Avui hem lliurat les notes. No per tòpic deixa de sorprendre'm, cada any. Les notes finals són diferents. En la primera i la segona avaluació els alumnes encara tenen la (errònia) sensació que al juny ho apravoran tot. Ja veuràs com ho aprove! Ho he sentit mil vegades, i sé que és mentida. I els ho dic, però no em creuen. En definitiva que avui he tornat a veure la gent riure, plorar, emprenyar-se amb algun profe concret (amb mi, per exemple...). Mares i pares rodant per l'institut, alumnes demanant per professors perquè hi havia errades als butlletins... El de sempre. Fa dies que tenia les notes posades. Però alguns alumnes no la sabien. Són les típiques qualificacions que et penses i et repenses fins el final. Més que mirar si objectivament algú està aprovat o suspés (objectivament tots els dubtosos estan suspesos), penses si li vindrà millor aprovar o suspendre (per la raó que siga). Al final, tres o quatre aprovats de calbot i tres o quatre suspeso pels pèls. Al final, tres o quatre alumnes emprenyats corrent-te al darrere i preguntant-te per què els has suspés. Al final, cap alumne content corrent-te al darrere i preguntant-te per què l'has aprovat.
Al final sempre passa el mateix.
Uns records de Fuster
-
Fuster em diu, passant per davant del Principal, que pensa començar un
diari. Però dubta si escriure’l en un bloc o en una llibreta.
Raona sense parar, ...
Fa 15 hores
Entrades
6 comentaris:
Et note una mica decebut amic gingoler. Què esperaves, agraïment dels aprovats? reconeixement de la justícia en els que han suspés? Pas de tout, mon ami. Els adolescents només es miren el melic i una mica per baix del melic. Molts d'ells ni s'aprenen els noms dels seus professors. I prácticament ningú és capaç de veure una relació causa-efecte entre el seu estudi i les seues notes. Pensen que tot es fragmentari i atzarós. Potser tenen raó. Peró si es així també es per casualitat.
Ja ho vaig dir en un altre comentari: l'avaluació quantitativa pense que és una de les diverses i variades aberracions del nostre sistema educatiu.
Com fer, doncs, l'avaluació? Pense que l'avaluació se l'haurien de fer els mateixos alumnes, i no em digueu que això no pot ser. Bé, d'acord en que conforme està muntat el sistema educatiu està clar que no, no pot ser.
Més que intentar que l'alumnat recorde dades i coneixements, sovint i quasi exclusivament, per "vomitar-los" a l'examen, com en una catarsi cognitiva, per seguidament oblidar-ho tot, cal ajudar-los a pensar, a resoldre els problemes que de segur se'ls plantejaran a la vida, a tenir la facultat metacognitiva de poder autoavaluar-se i de saber què saben i què no.
Queda molt per fer i no seré jo qui ho acabe, però per alguna cosa hem de començar, encara que siga parlant...
Amic anmombar, fa almenys trenta anys (més o menys des de que vaig entrar a primer de BUP) que estic sentint aquests sofismes pedagògics (perdó per allò de sofismes però sincerament crec que ho són)El constructivisme, l'aprenentatge significatiu i tota la pesca estan molt bé als llibres de Pedagogia i als no-llibres de Gonzalo Anaya (que jo sàpia només en va escriure un) però als instituts i col.legis són tan inútils com la LOGSE i tota la legislació posterior.
Acabe de llegir el text i m'ha encantat el final. Saps aquella dolça amargor...
Estic d'acord amb la teoria d'Anmonbar, però als instituts l'esforç hauria de ser, com a mínim, doble. Fins que no comptem amb el suport de la societat i l'escola es pense i s'analitze des de dins, res a fer. Ja sabem que una persona no pot lluitar a contra corrent.
Mmm, no tots els adolescents són iguals. Jo tinc molt bon record d'eixa etapa i del Sant Vicent Ferrer -tot i les velles glòries. No exagere si dic que m'apassionaven les lliçons de literatura medieval i les de contemporània, l'optativa de segon de batxillerat.
M'ha agradat molt! Gràcies!
Ei, jo he exposat teoria, i sé (per experiència pròpia, que m'ha fet allunyar-me de l'ensenyament), que la realitat "fot com un clau en el pit"... L'esforç de tot el que explicat haurà de partir, primerament de les famílies, passar pels mitjans de comunicació i acabar amb els i les mestres... no han de ser culpables del fracàs escolar només aquestes i aquests darrers, com sovint se'ls acusa...
m'estime més parlar de l'ensenyament amb més tranquilitat. Vaig a fer algunes reflexions, a veure què ix.
Publica un comentari a l'entrada