TOPONÍMIA (PARDA)

Avui el títol del bloc és més cert que mai. Estic més content que un gínjol. Eufòric, en diria. El perquè de la cosa ja és públic, però no vull esbombar-ho jo. Ho deixaré per a demà. A més, en l'últim apunt havia promés parlar de toponímia i ho compliré.

Com deia l'altre dia, la traducció castellana del topònim de la Vila Joiosa té una certa barreja espúria. S'ha fet per similitud lexicofonètica, sense tenir en compte el significat del sintagma. En realitat s'hauria de dir Villalegre, si no fóra perquè els topònims, com a norma general, no s'han de traduir.

La Toponímia és la disciplina que s'encarrega dels noms dels llocs, bàsicament per fixar-ne l'origen després d'una anàlisi. A mi m'agrada específicament la Toponímia Parda, que consisteix a esbrinar per què un indret té un nom determinat, però sense cap mena d'estudi previ: senzillament, inventant-se'l. En realitat és un joc, però ho passe d'allò més bé. Sovint les conclusions són delirants (i hilarants).

L'encarregat (o encarregats) de traduir alguns topònims valencians al castellà també devia delirar bastant. La comarca de la Marina Baixa, on és la Vila Joiosa, és certament prolixa en aquesta mena de desgavells. No molt lluny de la capital hi ha l'Alfàs del Pi, que en la llengua veïna ha passat a Alfaz del Pi. És a dir, l'alfàs, provinent de l'àrab i que segons Coromines significa camp sembrat, ha passat a una forma castellana absurda, mentre que el Pi, fàcilment traduïble, s'ha quedat en la llengua original. A la vora mateix hi ha el Racó de l'Oix, que per obra i gràcia de l'adaptació a llengües exòtiques ha passat a Rincón de Lois, com si el paratge costaner haguera esdevingut una botiga de pantalons texans entaforada en algun angle ígnot. La localitat on està el lloc que porta aquest topònim menor és Benidorm, que, miraculosament, no ha esdevingut Beniduerme (potser perquè no els quadrava la be inicial), tot i que la pronúncia forana sol convertir el poble fonèticament en benidor, com si fóra un precedent del desarrollismo dels 60 per a futurs Marinadors i Paelladors (així, tot d'una tirada).

Deixant de banda la Marina Baixa, el hit parade de disbarats toponímico-traductius els ocupen, al meu entendre, dos pobles: la Torre de les Maçanes, al qual se li ha perpetrat la traducció castellana de Torremanzanas (sic), i la Font de la Figuera (nom preciós), que passa a ser Fuentelahiguera (nom abjecte).

I ara arribem a la qüestió controvertida: s'ha de traduir els topònims? Crec que no. Els castellans, però, ho fan sistemàticament, i addueixen que també en català es fa. En canvi, el paral·lelisme és inviable, per asimètric. L'adaptació al català de topònims d'indrets que cauen fora del nostre domini lingüístic es redueix a llocs propers amb què s'ha mantingut un contacte continuat (Osca, Conca, Saragossa, Terol) o a d'altres de llocs emblemàtics d'abast universal que són comunament adaptats a totes les llengües (Londres, Nova Iork, Milà). Però no diguem Burgs, ni Tollet, ni Ciutat Reial, sinó Burgos, Toledo i Ciudad Real. El cas del castellà és ben diferent, perquè en aquesta llengua s'han adaptat PRÀCTICAMENT TOTS els topònims aliens, bé siga fonèticament (Alginet o Algemesí amb jota castellana; Mogente), ortogràficament (Picasent), per procediments lexicoxemàntics (Torrente) i fins i tot, per analogia morfològica, alguns mots sense significació (Alberique, Carcagente). D'aquesta dèria mutant només s'han salvat alguns topònims (molt pocs). Per sort, el Saler no és el Salero ni Cullera ha passat a Cuchara, perquè si no, resseguint la costa completàvem el parament de la llar.
Per acabar amb l'exemple que solc posar als meus alumnes: si anem al Vicente Calderón, antic Manzanares, a veure un concert de la Niña Pastori, diem exactament això, i no que hem anat al Vicent Paellot, antic Pomerals, a veure un concert de la Xiqueta Ramaderi.
Doncs això: amb el bon ús, benevolència; amb l'abús, tolerància zero.