EL TASTET 16 / CESARE PAVESE

Tinc la pensada de penjar com a tastet un poema de Cesare Pavese. Nevegant per la xarxa trobe un vídeo preciós del poema, amb unes imatges bellíssimes i una música fantàstica del gran mestre Ennio Morricone. Extasiat, traduesc el text. Una traducció d'anar per casa, ja ho sabeu. I una vegada fet tot això, continue navegant per veure si us puc oferir cap altra cosa. Perplex, trobe que la Núria Aupí al seu (magnífic) blog va tindre EXACTAMENT LES MATEIXES PENSADES! Tant se val. Us deixe el poema de Pavese i una traducció millorada després de recollir solucions de la Núria més satisfactòries que les meues. I a més he descobert un blog que paga la pena.

LAVORARE STANCA

Traversare una strada per scappare di casa
lo fa solo un ragazzo, ma quest’uomo che gira
tutto il giorno le strade, non è più un ragazzo
e non scappa di casa.

Ci sono d’estate
pomeriggi che fino le piazze son vuote, distese
sotto il sole che sta per calare, e quest’uomo, che giunge
per un viale d’inutili piante, si ferma.
Val la pena esser solo, per essere sempre più solo?
Solamente girarle, le piazze e le strade
sono vuote. Bisogna fermare una donna
e parlarle e deciderla a vivere insieme.
Altrimenti, uno parla da solo. È per questo che a volte
c’è lo sbronzo notturno che attacca discorsi
e racconta i progetti di tutta la vita.

Non è certo attendendo nella piazza deserta
che s’incontra qualcuno, ma chi gira le strade
si sofferma ogni tanto. Se fossero in due,
anche andando per strada, la casa sarebbe
dove c’è quella donna e varrebbe la pena.
Nella notte la piazza ritorna deserta
e quest’uomo, che passa, non vede le case
tra le inutili luci, non leva più gli occhi:
sente solo il selciato, che han fatto altri uomini
dalle mani indurite, come sono le sue.
Non è giusto restare sulla piazza deserta.
Ci sarà certamente quella donna per strada
che, pregata, vorrebbe dar mano alla casa.

TREBALLAR CANSA

Travessar un carrer i escapar-se de casa
només ho fa un xiquet, però aquest home que roda
tot el dia els carrers, ja no és un xiquet,
ni s’escapa de casa.

A l'estiu hi ha

vesprades en què fins i tot les places estan buides, esteses

sota el sol que comença a baixar, i aquest home que arriba
per camins de plantes inútils s’atura.
Paga la pena estar sol, per a estar cada dia més sol?
Solament de rodar-hi, són buides les places
i els carrers. Necessita trobar una dona
i parlar-li, i fer que es decidira a viure junts.

Si no és així, un acaba parlant sol. És per això que sovint
hi ha el borratxo nocturn que inicia discursos
i explica els projectes de tota una vida.

No és esperant a la plaça deserta
com es pot trobar ningú, però qui roda els carrers

de vegades s’atura. Si no estiguera sol,

també caminant pels carrers, hi hauria la casa

on hi ha aquella dona i valdria la pena.

A la nit és deserta la plaça una altra vegada

i aquest home que passa no veu ja les cases
entre els llums tots inútils; els ulls ja no els alça:
sent només l’empedrat que han fet uns altres homes
amb les mans endurides, igual que les seues.
No és just de romandre a la plaça deserta.
De segur que hi haurà al carrer aquella dona
que, pregada, voldria ficar mà a la casa.