Avui el post és un híbrid a mitjan camí entre el Trossos i mossos habitual i l'enquesta, que no vaig penja divendres.
En una setmana hi ha hagut bastants partits de futbol molt interessants. Els dos dels Barça, contra Madrid i Chelsea, el del València anit contra el Madrid... Bé. El ben cert és que jo mateix he fet un parell de posts que en parlaven: M'agrada el futbol i Déu existeix i parla català. I la blogosfera n'anava plena. En alguns casos per blasmar aquest esport, com a Des d'Altea estant; en altres per exalçar les victòries del Barça, com en el bloc d'Emigdi Subirachs; fins i tot alguns, com es veu a Uendos, greixets i maremortes, ho han aprofitat per fer reflexions al voltant de la territorialitat o el nacionalisme.
A mi, ja ho sabeu, m'agrada el futbol. I m'agrada sobretot el futbol aficionat, on tots els elements mediàtics que envolten la Primera Divisió o la Lliga de Campions estan absents. És per això que vaig sempre a veure la UD Alginet, l'equip del meu poble. M'agrada el futbol nu, despullat. Però podeu dir la vostra, en l'enquesta que us pararé la dreta. El futbol és només el pa i circ actual? És un esport apassionant amb elements afegits sobrers? O són precisament els annexos els que el fan atractiu? Dieu la vostra.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Entrades
4 comentaris:
Jo crec que parlem de dues coses totalment diferents però que tenen el mateix nom.
El futbol professional és un negoci i necessita de tots aquests afegits que no tenen res a veure amb l'esport. És cert que això pot crear més afecció però aquest apassionament també es pot trobar en un partit d'alevins.
Ja he votat a la teva enquesta, m'he decidit per l'opció 3 però crec que la bona és una barreja de totes: El futbol és un esport molt bonic que, a vegades, està massa mediatitzat i alguns el volen convertir en l'opi del poble.
Bona síntesi, McAbeu. Totalment d'acord.
Coincidim. A mi m'agrada el futbol independentment del color de l'equip. No puc amagar que aquest any el meu cor està amb el Barça, però no pas per ser el Barça, sinó pel tipus de futbol que desenvolupa, que esdevé "art". Hi ha maneres i maneres de jugar a futbol: la manera bèlica del València o del Chelsea, l'artesana del Madrid, l'artística del Barça (parlo d'aquesta temporada). Per a mi el futbol és una escola per la vida; però parlo del futbol, no del món de les eufòries pels colors i els equips. M'emociona l'èxit d'en Guardiola, que a principi de temporada era críticat per la seva joventut i manca d'experiència. Avui, en aquests moments, probablement és el millor entrenador del món. M'emociona l'èxit de l'Iniesta, i com no el del meu conciutadà Xavi Hernàndez.
Per mi, però, el futbol és el del meu fill, el dels prebenjamins, que juguen perquè els agrada, i que milloren d'una manera tan manifesta gràcies a la seva creixença, il·lusió i esforç. Fan partits èpics, i haig de dir que en alguns partits del meu fill he sentit el mateix que vaig sentir amb el gol de l'Iniesta contra el Chelsea l'altre dia. EL futbol, pels nens de set anys, si els pares són assenyats, pot ser una escola de filosofia de la vida.
Pensava que el futbol ja no tenia la capacitat de fer-me feliç. Fins aquestes setmanes: el dia del gloriós 2-6, en un bar, amb un tanc a la mà... el gol d'Iniesta, el 3-0 del València al Madrid (sóc un culé de la mala consciencia que fa molts anys que vol ser valencianista...)... Al capdavall, una bona pel·lícula de Clint Eastwood pot exercir el mateix poder, però a ningú se li ocorreria dir que això és opi per al poble... No vaig a contestar l'enquesta perquè, com queda dit, el futbol és tot això i algunes coses més, dolentes i bones. Ni blanc ni negre.
Publica un comentari a l'entrada