dimecres, 20 de gener de 2010

DIU EL MORT AL DEGOLLAT...


Fa uns dies, a l'institut, mentre explique veig tots els alumnes atenent o prenent notes, tret d'un, que em mira i somriu. Continue la lliçó: només un que no atén és un percentatge més que estimable. Al poc, el xicot comença a fer unes lleugeres sotregades amb el cos: ha passat de somriure a riure obertament. Pare l'explicació:
- De què rius, Àngel?
- No ho sé.
- Doncs vés amb compte, perquè al meu poble hi havia un que reia sense saber el perquè i un dia vingué una ambulància, se'l va emportar, i no l'hem tornat a veure.
Ara són els companys els que riuen. L'interpel·lat posa cara de pòquer. Continue explicant i puc acabar la unitat sense més interrupcions. Quan ja he manat els deures, el xicot alça el braç.
- Què vols, Àngel?
- Però profe, l'home ixe del teu poble que s'emportaren devia estar tocat de l'ala.
Esbatane els ulls. Els companys es descollonen, agafant-se la panxa i mantenint amb dificultats l'equilibri a la cadira. Potser algun dia li ho explicaré.

1 comentari:

Xavier Aliaga ha dit...

Molt divertida l'anècdota, Urbà. Si en tens més potser hauries de pensar en un llibre.