QUIN EMBOLIC

Dilluns al matí (molt al dematí; encara no són les set). Torne a la rutina setmanal. Però abans m'agradaria aclarir tot un batibull que em roda pel cap. Són fragments inconnexos de coses que he contat ací els darrers quatre o cinc dies i d'altres que no he contat. Per un costat estan les elucubracions al voltant del guanyador (guanyadora) del Ciutat d'Alzira de Narrativa. Per un altre, la crònica, la contracrònica i la recontracrònica de l'acte de lliurament que he llegit a Tirant al cap i a Tirant a fotre. Per un tercer, encara, el relat del mateix acte que m'ha fet un espia infiltrat que tinc a sou des de fa un temps. I aquest darrer romanço, al seu torn, enllaça directament amb un comentari fet ací mateix sobre la Literatura Infantil i Juvenil (Literatura i marges difusos). Difícil de pair, tot plegat. Anem a veure si podem traure'n l'entrellat.


A tots els fòrums citats s'esmenta el poc (el nul) interés mostrat per la gent que ens governa i per la televisió que hauria d'acomplir la tasca de fer present el valencià als mass media. Ja sabem com funcionen els uns i els altres (al cap i a la fi són els mateixos). A Tirant al cap, a més, es vessa també una crítica sense embuts, amanida amb alguns comentaris i alguns contracomentaris en els quals jo mateix he participat amb una aportació irònica, sobre el tractament de la notícia feta per mitjans en teoria afins (no us escalfeu el cap: Vilaweb, que fa la següent cobertura de la notícia). Molt breu, la ressenya, i a més circumscrita al premi de narrativa, sense dir absolutament res dels dos premis de LIJ, del d'assaig, del de divulgació científica i del de teatre. Immediatament faig autocrítica, i m'adone que jo tampoc no n'he fet esment (glups). I ací enllaçaríem amb el referit de l'acte que em va fer l'espia que hi tenia infiltrat. Segons em va dir, els parlaments de premiats, regidors, responsables editorials i empresarials van ser correctes, en tots els casos. Però un en concret, el de Sierra i Fabra, va ser senzillament magistral.

M'agrada com escriu el Sierra i Fabra. M'agrada molt. I als meus alumnes els agrada també (cosa difícil, perquè sovint tenim gustos incompatibles). De la resta de premiats obviats en el meu comentari anterior, només conec (literàriament) el Victor Labrado, qui, com molt irònicament apunta Enric Lluch, fa un temps que sembla haver perdut el Gómez pel camí. Però, on vull anar a parar, en definitiva, és al fet que es dóna ben poca importància (jo el primer; mea culpa una altra vegada) a la literatura adreçada específicament a un públic no adult, fent bons aquells sketchs de Martes y 13 en què, tot parodiant Gloria Fuertes, llegien fragments suposadament literaris farcits de tòpics i rodolins facílíssims justificant-ho amb la frase "es pa los niños".
És ben difícil escriure per a xiquets, per a joves o per a qualsevol públic específic, perquè suposa una restricció creativa que no tothom sap conduir. Jo no ho sé fer. I ho he intentat algunes vegades. És per això que admire la gent que se'n surt, i més encara si la resta de lectors que no pertanyen al segment-tipus gaudeix també de la lectura. Trobareu aquesta idea més desenvolupada a Literatura i marges difusos, abans esmentada.

PD: si algú em demostra que ha llegit el missatge complet i els quatre que hi enllace, li pujaré la nota (i no parle només dels meus alumnes). I si algú aconsegueix que Josep Millo deixe de passetjar el nét una estoneta i faça la recontracontracrònica li pose Matrícula d'Honor.