M'AGRADA EL FUTBOL

Aquest matí, a classe, he pregunta a Sílvia si li agradava el futbol. M'ha contestat que no. I després ha afegit que l'odiava, per culpa de son pare que es passava la vida mirant-lo a la televisió. No li ho he dit, però no entenc com es pot odiar el futbol. Entenc que un odie la sogra, però el futbol...

A mi m'agrada. M'encanta. Potser siga perquè mon pare em portà al camp des que tenia dos anys. Quaranta anys després continuem anant junts, però ara sóc jo qui el porta a ell. Al Camp de la Forana, del meu poble, és clar. Perquè jo tinc un equip del meu cor, com tot el món: la UD Alginet, que juga a la Preferent. A més de la UD m'agraden molts altres equips. De menut era del València CF, i Mario Kempes era el meu ídol. Cap als anys vuitanta, bàsicament per un espectacle vergonyant de la caverna feixista que vaig viure a Mestalla en una visita del Barça, em vaig fer mica en mica més del Barça. Ara podríem dir que (darrere de l'Alginet, és clar), sóc del Barça, però també tinc simpatia pel València, pel Llevant, pel Castelló, per l'Elx, pel Vila-real, i fins i tot per equips que no he vist jugar mai de la vida, però que em cauen bé només per tenir un nom original, com la Balompèdica Linense, la Gimnàstica de Torrelavega, la Cultural Leonesa o el Sueca United. En definitiva, que m'encanta el futbol, i aquesta nit he pogut veure (per la televisió; que no m'esperen a Mestalla ni a cap altre lloc per veure/viure espectacles vergonyants)... Com deia, avui he pogut veure un dels millors partits en molts anys.

Enguany el Barça ens té acostumat a fer grans partits. Però quasi sempre trobe alguna cosa a faltar: el joc del rival, que, normalment, es veu amplíssimament superat pels blaugrana. En canvi, aquesta nit, el València li ha fet front. En primer lloc, ha complert la premissa bàsica: parar el joc del Barça. I, després, saber usar les seues armes. A la gent, de normal, li agraden els partits amb moltes "virgueries". Molt de toquet i molta xorrada, al meu entendre. Jo sóc un apassionat de la tàctica, de l'ordre. Tot allò que es fa ha de ser tàcticament significatiu, en favor de l'equip. I, d'afegit, hi ha la qualitat tècnica. Si un jugador remata amb el cul una centrada perquè és la millor opció i té recursos per fer-ho, chapeau. Ara, si només busca el lluiment personal, l'acció espectacular, i va ficant el cul des que el baló va pel mig camp, és un impostor. Si fora entrenador, aquests jugadors no actuarien ni un minut. Encara que a les grades alguns (la majoria) es trenquen les mans fent-los palmes.

Bé, el cas és que el València avui ha fet un partidàs. El Barça també: si no ha jugat més (tan bé com en altres partits), és perquè el València no l'ha deixat. Ha ofegat la creació del rival (Xavi, Iniesta, Messi) ha tapat molt bé la banda més perillosa pel que fa a les pujades dels laterals (la d'Alves) i ha aprofitat aquest mateix costat per fer molt de mal amb Mata i Silva. A més ha sabut aprofitar dos minuts d'inspiració per posar-se per davant. Crec que Guaridiola ha fallat no posant Márquez, que hauria donat més eixida al baló des de darrere, amb Xavi asfixiat. Al final, el Barça a premut l'accelerador de valent i Henry a aconseguit l'empat. Fantàstic. Només m'ha sobrat l'histrionisme i les males puces de Marchena, un gran jugador que, per sort per al València, mica en mica recupera la seua millor forma, la que demostrà a l'Eurocopa (per a mi va ser un dels millors) després d'un final de la primera volta i un inici de la segona per a oblidar (d'ell i de l'equip).

Empat. Hauria estat injust que algú dels dos perdera. El que és curiós és que per evitar una injustícia se'n fan dues: cap dels dos ha guanyat, i ho mereixien. Una llàstima, perquè numèricament l'empat és un resultat no massa satisfactori per a uns i altres. El puntet el farà bo només un, en funció del resultat del Sevilla - Madrid de demà. Però estic convençut que el Barça serà campió i el València jugarà la Champions. Ah! I l'Alginet se salvarà del descens, després d'un inici nefast i una segona volta espectacular. Ja ho veureu.