dimarts, 22 de maig de 2012

FRAGMENT INÈDIT DE "LA TRAMPA DEL DESIG"

El resultat final de qualsevol creació literària és el fruit d'un procés llarg en què el text es modifica amb el temps i el treball esmerçat per confegir-lo. El producte no sempre creix: de vegades ens veiem obligats a esporgar-lo. L'autor rebutja algun fragment, per motius diversos. Sovint és perquè considera que el passatge no té qualitat suficient. Aleshores és relativament fàcil (almenys en el meu cas) seleccionar i prémer la tecla d'esborrar . D'altres, però, el fragment és satisfactori per si mateix, però no acaba d'encaixar en el conjunt. És el cas del passatge que trobareu a sota. M'agradava (i m'agrada!), però ultrapassa de molt els límits cronològics de la història, i a més conté referències temporals explícites. És a dir, si la trama principal està situada en l'actualitat i les trames paral·leles no se n'aparten massa, aquest fragment "satèl·lit" ens remet a la meitat del s.XIX. Seguint els (savis) consells d'algunes persones que tingueren accés a l'original abans de la seua publicació, el vaig esporgar en la versió definitiva. I per a aquestes coses tinc un bloc, no? Per fer públic el que jo dic "materials reciclables". Allà va el fragment en qüestió.

Fins aleshores el contacte havia sigut estrictament sexual. La monarca s'encapritxà de Paquiro i la plèiade d'alcavots palatins s'encarregaren de posar-li'l en safata a peu de llit. Les trobades eren sempre discretes i breus, per imposició règia. Quant a la conversa, mai no havien anat més enllà dels formalismes preliminars i algun exabrupte procaç amb la veu entrenuada, si el costum ho exigia. I hem de dir el costum perquè de passió n'hi posaven ben poca, cap dels dos. Isabel, durant la còpula, mantenia una actitud majestàtica que si bé li era inherent per rang no s'adeia en absolut a la seua proverbial promiscuïtat. El torero, incapaç de defugir el compromís, es limitava a fer el que ell mateix anomenava una faena de aliño gens entusiasta. Tot i això la reina quedava ben satisfeta després de cada coit. Si el mestre tenia fama d'il·lustrat romancer i de ser poc destre en l'ús de l'espasa, al catre revocava els dos penjaments d'una sola tacada: no perdia forces per la boca i, apuntant la part més tova de l'egrègia carnadura, tirava d'ofici per clavar l'estoc fins a la bola, sense punxar mai en os.
Per necessitat, aquell aplec a finals de juliol del 1850 havia de ser distint. Paquiro estava convalescent després que el bou Rumbón  l'haguera topat a la plaça de Las Ventas. Fou en la primera faena que, seguint el costum, brindà a Isabel II, present a la llotja. Uns dies després la reina considerà que es feia obligada una visita de cortesia. Impedit el matador per a qualsevol unió venèria, es van veure abocats a un diàleg foraster fins llavors. Començaren amb els tòpics que solen sostenir aquesta mena de situacions de compromís: les ferides van bé, diuen els doctors que van molt bé, a Déu gràcies, però encara estàs molt fluix, t'has de cuidar, tin paciència que les presses porten destorbs... De seguida que acabaren els formalismes es va imposar el criteri sobirà per fer derivar la conversa cap a on convenia. La Corona buscava un importador solvent que s'encarregara de distribuir el guano del Perú per tota la península. L'anterior explotador del negoci havia gosat de donar suport al bàndol carlí en la darrera escaramussa bèl·lica. En ser descobert l'acusaren d'alta traïció i el desposseïren del monopoli de manera fulminant. Una decisió dràstica que comportà el desabastament del producte i, de matuta, una pèrdua d'ingressos substancial que calia recuperar com més aviat millor. Paquiro, que ni es donava per al·ludit ni sabia del bagatge de l'empresa, no dubtà a dir que per a comerciejar amb merda no trobarien ningú més qualificat que el seu amic Chano Quebrantos. Només escoltar el nom la reina donà la visita per satisfeta, i d'una rampellada enfilà la porta encalçada pel seguici. Tret de l'interessat, tots els presents van entendre que era un comiat definitiu. Paquiro tampoc no intuïa que l'amortització com a amistançat havia d'incloure una recompensa per haver contribuït al patriòtic objectiu de calmar el furor de l'insaciable entrecuix reial.

1 comentari:

Gínjol ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.