LITERATURA I MARGES DIFUSOS

És diumenge al matí, i com que tinc més temps solc fer una repassada exhaustiva als blocs que m'interessen. A Tirant al cap m'entretinc llegint coses relacionades amb la literatura infantil i juvenil (LIJ), a més d'assabentar-me que l'amic Enric Lluch ha guanyat un premi (un altre, sí), el de Torrent. De seguida punxe l'enllaç per anar a l'altre Tirant (a fotre, en aquest cas), però encara no hi ha res. Decidesc fer un comentari respecte de la LIJ, però el meu fill es desperta i ho he de deixar per a la vesprada.

Després del cafenet, el xiquet dorm novament. Torne a l'ordinador, punxe el Tirant a fotre i ja hi apareix un comentari de la notícia (de cultura) barrejada amb altres (d'incultura i postcultura). Interessant, i per a pensar. Però continue capficat a fer el comentari que m'havia proposat aquest matí.

No ho recorde exactament, però em balla pel cap que va ser a Miquel Batllori, en una entrevista que li va fer Mònica Terribas a "La nit al dia", a qui vaig escoltar una màxima amb la qual m'identifique: "el mot literatura suporta molt malament els cognoms". Qualsevol tipus de cognom, afig jo, faça referència a l'edat dels lectors potencials (infantil, juvenil, per a adults), a la temàtica (d'aventures, de misteri, romàntica, negra...) i, fins i tot, a la llengua en què està escrita (catalana, espanyola, anglesa, etc.). Les etiquetes, és evident, existeixen, i potser fins i tot siguen pertinents. Però també és cert que, excepte en el tercer cas, els marges són ben difusos. I és això, precisament, el que a mi més m'atrau: els marges difusos.

Què entenem per LIJ? En principi fa referència a dues coses diferents. Per un costat, a la literatura feta per xiquets i joves. Per un altre, a la literatura escrita per ser llegida específicament per infants i joves. La primera és de consum pràcticament intern (l'escola dels autors, pares, avis i altres parents), i molt rarament sol ultrapassar els límits locals. Potser caldria alguna anàlisi en profunditat d'aquest tipus de textos. La segona planteja diversos problemes, però en parlaré només de dos:

a) Quan acaba la infantesa i comença la joventut? Quin període de temps abraça aquesta paraula tan en moda que és "adolescència"?

b) Hi ha obres concebudes per a un sector "no adult", i unes altres que tenen acceptació entre aquest públic però no estan pensades específicament per a ells.

Sé poc de les reaccions que genera la literatura infantil. Pel que fa als joves (entre dotze i divuit anys), la meua experiència docent em demostra que n'hi ha que no suporten el que s'aglutina sota l'epígraf "literatura juvenil", de la mateixa manera que uns altres són incapaços de llegir un text no adreçat específicament a lectors de la seua edat. Només un apunt: els "bons lectors" solen triar obres generalistes. Però també és cert que molts lectors de LIJ acaben sent "bons lectors". Entenent per "bons lectors" aquell que tenen assolit un hàbit de lectura.

I arribem al quid de la qüestió, a allò que volia dir des del principi: les que realment m'entusiasmen són les obres que jo anomene "híbrides". Són aquelles en què no saps si han estat concebudes per a un públic no adult o sota una aparença de LIJ hi ha una voluntat oculta d'arribar més aviat a un públic adult. Em referesc, per exemple, al Mecanoscrit del segon origen, de Pedrolo, ja citat per Tirant al cap; a Alícia al país de les meravelles, de Carroll; a El petit príncep, de de Saint-Exupéry; al Pinocchio de Collodi (ho escric en italià no només per pedanteria, que també, sinó especialment perquè la forma habitual en català és una adaptació aberrant de la traducció castellana); i, si m'ho permeteu, també a l'Agu Trot del meu admirat Roald Dahl.

En conclusió: la literatura per a infants i joves de qualitat ha d'agradar als lectors adults, i la literatura generalista ha d'agradar a un lector suficientment madur, tinga l'edat que tinga. Però l'ambigüitat del que no és ni una cosa ni una altra és summament atractiva.