Encert de ple. Ahir comentava que la dotació extraordinària del Premi Ciutat d'Alzira feia pensar que s'hi haurien presentat totes les patums. Ha guanyat Isabel-Clara Simó. I justament ho ha fet amb l'obra la sinopsi de la qual em recordava la pel·lícula León y Olvido i el Nis de No emprenyeu el comissari. Glups! No sé per què, però em sonava el nom de l'alcoiana com a possible guanyadora. I us ben jure que no tenia cap mena d'informació. Ni tan sols sabia si s'havia presentat al premi.
Ara però voldria parlar de les similituds amb pel·lícules i altres novel·les. I avançaré que no desmereixen en absolut cap obra. Fa un temps (bastant) llegia una entrevista amb un crític que deia que, com a jurat habitual de certàmens literaris, es veia obligat a llegir un munt d'obres banals, prescindibles, tòpiques i avorrides (la cursiva indica que són paraules textuals seues), la majoria de les quals versaven sobre els mateixos temes: un triangle amorós; una història de la guerra civil; un escriptor sense idees; un argument basat en la joventut i infantesa de l'autor; una mort accidental al voltant de la qual es bastia la trama; una psedobiografia; un dietari... I la llista seguia. No em vaig poder estar de fer-me amb la seua adreça de correu electrònic. Li vaig escriure i li preguntí si podia confegir cap història que tinguera algun tema que no convertira la cosa en banal, prescindible, tòpica i avorrida. A més, com que veia l'home realment angoixat, li vaig proposar una solució als seus problemes existencials: que no fera mai més de jurat. Sens dubte, seria més feliç. No vaig rebre cap contestació al meu mail. Què hi farem!
Tornem a la Simó. Una guanyadora de prestància, sens dubte. Espere amb impaciència la publicació de la novel·la. Quan vaig publicar Femení singular molta gent em preguntava si tenia alguna cosa a veure amb el Dones d'Isabel-Clara. Els deia que sí: que tots els contes eren protagonitzats per una dona. I què? En aquest cas, per sort, hi ha hagut unanimitat: ningú ha trobat cap concomitància inconfessable amb Dones o amb qualsevol altre recull de contes, tot i que amb aquest nexe d'unió en deuen haver un sac.
Us confessaré també que m'encanten les escultures de Boix. En tinc algunes, però me les enginyaré per intentar fer-me amb una altra. Una de molt concreta. És un avís. O una amenaça per a jurats com el crític d'abans.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Entrades
5 comentaris:
Ho dubtaves que guanyaria la Simó?? Has estat massa benevolent (i s'entén, perquè t'ha publicat Bromera), jo, com que no escric puc ser més directe i sincer: hi havia massa pasta perquè els de Bromera arrisquessin: era cosa de 2 , la Simó o el Torrent. En fi, ja se sap: al P Valencià teniu els dos mediàtics (aquests dos que he esmentat), bastant fluixots, els mitjanament desconeguts que escriuen molt bé (Bodí, Cucarella, Usó, Olivares...), i els dignes i amb un futur que m'apassiona: (m'he llegit FEMENÍ SINGULAR i crec que tu ets aquí). Quan hi ha tanta pasta la cosa està entre els dos primers. Comodín del 50 por ciento.
Hola anònim. Ja m'està bé això de "digne amb un futur que apassiona". Pel que fa als mitjanament desconeguts que escriuen molt bé hi estic d'acord en tres. L'altre no m'agrada gens. Però a més afegiria en aquest grup un munt d'escriptors: Vicent Escartí, Silvestre Vilaplana, Esperança Camps o Àlan Greus serien referències imprescindibles, i me'n deixe un sac. Crec que oblides un grup: els que són molt coneguts i venen bastant, però no tant com Simó i Torrent, format per Lozano Lerma, Quico Mira, Josep Franco i potser algun que em deixe. I un fenòmen emergent que ha venut molt, escriu de fàbula i ja veurem finalment en quin grup cau: Manuel Baixauli. Els més rendibles comercialment són la Simó i el Torrent, això són matemàtiques pures. Que siguen fluixots ho deixaré en l'aire: per a mi, un és molt irregular (coses molt bones, passables i prescindibles) i l'altre digne, sense més. Quant al fet que siga benevolent amb Bromera, no hi puc estar d'acord, i menys amb el fet que siga perquè he publicat amb ells (i espere tornar a publicar: és sens dubte l'editorial més forta del País Valencià i a Catalunya no ens donen bola, als "dignes amb futur que apassiona"). Simplement el comentari no és crític, ni amb els editors ni amb els escriptors, sinó més aviat descriptiu. Però et contaré una anècdota. En un sopar de lletraferits al qual vaig assistir convidat, un "escriptor" va atacar vehementment Bromera dient que només volia vendre llibres. Mon pare és botiguer: té una drogueria. I s'ha passat la vida intentant vendre com més lleixiu i més detergent millor. Sempre ha pretés fer negoci, obertament, sense amagar-se'n. Però no per això ha deixat de contribuir a què les cases del poble estiguen més netes i siguen més higièniques.
Caram, quina discussió més curiosa que porteu!!! En fi, com m'agradaria saber quin dels tres que ha apuntat l'anònim és el que no t'agrada. Però crec que es pot deduir fàcilment.
Per cert, nop heu esmentat un altre escriptor immens (no sabria dir en quin grup posar-lo, heu garbellat tant que es fa difícil), Vicent Pallarès, no has llegit res d'ell?
Ah! Jo també he llegit Femení singular i crec que tens futur. A continuar!!
boro, el que no m'agrada és... secret. De Pallarés et diré que només he llegit "Les urpes del llop". Està bé. Tinc ganes de llegir-ne d'altres. Promet fer-ho aviat. A veure si aprofite les vacances de Nadal.
jo també he llegit LES URPES i em va agradar molt. N'he llegit un parell més: EL PES MOSCA (són relats breus, en té un d'un terrorista que és molt bo), i una novel·la difícil d'encasellar, L'HEREGIA AMAGADA perquè és com una mena de falsa novel·la històrica, és a dir, amb un rerefons històric que només és un pretext per relatar la història.
Jo també seguiré el teu consell i llegiré Baixauli.
M'agrada molt açò dels blogs, intercanvi d'idees i propostes de lectura sense cap mena de filtre mediàtic. Estarem en contacte.
Publica un comentari a l'entrada