XVIII TROBADA D'ESCRIPTORS AL PIRINEU

Aquest cap de setmana Solsona acull la XVIII Trobada d'Escriptors al Pirineu. Els valencians hi serem (molt ben) representats per l'amic Vicent Borràs. Fa un parell d'anys vaig tenir la sort de poder ser a Auloron, en companyia de la bona gent de l'organització i molts companys catalans, illencs i occitans. Fruit d'aquella trobada va nàixer el recull de contes Dotze bitlles i un bitllot, en català i en occità. Era la primera vegada que es traduïa un text meu a una altra llengua, i em va fer especial il·lusió. I una mica de paura, perquè quan m'enviaren la traducció occitana perquè la corregira i en donara el vist-i-plau, no sabia què fer. No cal dir que vaig contestar que em semblava perfecta (i estic segur que ho és). El conte es titula Al dau i als bous. Us en deixe les primeres línies (en català i en occità).

Bernat Espí agafa l’auricular. Una dona comença a parlar en francés. Enmig d’una al·locució caòtica només discrimina el seu nom, pronunciat de manera molt defectuosa. La resta li és inintel·ligible. Pensa que deu ser un error, o alguna nova estratègia de màrqueting. Opta per penjar. Al poc l’aparell torna a sonar. Ara s’hi fixa, en la pantalla digital. 0059... Un número estrany. Prem el botó de trucades rebudes i comprova que és el mateix d’abans. Tot i això, decideix contestar. Una veu diferent, també femenina, saluda amb un bonjour, però després canvia a un castellà bastant correcte. Explica que telefona des de l’asil d’Auloron. El resident Bernat Espí –un altre Bernat Espí, cal suposar-, ha mort. En el testament ha deixat manat que busquen els parents a Alginet, una vila a prop de València. En encetar les indagacions, una senzilla gestió telemàtica els ha fet saber que al poble esmentat hi ha algú que té idèntics nom i cognom que el difunt, i han decidit començar-hi. En definitiva, que truquen per saber si Bernat Espí, el viu, el d’Alginet, sap alguna cosa de Bernat Espí, el mort, el d’Auloron. El viu contesta que sí, parc i indecís en principi. Després afig que deu tractar-se d’un oncle seu, del qual n’ha sentit parlar tota la vida, encara que mai no l’ha conegut. Fa més de seixanta anys que el pare li va perdre la pista, però ha de ser l’enyorat tiet en memòria del qual ell va rebre el nom ara fa quaranta-dos anys.

Bernat Espí aganta lo telefòn. Una femna comença a parlar en francés. Al mitan d’una allocucion caotica sonque ne discrimina son nom, prononciat d’un biais plan defectuós. Lo demai li es inintelligible. Pensa que deu èsser una error, o qualque estrategia novèla de marqueting. Decidís de penjar. Al cap de pas gaire l’aparelh sona tornarmai. Ara i fa atencion, sus l’ecran numeric.  0059... Un numèro estranh. Apièja sul boton de las telefonadas recebudas e verifica qu’es lo meteis qu’abans. Malgrat aquò, decidís de respondre. Una votz diferenta, feminina tanben, saluda amb un bonjour, mas aprèp càmbia a un espanhòl pro corrècte. Explica que telefona dempuèi l’asil  d’Auloron. Lo resident Bernat Espí –un autre Bernat Espí, cal suposar-, es mòrt. Dins lo testament a laissat coma volontat que cerquen sos parents a Alginet, una vila a ras de Valéncia. En entamenar
las recercas, una gestion telematica simpleta los a assabentat que dins lo vilatge mençonat i a qualqu’un qu’a los meteisses nom e nom d’ostal que lo defuntat, e an decidit de començar per el. Fin finala, telefonan per saber se Bernat Espí, lo viu, lo d’Alginet, sap quicòm de Bernat Espí, lo mòrt, aquel d’Auloron. Lo viu respond que òc, brèu e indecís a la debuta. Puèi apond que deu èsser un oncle sieu, que n’a ausit parlar tota la vida, encara que jamai l’aguèsse pas conegut. Fa mai de seissanta ans que son paire ne perdèt la pista, pr’aquò deu èsser aquel quenque laguiat que per onorar sa memòria ne recebèt lo nom fa ara quaranta-dos ans.