HOMENATGE A JESÚS MONCADA

Avui fa cinc anys que va morir Jesús Moncada. Des del bloc Provisionals s'ha llançat la idea de retre-li homenatge i m'hi sume gustós. Com que el Jesús va convertir el seu poble, Mequinença, en pedra angular de la seua literatura, he triat un article inclòs dins Cabòries estivals i altres proses que en parla. Allà va, doncs.

Sempre que torno a Mequinensa, pujo al castell. La visita a la fortalesa, on el cerç comença a tintar-se de blaus mediterranis, vivifica. Una mirada circular en el sentit de les manetes del rellotge, iniciada i closa al vessant de Monegre, permet abastar un panorama espectacular. Enllà de la Mequinensa nova i del paradís ornitològic de l’Aiguabarreig, el convent d’Escarp assenyala la unió del Cinca amb el Segre. De la verdor de la vegetació de ribera i dels bancals d’arbres fruiters, tallada d’una manera implacable al mateix límit de l’horta per la frontera del secaner, sorgeixen la Granja d’Escarp, Torrent de Cinca, Massalcoreig,
Fraga… En dies diàfans, més amunt de Lleida, també visible aleshores en la llunyania, unes taques blanquinoses molt tènues anuncien els Pirineus. A l’altra banda dels turons que arreceren la Granja d’Escarp, apareix la silueta solitària de Montmaneu, observatori republicà quan la guerra civil amb el qual va acarnissar-se l’artilleria franquista. Les masses grisenques dels terraplens de les mines de lignit trenquen cap a l’est la monotonia dels ocres enlluernadors dels turons, que s’agrumollen de nou enfront mateix de  Mequinensa, a la serra de la Picarda. Més avall del pont del Segre, la fortalesa projecta la seva imatge sobre la confluència d’aquest amb l’Ebre. A l’altra banda de la serra, les muralles s’avien vessant avall i abracen
el record de la Mequinensa desapareguda. Un extrem del mur que la defensava de les fúries de l’Ebre i l’obria alhora al tràfec dels molls emergeix de l’aigua a prop del pont, reconstruït sobre les pilastres del que van volar els republicans l’any 1938, en un intent inútil d’entorpir l’ofensiva de les tropes rebels quan va caure el front d’Aragó. L’antiga ruta dels navegants, que pujaven fins a Saragossa o baixaven al delta amb els llaüts, és avui un camí tallat, una immensa plana d’aigua embassada per la presa de Riba-roja. A l’altra vora, la carretera que surt de la vila per aquella banda es bifurca. A l’esquerra, inicia la pujada de la tortuosa costa de Faió. Un cop a dalt, als Aguts o Aüts —topònim que un cartògraf, tan imperial com ignorant, va convertir en Alto de los Autos en un atles dels anys cinquanta—, deixa a una banda el monument en memòria dels morts de la guerra civil, a prop de l’indret on va tenir lloc el primer combat de la que seria la batalla més sagnant i decisiva del conflicte, i s’endinsa en terres del Matarranya. Paral·lela a l’Ebre, de la superfície del qual sobresurten capçades d’arbres de les antigues hortes ara negades, la carretera de la dreta puja pel vessant de la vall, passa a frec de l’enorme paret del pantà de Mequinensa i es dirigeix a Casp. Des del mur de la presa, la vista, en el seu recorregut circular, torna al començament, al vessant de l’altiplà de Monegre. Vagarejo fins al tardet per les fortificacions exteriors, la barbacana i el polvorí, ara sense teulada, entre les parets del qual creix una figuera silvestre. M’agrada seguir una estona el traçat ja gairebé invisible de l’evocadora senda dels Contrabandistes, que puja de l’Ebre i es perd al terme de Fraga. Quan el crepuscle esfuma el paisatge i començo a baixar sense pressa cap a la vila, penso sovint en la teranyina artificial de fronteres administratives que cobreix el territori que acabo d’albirar i el de la resta de la Franja — de ponent per a Catalunya, oriental des de la perspectiva aragonesa—, i en qui les empra i manipula ara i adés amb histèria inquisitorial per falsejar allò que constitueix les nostres senyes d’identitat, començant per la llengua.