ADÉU, ISMAEL

Ha mort Ismael Latorre. El que esperàvem sense voler-ho des de fa un temps, s'ha esdevingut. Com a homenatge, publique la seua foto i un fragment encara inèdit de la meua novel·la La trampa del desig que descriu un itinerari molt especial d'Alginet, el seu poble i el meu. Un itinierari que ell farà malauradament aquesta vesprada per última volta. Adéu Ismael.

Riberaexpress

El carrer Empedrat és com un budell. Llarg. Molt estret per un cap; una mica més folgat per l’altre; desmanegat, en algun punt. Naix perpendicular a la via principal del poble, i acaba quan topa amb un pas a nivell. Es podria dir que comença subsidiari i mor atropellat. Trinxat, potser en fóra una definició més ajustada. Siga com siga, abans de finir serpenteja; se secciona per canviar la fesomia en cada cruïlla; muda l’amplada, com si volguera confondre el destí. Al poc que s'ha perfilat ja tomba a mà dreta per dibuixar una falç imperfecta. L’arc inacabat s’atura en sec en arribar al carrer de l’Almàssera. L’encaix amb la banda de dalt és ben confús: en lloc d’enfrontar, els dos trams es miren de gairó, com si desconfiaren l’un de l’altre, de manera que tant podríem considerar-los autònoms com parts d’un mateix tot. Potser només siguen solidaris pel nom, que no canvia. Pura arbitrarietat. El cas és que Almàssera amunt, un Empedrat més espaiós esdevé recte durant els escassos cinquanta metres que li resten per confluir desmornellat amb la Creu, una esplanada caòtica de la qual ningú no n’ha dit mai plaça. Sembla la forcadura d’un arbre esponerós que s’eixampla per poder expandir-se en quatre cimals irregulars. Cap al sud-oest, el carrer dels Escorrals se'n separa com si es tractara del braç extrem d'un canelobre. Cap a l’est, paradoxalment, s'obri pas el carrer del Nord, quasi paral·lel a l’Empedrat, com si fóra una branca que s’afigura rebel i en realitat s’humilia al terra seguint la soca mare en sentit invers. Mirant a tramuntana, el carrer del Depòsit té la voluntat septentrional que, si atenem els noms, hauria de correspondre a l'anterior. A la part de ponent, fent un nou revolt ara a mà esquerra, continua la nostra artèria original. De seguida es redreça i busca amb decisió el traçat del ferrocarril que l’ha d’estrangular. Més enllà dels rails, el barri del Calvari i el camí del cementeri semblen donar sentit admonitori a tot el viàtic anterior.

Estratègicament situat entre el temple i el fossar, el carrer Empedrat és part del viarany per on transiten els soterrars. En realitat, l'única via que completen de cap a cap. És per això que n’haurem de dir llòbrec, més que no per la sinuositat del traçat. En eixir de l’església, un seguici que anys enrere era rigorosament masculí i cada vegada es mixtura més, enfila el carrer de València, el nom que rep en aquell tram la carretera. Al poc, com si d'un embut es tractara, la comitiva ha d'alentir la marxa per embocar un Empedrat que no dóna l'abast. El tapó inicial i l'estretor que el segueix fan que s'haja de continuar el pelegrinatge amb prudència, quasi a pas de processó. Quan travessa el carrer de l'Almassera i sembla poder recuperar el ritme, la cursa es veu interrompuda de colp: és costum de fer parada a la Creu, on els més majors i els més ocupats donen el condol i tornen a buscar el recer del poble. No és qüestió d’anar tots fins al cementeri, massa allunyat per a cames desvalgudes i gent carregada d’obligacions. Acabada la cerimònia intermèdia, parents i amistats de tota la vida completen el trajecte fins als pinets intentant encalçar un cotxe fúnebre que, perduda gran part de la rècula, augmenta la velocitat com si haguera soltat llast.