirre (sense u després de la ge, que el cognoms és basc encara que el porte aquest personatge de tan rància espanyolitat). I jo em pregunte: és possible una concentració de vots d'esquerra semblant al que passa a l'altre costat de l'espectre polític? Tot depén del PSOE, que és sens dubte el pal de paller. Al meu entendre, amb Zapatero, Fernández de la Vega, Perelló, Signes, Martínez Correcher, Martínez Gallego, i d'altres, sí que és possible. Amb Bono, Vázquez, Ibarra, Pla (aquest no per dretà, sinó per manifestament inepte), no és possible. Que se'n vagen al partit de Rosa Díaz, que per a això l'han fet, i amb una mica de sort encara els robaran uns vots al PP.

Alguns, propers als meus postulats polítics (eclèctics, per altra banda, però allunyats de la dreta), diuen que els dóna exactament igual que mane el PSOE o el PP. A mi no em dóna igual. Almenys al País Valencià, on el bipartidisme és tan clar que no hi ha opció a una altra cosa: carn o peix. I encara em donaria menys igual si el PSPV encabira al seu si tots els matisos del progressisme i es desfera de tots els matisos de la reacció: carn sense os (o peix sense espina) amb una bona guarnició.

Un darrer apunt. A l'Alcúdia no es presenta el BNV. Gent que abans militava a les files nacionalistes, o hi simpatitzava, acabaren per presentar-se amb el PSPV de Celio Crespo o de Francesc Signes com a independents, i al final han acabat diluint-s'hi. És allò més natural quan la casa de lloguer que t'acull és tan confortable. No vols fer-te'n una altra, sinó comprar la que habites i, si de cas, intentar decorar-la al teu gust. I, ho recorde una vegada més: a les eleccions, arrassen.