dijous, 24 de setembre de 2009

LECTORS AMB CRITERI

De vegades (moltes, per sort), a les aules dels instituts, trobes sorpreses agradables. No tot és tan dolent com algunes aus de mal averany volen fer creure. Ahir mateix dedicàrem la sessió de segon d'ESO a parlar de les lectures del primer trimestre. Com tinc per costum, els vaig dir que podien llegir el que volgueren, i que recomanaren als companys obres que els hagueren agradat. Això comporta un risc, i és que comencen a aparéixer novel·letes que a mi no m'agraden gens i que tenen molta tirada entre els adolescents. I és ací on va eixir el nom d'una obra per a mi bastant desencertada: El noi del pijama de ratlles. Els que seguiu el bloc ja sabeu què en pense: ho podeu consultar a la columna de la dreta, punxant sobre el títol del llibre de Boyle. Però heus ací que una jove de catorze anys, gran lectora (segons diu, i jo m'ho crec pel seu criteri), va dir:

- Jo este estiu he llegit El noi del pijama de ratlles i un altre que també va de camps de concentració i m'ha agradat molt més.
- I com es diu?
- Escuma de mar.
- I per què t'ha agradat més?
- No ho sé. El trobe més pròxim, perquè el protagonista és valencià, i a més em sembla que està molt millor escrit i que la història és molt més creïble, perquè en el de Boyle es conta cada trola que no se la creu ningú.

Potser li falte per llimar una mica els seus judicis literaris, però el criteri el té ben latent. Només cal no imposar-li obres que no siguen del seu gust. No fer-li avorrir la lectura, en definitiva. És per això que, tot i coincidir amb l'alumna, vaig dir que bé, que d'acord, que eren dues propostes diferents i que les inclouria al llistat. No vaig dir absolutament res de la meua tírria a l'obra de Boyle, ni el meu gust per la de Manel Joan Arinyó. Que cadascú triara el que volguera.
Avui mateix els alumnes d'aquest grup havien de dir quin llibre havien triat per al primer trimestres. De divuit, setze han triat Escuma de mar. I és que de vegades paga la pena deixar-los que siguen ells sols els que prenguen les decisions. Evidentment, li fan més cas a una companya que al professor. I hem de saber aprofitar-ho.

7 comentaris:

Jesús Párraga ha dit...

"Pues a mí se me cae el alma a los pies todos los días cuando entro a mis clases de 2ºESO, y eso que todavía estamos en la primera semana del curso. ¡Qué pena más grande! La mayoría de mis alumnos no saben expresarse ni oralmente ni por escrito. Escriben con infinitas faltas de ortografía, no comprenden lo que leen, no saben lo mínimo exigible para estar en este curso. A mí no me consuela lo de la adolescencia, ni encuentro manera de justificar este desastre personal y educativo de mis alumnos. ¡Qué pena! ¿Cómo han llegado a segundo de secundaria si no tienen los conocimiento necesarios? Pues, porque repitieron primero y ya no se puede volver a repetir. Lo mismo pasará en tercero y en cuarto."

He trobat aquest text de l'amiga blocaire Isabel al bloc d'Emili Morant (n'és un comentari a l'entrada "De la nit al dia")i contrasta força amb la visió de l'ensenyament un tant bucòlica del company Urbà. La possició d'Isabel em sembla, si més no, tant sincera com pot ser la teua, amic Gínjol i crec que no mereix considerar-se com una descripció que "vol fer creure" una realitat inexistent pròpia d'una "au de mal averany". En qualsevol cas estic d'acord amb tú: "de vegades paga la pena deixar-los que siguen ells sols els que prenguen les decisions", per exemple, podrien deixar que decidiren si volen estudiar o no volen, en comptes d'obligar-los a tots a estar escalfant la cadira de l'institut.

ginjol ha dit...

Visions apocalíptiques, amics. NI tots són repetidors de primer que han promocionat automàticament, ni tots són tan "burros" com volen fer creure, ni tots són tan maleducats com es diu... JO diria que aquest perfil es correspon amb un percentatge mínim de l'alumnat. Massa nombrós, perquè amb un d'aquests ja en sobren. Però mínim. Marginal, de debò, ho veig cada dia a l'aula. N'hi ha de més capaços, de meyns, però crec que paga la pena d'intentar que cadascú deprenga en funció de la seua capacitat. Mireu, crec en l'educació, m'agrada, gaudesc a l'aula. I tinc ganes d'anar cada dia a treballar. Vull que se m'entenga bé: hi ha de tot. Potser la meua experiència personal siga una excepció i haja tingut molta sort. Però a qui ho veu tot tan negre, li puc suggerir una cosa: que deixe l'educació. Potser trobaran una altra feina en la qual guanyaran menys (o més), però seren feliços. Anar cada dia a l'institut amb aquesta mentalitat i amb aquesta desgana no és bo, ni per a ells ni per als alumnes.

Vicenç Bon ha dit...

Gínjol, amic:
Amb dos collons! No sé dir-ho d'una altra manera. però només hi ha una cosa que voldria dir-te. Jo he treballat (després vaig canviar de feina, en l'àmbit de la Cultura, ara jubilat) en un institut al Baix Llobregat i la feina és una mica més dura, potser, que la que tens tu. I sé per referències directes que en alguns barris és un veritable caos. Però tens tots la raó. És un ofici com el de paleta, que si no t'agrada, les parets ixen tortes...

Jesús Párraga ha dit...

Bons amics e companyons, puc asegurar i assegure que jo era d’eixos professors que a mitjans de setembre estaven desitjant el final de les vacances d’estiu, el nou curs, trobar-me i retrobar-me amb els xiquets i xiquetes, començar les classes: “prima non datur” xiquets. M’agradava molt el meu treball tot i que no era tant important com el de paleta (Déu meu encore une fois l’obrerisme!, al meu bloc he parlat d’aquesta obsessió d’alguns mestres per ser proletaris.) Al meu voltant hi havia companys cremats però mai se m’hagués ocorregut dir-los “açò és el que n’hi ha i si no vos agrada foteu el camp; com els comunistes: aneu-vos-en a Rússia si no vos agrada Espanya, rojos de merda!” I va i resulta que un bon dia (he de dir que amb la meua ignorant complaença) en tant que proletari fotut va i em canvien les condicions de treball: em rebaixen de categoría i m’obliguen a exercir en un lloc de treball per al qual jo no hi havia opositat. Elitisme? Doncs, no, companys. Digueu-li a un conserge del vostre institut que faça alguna cosa que no siga pròpia de les seues funcions… i mireu els vostres companys docents: obrint i tancant portes a l’hora del pati, vigilant els lavabos, mirant el carnet d’algú que arriba tard. Això és el que n’hi ha, si no t’agrada ves-te’n. Mireu, és molt injust dir això perquè, entre l’acceptació total i la negació absoluta, n’hi ha un camp molt ample per a la crítica: el sistema educatiu no és quelcom perfet i acabat. De fet n’és imperfet i en constant reforma i contrarreforma… Crec que continuarè amb el tema al meu bloc…

Salut, companys. Almenys que no falte la salut.

Vicenç Bon ha dit...

Jesús,
Veig que no et falta la salut ja que uses de la ironia amb bona punteria. Jo la uso per a altres guerres, però ja sabem que cadascú és com és i tal i tal.
Ja és prou complicat parlar de l'educació, manipulació mínima indispensable, pel que sembla, per tirar endavant en la vida. Però si vols parlar en un to més sindicalista, tens tota la meva solidaritat, però res més. Ja n'he tingut prou de sentir-me dir obrerista.
Salut!

Isabel ha dit...

Gràcies a un pardalet m’he assabentat del que s’està comentat per ací sobre la meua intervenció en el blog de l’Emili i volia aclarir uns punt que sembla que s’han pogut malinterpretar.
Primer de tot, demanar-vos disculpes perquè el meu valencià és molt precari, tinc la mala sort de ser d’un poble d’Alcant no bilingüe. Però vull expresar-me en la vostra llengua, que també voldria que fóra la meua.
Bé. Dit això, m’agradaria deixar clar que, efectivament, he sigut molt sencera i hi he retratat una realitat sense exageracions, res de visions apocalíptiques, malauradament. Crec que sóc una bona professora, sóc treballadora, m’agrada la meua professió, m’encanta la meua asssignatura; no estic, en absolut cremada, entre altres raons perquè no porte més que dos anys treballant; els meus alumnes m’estimen i valoren, ho veig clar cada dia a l’aula. Tot això, que està malament que jo ho diga i que pot sonar pedant, però us assegure que no ho és, ho dic perqué sapigeu que, sortosament, treballe per vocació, per tant, res de plantejar-me deixar l’educació. Precisament per això, parlava de la pena que em fa la situació acutal de l’educació secundària, que és PATÈTICA. Ara bé, per això, jo també m’alce cada dia amb la intenció d’ajudar aquests alumnes a superar les seues deficiències, en tots els sentits, i cada aprenentage que fan em gratifica a mi la primera.
Jo no sé en què institut estaràs tu, ginjol, però en els tres que jo he treballat, la situació es la mateixa: alumnes que promocienen automàticament sense tenir els coneiximents mínims necessaris; desmotivats i sense interés per l’estudi; molta mala educació; pares que han perdut l’autoritat fa temps; i també, tot s’ha de dir, professors cremats. Ara, que conste que no és el meu cas, de moment. Porte quatre segons de secundària, dels quatre grups solament el 2ºA és bo, la resta va de mal a pijor conforme va avançant l’abecedari. Per tant, la proporció de alumnes dolents no és, en absolut, com esmentes, alemenys, en el meu centre.
Un salut

ginjol ha dit...

A Jesús i a Isabel: quan dic que els companys que vegen les coses de manera tan apocalíptica haurien de deixar l'ensanyament no ho dic com una bravata o un ultimàtum, ni tan sols com un desig, sinó com un consell. Si és tan desagradable, potser serien més feliços en altres ocupacions en què guanyarien menys (o més) però se sentirien més a gust. És clar que el mercat laboral no és el més idoni, però conec casos de gent que ha fet el camí de l'ensenyament a altres ocupacions i no se'n penedeix, i a l'inrevés també.
Aclarit això, Isabel, i tenint en compte les dades que em dones em permetràs que dibuixe el teu perfil. Si només portes dos anys, estàs en període d'adaptació, i ara tot et sembla molt difícil. Però estic segur que d'ací a no res seràs una molt bona professora (crec que ja ho eres) que anirà a l'institut amb moltes ganes de treballar (crec que ja hi vas) però a més, i el que és més important, amb un bagatge que et farà veure les coses d'una altra manera. Pel que fa a l'experiència en els tres instituts... Mira, la zona d'Alacant és potser la més conflictiva, per raons que ara no vénen al cas. Però a més, això que el 2n A és estudiós i a mida que avancem a l'abecedari va a pitjor.... És a dir, hi ha el que eufemísticament es diu "grup homogenis". És a dir, els bons, els regulars, els roïns i el rebuig. Una autèntica aberració. ET puc ben assegurar que si l'agrupació fóra d'una altra manera treballaries més a gust. Tindries alumnes disruptius en totes les classes, però també de bons. Desapareixeria la sensació que estic segur que tindràs a moltes classes, que és la d'estar explicant per a la paret o fent de guàrdia jurat més que no pas de professora. Amb un model diferent, potser alguns dels dolents s'hi enganxaria.
No sé, reflexions al voltant d'un tema complex. Però us desitge (ens desitge!) que amb l'esforç col·lectiu la cosa puga anar endavant.
Salut.